Subscriu-te

Festival de Bayreuth 2018: Lohengrin salvat per les veus

FESTIVAL DE BAYREUTH. Lohengrin de Richard Wagner. Piotr Beczala. Anja Harteros. Waltraud Meier. Georg Zeppenfeld. Tomasz Konieczny. Egils Silins. Orquestra i Cor del Festival de Bayreuth (Eberhard Friedrich, director del Cor). Dir. musical: Christian Thielemann. Dir. escènic: Yuval Sharon. Escenografia i vestuari: Neo Rauch i Rosa Loy. FESTPIELSHAUS DE BAYREUTH. 10 D’AGOST DE 2018.

El Festival de Bayreuth sembla estar subscrit al factor “polèmica”. No hi ha any que algun element vinculat a la programació o a l’equip directiu –recordem-ho, la família Wagner regeix encara els designis d’aquest festival fundat el 1876 pel propi Richard Wagner– no aixequi polseguera i serveixi, curiosament, d’estratègia de màrqueting involuntària (o no?), tot posant el Festival a les portades dels principals diaris i revistes musicals internacionals.

Enguany, un cop clausurada l’edició del 2018, es podria dir que el nivell de polèmica ha estat més aviat baix, però l’assistència, com ja és habitual, amb un ple fins a la bandera. En el capítol de controvèrsies es pot situar, en primer lloc, la programació per primer cop en la història del Festival, d’una òpera de la tetralogia L’anell del nibelung de manera aïllada, per afavorir el debut com a director d’orquestra a Bayreuth del tenor espanyol Plácido Domingo. La programació isolada de tres representacions de La valquíria en la –també polèmica i criticada– producció de Frank Castorf que finalitzava el seu cicle l’edició passada, per afavorir que el músic polifacètic dirigís l’orquestra del Festival de Bayreuth al bressol de la música del creador de la Gesamtkunstwerk, va ser rebut amb una tebiesa més aviat freda, és a dir, amb incomoditat al paladar, com de sopa refredada. La rotunditat amb què l’audiència internacional lloa la impressionant carrera de Plácido Domingo com a cantant és inversament proporcional al dubte que produeix la valoració de la seva faceta com a director d’orquestra. I això, el públic de Bayreuth, no ho ha volgut passar per alt.

L’altra polèmica va servir per atiar les brases només dues setmanes abans de l’inici de la cita estival. A principi de juliol el tenor italofrancès Roberto Alagna anunciava sobtadament el seu abandó de la producció de Lohengrin que s’estrenava en aquesta edició del Festival i que suposava, a més, el seu debut en un rol de Wagner i, com és obvi, al Festival de Bayreuth. La notícia va ser rebuda amb una barreja de naturalitat i comicitat. Com si es tractés d’un secret de domini públic, pocs veien adient el perfil i la veu d’Alagna per a un rol com aquest i, sobretot, cantant en alemany, per primer cop. Les travesses de seguida es van decantar pel tenor polonès Piotr Beczala com a substitut ideal. Van fer falta dos dies per confirmar el que semblava un fet absolutament lògic i d’una idoneïtat perfecta, pel rol i per la plaça, com així va acabar sent.

Aquest Lohengrin en què també es vivia el debut d’Anja Harteros al turó verd, havia viscut una espantada prèvia, la del director d’escena Alvis Hermanis, iniciador de la proposta escènica juntament amb el matrimoni format per Neo Rauch i Rosa Loy, que en signaven la proposta escenogràfica, i que va reprendre l’americà Yuval Sharon.

Piotr Beczala i Anja Harteros, Lohengrin i Elsa dins la producció de Yuval Sharon al Festival de Bayreuth. © Enrico Nawrath-Bayreuth Festspiele

Un Lohengrin desvirtuat

El blau és el color preponderant a l’escenari de la proposta visual que Neo Rauch i Rosa Loy signen en aquest Lohengrin que ha heretat l’americà Yuval Sharon, debutant a Bayreuth. Un repte difícil que Sharon no aconsegueix resoldre en una proposta clara, entre altres coses perquè hi manca una narrativa que s’entengui i no sigui un contrasentit. No s’entén què és el que se’ns vol explicar a través d’una dramatúrgia en què darrere del príncep blau (literalment) que sembla Lohengrin en la seva arribada a la comunitat de Brabant –una mena de colònia que viu al voltant d’una central elèctrica– s’amaga en realitat un abusador que vol obligar Anja Harteros a ser la seva dona. Així, al final de l’obra, en què el personatge d’Elsa sembla alliberar-se dels lligams de gènere a què tots els homes –fins i tot Lohengrin!– obliguen les dones, també Ortrud s’allibera de Telramund, que, pel que sembla, també la tenia subjugada. És a dir, mentre que l’obra original ens descriu Ortrud com una mena de Lady Macbeth a l’alemanya que manega a la seva voluntat el fleuma de Telramund, incapaç de fer res per si sol, la proposta de Sharon ens presenta més aviat el contrari. I Lohengrin no és, en realitat, el salvador del poble de Brabant, tot i que en arribar (sense cigne) porta la llum a la central elèctrica, que sembla que no funciona.

Al final de l’òpera segueix sense quedar clar encara si és que la central no funciona i ell n’és l’electricista que ve a reparar-la, com tampoc no queda clar per què els protagonistes porten unes ales gegants de mosca: ¿potser són cuques de llum? Elsa, a més, canvia de color quan s’allibera del jou del matrimoni i la promesa feta a Lohengrin i apareix vestida de taronja, però no se’ns explica la simbologia d’aquest color. I al final de tot, el príncep Gottfried reapareix, però no en forma de nen damunt d’un cigne (de fet, de cigne no se’n veu cap en tota l’òpera), sinó en forma d’Ampelmännchen verd, és a dir, la popular figureta dels semàfors verds de la República Democràtica Alemanya, ara esdevinguda icona turística a Berlín. Què deu voler dir el verd? ¿I la simbologia de l’Ampelmännchen? ¿Deu voler dir que el pas ja és obert per a Elsa i Ortrud en el camí cap a la llibertat? Deu ser això, perquè la resta d’habitants de Brabant cauen fulminats al final de l’òpera. A tot això, la història de l’origen de Lohengrin que aquest explica a “In fernem Land”, és tan fantasiosa que sembla, més aviat, que el protagonista vagi fumat, com a mínim…

Piotr Beczala va debutar amb èxit dins el Festival de Bayreuth amb el rol protagonista de Lohengrin. © Enrico Nawrath-Bayreuth Festspiele.

El perfecte Pla (Piotr) B (Beczala)

Si a nivell escènic la cosa no va permetre grans alegries, a nivell musical les coses, afortunadament, van prendre un camí equidistant. Piotr Beczala, si se’m permet el joc de paraules, va resultar un “Pla B” perfecte, un Príncep Blau (què és si no la figura del cavaller Lohengrin?) ideal, per mitjans vocals i per estil. El tenor polonès havia debutat en aquest rol fa un parell de temporades a Dresden sota la batuta de Christian Thielemann, director musical de Bayreuth i director d’aquesta nova producció. Lohengrin és coneguda com una òpera pròxima a l’estil italià belcantista, si bé aquesta afirmació estaria subjecta a matisos que mereixerien un article a part. Beczala, que ja ha fet nombroses incursions en el repertori verdià, coneix molt bé l’estil hereu del bel canto italià i l’aplicà de manera intel·ligent al rol de Lohengrin mesurant els mitjans i modulant la veu per posar en primer pla el legato, la línia de cant que requereix aquest rol. Tanmateix, es tracta d’un rol extens, fatigant, i el cantant va mesurar les forces per conservar l’energia requerida al final de l’òpera, on té lloc el famós racconto “In fernem Land”, cantat amb una exquisidesa i bon gust que van fer culminar el seu debut amb summa cum laude. Anja Harteros debutava també a Bayreuth i ho feia amb un rol que coneix, i que ha interpretat a altres teatres amb Jonas Kaufmann. Harteros coneix també de sobres el repertori verdià, del qual ha ofert creacions increïbles, i hi aplicà, doncs, els mateixos criteris que Beczala en una interpretació que despuntà per l’endolciment d’una veu de timbre privilegiat i un amorosiment en el timbre que embruixa. Un altre polonès, Tomasz Konieczny, debutava també a Bayreuth, tot assumint el rol de Telramund, en una creació impecable, com també ho va ser la de Georg Zeppenfeld com a rei Heinrich de Brabant.

Waltraud Meier es va acomiadar del públic de Bayreuth interpretant Ortrud en la nova producció de Lohengrin dirigida musicalment per Christian Thielemann. © Enrico Nawrath-Bayreuth Festpiele

La història d’amor entre Waltraud Meier i el públic del Festival de Bayreuth arribà a la seva culminació en aquest retorn a l’escenari on la cantant alemanya va recollir tants llorers anys enrere, divuit anys després de la seva darrera aparició. Meier pogué aprofitar els mitjans vocals actuals –una veu encara potent però de timbre ja una mica gastat, sobretot al registre agut– per tal de construir una Ortrud ideal, que transmetés la mala bava del personatge. L’ovació amb què fou acomiadada en aquesta darrera funció de Lohengrin amb la qual deia definitivament adéu a l’escenari de Bayreuth fou antològica i completament emotiva.

Tant el Cor com l’Orquestra del Festival de Bayreuth són dues formacions que juguen en una altra lliga, per l’exquisidesa sonora i pels nivells de qualitat capaços d’assolir. Christian Thieleman, un autèntic Merlí posseïdor d’una vareta màgica, però sobretot d’una intuïció musical impressionant, que tradueix la majestuositat de la música de Wagner tant en els moments més brillants com en els més íntims, va dirigir la partitura amb excelsitud i compensant amb escreix el desconcert escènic.

Imatge destacada: © Enrico Nawrath-Bayreuth Festpiele

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *