Subscriu-te

Feu Femap: no us en ‘pirinireu’!

Concert de Hopkinson Smith a l’església de Sant Vicenç d’Obiols. © www.facebook.com/FestivalFemap
Concert de Hopkinson Smith a l’església de Sant Vicenç d’Obiols. © www.facebook.com/FestivalFemap

Per Josep Barcons

Petits amb vocació de petits

A mitjan juliol, Josep Pintó, hoteler, agricultor i amant de la música (tres facetes que amalgama a l’hotel El Monegal de Sant Llorenç de Morunys), ho deia molt clar en la roda de premsa de presentació del projecte Iter Luminis de Lídia Pujol, al qual està vinculat: “Som petits amb vocació de petits.” Pintó no ho deia pas amb referència a la cantant ni a la interpretació magnífica que aquesta fa del País petit de Lluís Llach, sinó a l’associació de la qual ha estat impulsor: la Poma de Muntanya de la Vall de Lord, amb la qual han recuperat el conreu de la poma d’alçada al Solsonès. No pretenen créixer en extensió de conreu, ni exportar més, ni fer pomes més grans i lluents…, perquè això desnaturalitzaria la poma i la natura que la veu créixer sota la vigilància de la serra dels Bastets. Vet aquí, doncs, el magnífic lema: “Petits amb vocació de petits!”; perquè no es pot pretendre que una vall prepirinenca com aquesta tingui les característiques de la plana de Lleida.

Posar en valor allò petit sense voler-ho engrandir (i saber, doncs, la mesura de cada cosa en virtut de cada lloc) és un mèrit a la sensatesa i a la sostenibilitat. I l’eslògan de Pintó és una punta de fletxa que fa pensar. Fa pensar, per exemple, que quan vas a un concert a una petita església com la de Sant Vicenç d’Obiols, entre Avià i Gironella (al Berguedà), i hi trobes vuitanta persones escoltant el llaüt savi de Hopkinson Smith, no és que s’estiguin fent les coses malament i les xifres no donin per cobrir despeses, sinó que s’estan fent molt bé. Perquè no hi pot haver el mateix nombre de persones en un concert –diguem-ne– “deslocalitzat”, que en un concert en plena urbs. I perquè un recital de llaüt no està pensat per a gaire més públic. I perquè com que la música és cultura, bé és normal que estigui subvencionada (i el Femap n’està poc en comparació amb altres festivals), per tal que s’hi pugui assistir sense pagar-hi preus privatius (i el Femap això ho cuida).

Això és el que fa el Femap (que enguany arriba a la cinquena edició): fer malabars amb els números i la geografia per programar concerts de música antiga en localitzacions fantàstiques del territori pirinenc, de Bossòst (a l’extrem més occidental de la Vall d’Aran) a Beuda (a la Garrotxa). Enguany són més encara els municipis que integren el festival i més encara els concerts programats del 3 de juliol al 30 d’agost, la qual cosa fa que el Femap sigui –en paraules del seu director, Josep Maria Dutrèn– “el festival de música antiga més gran d’Europa”.

El gran Hopkinson a la petita Avià

Aquesta grandesa (també manifesta en la programació), moltes vegades no es correspon amb el nombre d’entrades venudes. I és que la densitat de població dels poblets del Pirineu no és –és clar– la d’una zona urbana (tot i que si ho comparem percentualment, potser l’assistència hi és molt més gran!). Però el poc nombre d’entrades venudes a poblets amb poca població no hauria de ser mai un argument (molt ben vist en aquest cas per Dutrèn) per deixar de programar-hi grans concerts amb vocació de grans. Imagineu-vos ser un turista britànic, holandès o australià que hagi anat a fer parapent pel Berguedà la segona quinzena de juliol i que –al bar del poble– hi vegi un cartell anunciant una actuació de Hopkinson Smith, que és un veritable pioner, i mestre de mestres, en la recuperació del repertori per a llaüt! Si el coneix, és molt més fàcil que acabi anant al concert allà que no pas si se’l troba anunciat a Barcelona. Perquè al capdavall, que en Hopi actuï en un lloc deixat de la mà de Déu, sens dubte dignifica el país (i el país hi respon omplint l’església)!

Com també el dignifica que aquest gran músic faci les explicacions del concert en català, fruit dels seus anys d’estudi amb el mestre Emili Pujol i de la seva connexió estival amb les Illes Balears. Smith va interpretar –amb un so pulcríssim, amb una absoluta netedat de línies i amb un fraseig encisador– repertori escrit al tombant del segle XVI al XVII, amb obres dels seus estimats Dowland, Holborne i Johnson, que tant i tan bé coneix. Va fer-ho sense pausa –com acostuma a ser habitual en el Femap–, al llarg d’una hora llarga de concert que va fer les delícies absolutes dels assistents, que es ventaven de valent per mitigar la calor que havia entrat dins la nau.

Igual que en el cas d’aquesta proposta, situada en una església d’origen visigòtic que s’aixeca sobre una codinera majúscula, les altres propostes del Femap també acostumen a emplaçar-se en indrets que mereixen una visita per si mateixos. I no sols tenen l’interès del lloc, sinó de programar concerts que en altres cicles no serien fàcils de veure. Recuperar Hopkinson Smith (que feia temps que no tocava a casa nostra) és un mèrit innegable, com també ho és programar Andreas Prittwitz, un habitual dels cercles madrilenys, però ben poc freqüent al Principat, que va tocar al majestuós saló de Castellciutat (a tocar de la Seu d’Urgell), un Relais & Châteaux regentat per la família Tàpies.

Lookingback amb Prittwitz a Castellciutat

Prittwitz és un tot terreny: com a flautista, clarinetista i saxofonista, es mou amb la mateixa naturalitat per la música antiga que pel jazz i la improvisació. Al costat de la seva Lookingback Baroque Orchestra (una formació variable integrada en gran mesura per primers faristols de l’ONE), aquest músic alemany fincat a la Península va meravellar amb el seu acostament a la música barroca. Va engegar el concert (sempre intercalant explicacions gracioses entre peça i peça) amb una versió fresca i imaginativa del Concert en Fa major per a flauta soprano, corda i baix continu de Giuseppe Sammartini, amb una articulació i una musicalitat plenament integrades en els millors cànons interpretatius barrocs, si bé Prittwitz, flauta de bec en mà, es movia per l’escenari amb maneres més pròpies d’un jazzman que no pas d’un intèrpret clàssic.

Concert d’Andreas Prittwitz i la Lookingback Baroque Orchestra a Castellciutat. © www.facebook.com/FestivalFemap
Concert d’Andreas Prittwitz i la Lookingback Baroque Orchestra a Castellciutat. © www.facebook.com/FestivalFemap

Després, i malgrat la trepidació de la Badinerie final, la segona Suite de Bach (en la qual la flauta té un paper destacat) va sonar més aviat feixuga i pastosa, amb desajustos d’afinació entre flauta i cordes, la qual cosa sumava una densitat innecessària a les ponderades espessors de les textures bachianes. Si bé aquest Bach no va arribar a ser un “bache”, sí que va amortir la joia amb què s’havia iniciat el concert. Però Prittwitz va remuntar-ho de seguida, agafant el saxo contralt en el Concert per a flauta, op. 10 núm. 2 de Vivaldi.

No és que Prittwitz faci jazz sobre la música barroca, a la manera de Jacques Loussier, diguem-ne. Al contrari: Prittwitz parteix d’una formació al cent per cent barroca (amb cordes, clavecí i tiorba) i pràcticament no canvia cap nota de la partitura (i quan les canvia és per fer picades d’ullet, com en algun acord final amb tensions de jazz). I és sobre aquesta base que introdueix la frescor improvisadora en les seves intervencions. I un té la sensació que la música barroca realment sona així, amb aquesta llibertat que pot arribar a conquerir no sols el territori del fraseig i l’articulació (tal com és propi en els grups barrocs més agosarats), sinó també el del timbre i la instrumentació. I un queda convençut que si Vivaldi hagués tingut un saxo a mà, hauria escrit per a saxo.

I tres quarts del mateix amb el seu col·lega Purcell. Qui diria que l’ària 37 de Dido & Aeneas pot sonar tan sexi amb el clarinet? I que un baix continu pot esdevenir un walking en tota regla (si és que són res diferent, salvant tres segles de distància) quan el contrabaix fa pizzicatos? I que una altra ària pot sonar a Benny Goodman i gairebé manouche? O que només canviant un parell d’accents de lloc, Purcell sona a Piazzolla i gairebé se sent un bandoneó de fons en lloc d’un clavecí?

Per acabar, dues Follies de Francesco Geminiani. I com que una follia no deixa de ser –com un blues– una roda de 8, la inventiva improvisadora es pot desplegar a pleret, malgrat que la llibertat de tempo de Prittwitz fes anar de corcoll l’orquestra, que en algun moment podia sonar poc ensamblada. Al capdavall, petites nimietats per a allò que Prittwitz considera un “invent que espero que els hagi agradat”.

Efectivament, l’invent agrada, i abans d’un segon bis que reprenia la Badinerie de Bach, el primer dels bisos va ser excels: un moviment del Concert per a flauta de bec i traverso de Telemann, que va sonar en versió de violí (brutal Krzysztof Wisniewski!) i flauta, que Prittwitz, genialment, va començar a fer sonar com un ney.

El Trença Ensemble a la Margineda

L’endemà d’aquest concert, els Lookingback i Prittwitz tornaven a tocar a dues hores de distància, a Bossòst. I alhora, a pocs quilòmetres de Castellciutat, hi havia un altre concert, aquest cent per cent d’antiga: el del Trença Ensemble amb la soprano Aina Martín. Aquesta formació d’intèrprets joves i talentosos va oferir música del Trecento italià al jaciment de la Margineda, ben a prop de Sant Julià de Lòria.

Concert de la Trença Ensemble a La Margineda. © www.facebook.com/FestivalFemap
Concert del Trença Ensemble a La Margineda. © www.facebook.com/FestivalFemap

Pere Olivé presentava amb eloqüència les obres de Francesco Landini i de mestres florentins com Paolo da Firenze, Gherardello, Andrea i Lorenzo, que duen com a cognom el topònim de la ciutat on van viure. Però la veritable eloqüència d’Olivé era amb la percussió, que toca magistralment després d’haver-se format amb el carismàtic Pedro Estevan i haver ampliat estudis amb altres percussionistes de renom a nivell internacional. Ha estat amb companys de cursos i trobades (sobretot a l’ESMUC) que Olivé ha aglutinat al seu voltant Peppe Frana (llaütista italià de virtuosisme serè i alhora apassionat), Atsushi Moriya (flautista japonès fincat a Barcelona que transporta a territoris de pau profunda amb la seva manera de tocar) i Anna Danilevskaia (viellista i flautista russa summament expressiva, que treia un so magnífic de la seva viella).

Amb una comunió perfecta i una entesa absoluta, els Trença intercalaven actuacions purament instrumentals amb les intervencions cantades d’Aina Martín, elegant i suggerent, però de dicció poc clara. La música, magnífica i superba, interpretada amb força, ímpetu, joia, honestedat i il·lusió, era la banda sonora ideal d’un altre espectacle: l’arribada de la nit que queia sobre les muntanyes d’Andorra, que els oients tenien davant per davant. Una joia de concert a l’aire lliure, sota el cel pirinenc, lluny del brogit de cotxes, motos i consumisme de rebaixes en un jaciment engalanat per a l’ocasió. I si se sentien els cotxes i les motos de la carretera (que queda prou a prop), poc hi feia, perquè amb la seva manera de fer, els Trença Ensemble transportaven cap a una altra dimensió.

I ara què?

Des de la meitat de la seva programació, el Femap continua la seva activitat. I ho fa combinant noms consagrats (com Arnau Tomàs, que interpretarà les Suites de Bach o el clavicembalista Kenneth Weiss, que amb Lina Tur i Sebastian Hess s’acostarà a Vivaldi) amb noms potser menys coneguts però de solvència contrastada. Alguns d’aquests noms són l’extraordinari guitarrista Enrike Solinís; l’ocurrent Symbiotic Duo, que ens farà viatjar amb Gulliver; el grup Tasto Solo, en què David Catalunya toca el curiós clavisimbalum (avantpassat remot del piano); els germans Alqhai, violagambistes de caràcter, o Jordi Domènech, que profetitzarà amb la seva particular Sibil·la.

L’aposta del Femap per aquests noms emergents és tot un reclam. Com ho és també el fet d’oferir uns packs turístics que permeten l’assistència combinada a dos o tres concerts amb unes condicions absolutament avantatjoses. I com ho és també la localització extraordinària d’algunes actuacions, que no sols es programen en esglésies, monestirs, claustres o santuaris, sinó en llocs com el Niu de l’Àliga, on cal arribar en telecabina.

Jo, de vostès, faria una ullada a la programació i miraria de fer una escapada al Femap. Així fugirien (si és que hi viuen) de les calors urbanes i gaudirien de la fresca, la gastronomia (que el Femap també preveu amb els seus gastrofilms), els paisatges i la bona música. Més que anar a un concert, doncs, la proposta que ens brinda Josep Maria Dutrèn amb aquest festival és una experiència completa i refrescant. En cinc paraules: “Fer Femap en ple Pirineu.” I l’eslògan podria continuar: “Si ho feu, no us en penedireu!”