Subscriu-te

“Festival Beethoven”, per Buchbinder i l’OBC

© www.facebook.com/auditoribarcelona
© May/Zircus

TEMPORADA OBC. “Festival Beethoven 1”. Rudolf Buchbinder, direcció i piano. Obres de Beethoven. L’AUDITORI. 12 D’ABRIL DE 2015.

Per Jacobo Zabalo

Costa fer-se una idea de la revolució que va suposar Ludwig van Beethoven. Són tan conegudes les seves obres, especialment simfonies i concerts per a piano, que amb prou feines queda res d’aquella subversió poderosa i creativa que tant va marcar les generacions subsegüents. Alguns dels més grans, com Johannes Brahms, van esperar a tenir una edat avançada abans d’enfrontar-se al repte de compondre una simfonia després de Beethoven, i tants d’altres es van quedar a les portes de transcendir la maledicció de les novenes (Bruckner i Mahler, per dir-ne dos). La perspectiva actual, però, és que Beethoven és un clàssic, conegut i comprensible. Les seves obres es troben presents a la societat en publicitats o reclams diversos que banalitzen i rebaixen la seva gosadia. Allò que tant admiraven –amb una veneració que gairebé era temor– alguns dels compositors més rellevants del segle XIX, avui es considera familiar i fins i tot més que evident. Potser per això la programació dels cinc Concerts per a piano en el marc d’un festival dedicat a ell no sorprèn, i fins i tot pot sonar –prou injustament– a déjà vu. La veritat és que la programació d’aquestes peces continua sent tot un repte, molt especialment quan es tracta d’interpretar-les en tres dies consecutius per un mateix pianista i director.

Rudolf Buchbinder no és precisament un desconegut per al públic de L’Auditori, ja que fa uns anys va oferir-hi una actuació memorable, en què va programar tres concerts per a piano com tres sols (obres de Haydn, Mozart i Beethoven). Igual que en aquella ocasió, en aquesta va exercir d’home orquestra amb el piano col·locat a l’interior mateix del conjunt, com per captar de manera summament efectiva els diàlegs i subtileses que les diverses seccions despleguen. No va ser, la de l’OBC, una interpretació ancorada en el passat, però tampoc no volgué emmirallar-se de totes totes en el contrast i la vivacitat d’algunes versions autenticistes. Excel·lentment marcat pel timbal, l’aire marcial del majestàtic Concert núm. 1 per a piano, en Do major, op. 15 (el segon que va compondre Beethoven cronològicament) va inaugurar la tercera jornada del festival, en què s’interpretaren així mateix el Concert núm. 4, en Sol major i el Concert núm. 5, en Mi bemoll major, més conegut pel sobrenom d’“Emperador”. El llenguatge del Primer Concert, compost encara al segle XVIII, dista en certa mesura de les creacions de maduresa, però ja s’hi aprecia –i de manera molt evident– una intel·ligència compositiva extraordinària, que en efecte despuntarà en les primeres dècades del segle següent. Buchbinder es va sentir còmode en els dos registres, tot explotant des de dins les modulacions del mateix esperit. Si bé l’orquestra no mantingué sempre el to, en aquesta obra d’obertura –molt més exigent que no es podria pensar– el resultat global va ser més que encomiable, tot destacant-hi especialment les fustes (la flauta en l’“Allegro” i el clarinet en l’“Adagio”). El tercer moviment, un “Rondó” de ritme viu i colorit orquestral, va evidenciar avant la lettre certes derives jazzístiques en la part del piano, fet que no per inusitat deixa d’estar present en certs moviments de tancament de les composicions per a piano de Beethoven.

Els Concerts núm. 4 i núm. 5, propers en època de composició, van rebre així mateix lectures summament convincents. El director es mantingué concentrat en les seves tasques solistes; el solista, atent al desplegament orquestral, mentre que l’orquestra mostrava les seves millors armes en l’acompanyament del solista i les específiques embranzides simfòniques. El caràcter expansiu del Primer Concert demostrà no ser fruit de l’atzar, i així, també el llenguatge madur del Beethoven, en el Quart, va quedar palès en les seves diverses vessants: de creixent emotivitat en l’“Allegro moderato”; intimista, d’intuïció sofrent en aquest estranyíssim interludi que és l’“Andante con moto”, i, per descomptat, d’alegria marcial en el vivaç “Rondó”, que suposà el retorn animós i precís del timbal (havent estar bona part del concert absent de la partitura). Per acabar, el plat fort –no podia ser altrament– es va presentar a la segona part, amb l’orquestra encara més compromesa i concentrada: l’Emperador s’enlairà des de l’arxiconeguda declamació inicial amb un fulgor original, de veritable descobriment –com interpretat per primera vegada o ex novo. La claredat en la digitació del pianista, una constant des del Primer Concert, explotà meravellosament la inacabable complexitat beethoveniana. Buchbinder va rebre la merescuda aclamació d’un públic agraït pel rigor i l’expressivitat del seu pianisme i la seva tasca excel·lent al capdavant de l’OBC.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *