Subscriu-te

Flórez emprèn un nou camí amb ‘Les contes d’Hoffmann’

Juan Diego Flórez i Olga Peretyatko. © Alain Hanel-OMC

LES CONTES D’HOFFMANN de Jacques Offenbach. Llibret de Jules Barbier. Juan Diego Flórez. Olga Peretyatko. Nicolas Courjal. Sophie Marilley. Rodolphe Briand. Marc Larcher. Yuri Kissin. Antoine Garcin. Reinaldo Macias. Paata Burchuladze. Christine Solhosse. Vanessa d’Ayral de Sérignac. Orquestra i Cor de l’Opéra de Montecarlo. Dir. musical: Jacques Lacombe. Dir. escènica: Jean-Louis Grinda. Producció de l’Opéra de Montecarlo. OPÉRA DE MONTECARLO. 22 DE GENER DE 2017.

Per Albert Galceran

El debut en un nou rol d’un astre vocal com Juan Diego Flórez ja sembla un motiu prou rellevant com per desplaçar-se fins al Principat de Mònaco, però fer-ho en un moment de canvi de repertori del cèlebre tenor peruà encara afegeix més interès al viatge. Certament, el motiu justificava una nova producció, i més encara acompanyat de la soprano russa Olga Peretyatko, que, a més, assumia el repte d’interpretar tots els rols femenins protagonistes de l’òpera (Stella, Olymplia, Antonia i Giulietta).

Juan Diego Flórez. © Alain Hanel-OMC

Flórez ja fa un cert temps que mostra interès en nous repertoris, segurament a causa de la maduració natural de la veu, i això implica assumir nous reptes vocals. Això vol dir deixar enrere els sobreaguts i les agilitats que l’han fet famós arreu del món, a fi de cantar parts més líriques i, en conseqüència, amb més càrrega dramàtica. Segurament el paper d’Hoffmann és un dels passos més evidents cap a aquest nou repertori, un recorregut que ja ha iniciat en les seves dues darreres produccions discogràfiques (Mozart, del segell Sony, publicat el 2017; i L’amour, amb Decca, 2014). L’Hoffmann de Flórez és ric en expressió dramàtica, però sobretot immaculat en tot allò relatiu a la tècnica: emissió pura, aguts àgils, fraseig impecable, etc. En bona part gràcies a les reduïdes dimensions de la Sala Garnier, amb unes 500 butaques, fet que li permet cantar sense haver d’esforçar-se per aconseguir un volum més alt en el cant i així desplegar totes les seves armes. Però això ens planteja un dubte: què passarà quan canti un paper així en una sala de dimensions més considerables? Haurem d’esperar per saber-ho.

Olga Peretyatko va tenir la valentia de cantar tots els papers femenins protagonistes, tot un repte només a l’abast de poques cantants. I és que Offenbach va concebre aquesta òpera perquè una mateixa soprano interpretés tots els papers protagonistes de cada acte, però ben poques han estat capaces de fer-ho. Certament el repte era notable, i el va aprovar, però amb resultats desiguals. Segurament Olympia i la seva escena de presentació (“Les oiseaux dans la charmille”) és un dels moments més populars de l’òpera, i Peretyatko ho va cantar de manera solvent, però lluny de la bogeria de sobreaguts, notes picades i filigranes diverses que el rol li demana. Tot i això, la seva intervenció va ser molt aplaudida pel fred públic de Montecarlo. Més expressiva va ser la seva Antonia, tot i semblar continguda per no malbaratar energia i arribar òptimament al final de l’òpera. Segurament l’horitzó de la fi de la representació, i una tessitura més còmoda a la seva vocalitat li van permetre interpretar una Giulietta molt més rica en matisos i recursos vocals, a més d’interpretatius. Així doncs, Peretyatko va rebre el caliu del públic, i ella va entregar-los una interpretació de fins a quatre rols que va anar de menys a més, però sempre a un nivell més que notable.

Nicolas Courjal i Olga Peretyatko. © Alain Hanel-OMC

Qui també assumia el repte d’interpretar diversos papers era el baix-baríton Nicolas Courjal (Lindorf, Coppélius, Dr. Miracle i Dapertutto), i ho va fer amb una bella veu, però amb una interpretació mat i poc creïble. Finalment, cal destacar l’actuació correcta de Sophie Marilley, en la part de l’amic d’Hoffmann, Nicklausse, una bona acompanyant lluny de l’excel·lència dels protagonistes. Molt més discrets Rodolphe Briand (Andrès, Cochenille, Frantz i Pitichinaccio) o el Crespel de Paata Burchuladze, que va tenir moments d’afinació més que qüestionable.

© Alain Hanel-OMC

Finalment, pel que fa a la direcció, la part musical va ser a càrrec de Jacques Lacombe, molt més pendent del volum per no tapar els cantants, que no pas de la lectura d’una obra que vol grans dosis d’energia i, sobretot, adequació a cadascun dels contes d’Hoffmann. Pobra en recursos i idees va ser la direcció escènica de Jean-Louis Grinda, sense aportar cap idea nova i, el que és pitjor, evidenciant el poc treball escènic en els personatges secundaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *