Subscriu-te

Finalment Yuja Wang també va seduir L’Auditori

© Zircus Foto

MÚSICA DE CAMBRA. Chamber Orchestra of Europe. Yuja Wang, piano. Obres de Beethoven, Mendelssohn i Chopin. L’AUDITORI. 20 DE GENER DE 2018.

Per Lluís Trullén

Yuja Wang apareixia a l’escenari de L’Auditori caminant amb sabates d’un tacó d’agulla vertiginós i amb un vestit verd curt, molt curt i d’una sola peça, que deixava tota la seva esquena a l’aire. Novament la força escènica d’una pianista de físic privilegiat i que s’ha creat una imatge que ha trencat motlles dins el món clàssic acompanyava l’altra vessant –la veritablement rellevant–, que té a veure amb el seu indiscutible talent interpretatiu.

La pianista xinesa posava fi en un Auditori que havia exhaurit totes les localitats a la gira de cinc concerts que ha realitzat per Espanya juntament amb la Chamber Orchestra of Europe i que l’ha portat a actuar a Sant Sebastià, Bilbao, Pamplona, Saragossa i finalment Barcelona. En programa, el primer dels Concerts per a piano de Beethoven i l’Andante spianato i Gran polonesa brillant de Chopin, acompanyades per dues obres orquestrals de Mendelssohn: l’obertura d’El conte de fades de la bella Melusina i fragments de la música incidental d’El somni d’una nit d’estiu.

Dirigint des del piano (o millor dit fent unes lleus indicacions a una orquestra que funcionava sola), Yuja Wang va interpretar Beethoven amb una versió que podria ser considerada com fora d’estil. Tècnicament impecable, els efectismes, els rubatos, els canvis de dinàmica que es submergien en uns pianissimi quasi imperceptibles, ens feien escoltar un Beethoven que traspassava amb escreix els cànons clàssics estètics que envolten la seva composició. Piano i orquestra, metòdica en la seva tasca, semblaven viatjar per dos mons diferents. Yuja Wang s’excedia en efectes (per cert, auditivament meravellosos) amb un control absolut del legato, de l’articulació, d’una sublim suspensió del braç que li permet dibuixar frasejos fascinants; però tot massa excessiu per a un Beethoven que respira i requereix una naturalitat netament clàssica. Un Beethoven heterodox, personal, però poc convincent quant a proposta estilística.

Tot ja va millorar amb Chopin, amb una Yuja Wang elegantíssimament vestida de llarg, amb tons blaus, amb pedreria i transparències, que ens mostrava la seva vessant més romàntica, amb una bellíssima execució de l’Andante spianato i amb tota la magnitud i espectacularitat que es concentra en la vistosa Gran polonesa brillant. Era la Yuja Wang de les grans ocasions, la que mostra tot el seu potencial, la tècnicament infal·lible, colorista i pianísticament exuberant. Un Chopin que assolia ara sí una dimensió molt més afí a un estil plenament romàntic amb el seu apassionament, els seus rubatos, pianissimi i contrastos sobtats.

D’altra banda, la Chamber Orchestra of Europe, que havia ofert dues versions molt correctes de les pàgines de Mendelssohn dirigida per la concertino Lorenza Borrani, mostrà una coherència absoluta entre les seccions, però malgrat no haver-hi a nivell interpretatiu cap però per comentar, sí que a les versions va mancar més intenció expressiva, una personalitat que fugís d’una lectura excessivament objectiva.

La gran Yuja Wang va aparèixer amb les obres fora de programa, quan, ja en solitari, ens va oferir els jocs d’artifici virtuosístic, la dificultat tècnica portada a límits insospitats: adaptacions endimoniades sobre la Carmen de Bizet i de la Marxa turca de Mozart, una versió magistral del “Precipitato” de la Sonata núm. 7 de Prokófiev (sublim en la claredat de les accentuacions dins la complexíssima rítmica), excepcional pas pel lied de Schubert Margarita a la filosa adaptat per Liszt, deliciosa interpretació del Vocalise de Rachmàninov, espontània i vital en el “Tea for two”… el públic aclamava, quasi embogia una vegada i una altra amb una pianista que va acabar amb tot L’Auditori dempeus davant d’una lliçó de tècnica i musicalitat desbordant amb el recurs dels seus bisos predilectes.

Ara podem arribar a dir que el seu Beethoven no ens ha convençut… A poc a poc, com ja va fer recentment amb el concert Jeunehomne de Mozart, la pianista xinesa comença a incloure obres clàssiques en el seu repertori intercalant-les amb el Primer de Brahms o els Concerts núm. 3 i 5 de Prokófiev, obres totes que ben aviat tocarà en directe. Amb el pas del temps de ben segur que perfilarà aquest tipus d’interpretacions clàssiques i qui sap si seguirà els passos del gran Volodos, que a la seva joventut enlluernava amb Rachmàninov i Txaikovski i també amb adaptacions de Carmen i La marxa turca, per esdevenir amb el temps un intèrpret sublim de les darreres Sonates de Schubert o la Música callada de Mompou… El temps ens ho dirà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *