ELISABETTA REGINA D’INGHILTERRA de Gioachino Rossini. Karine Deshayes, Sergey Romanovsky, Salome Jicia, Marta Pluda, Barry Banks, Valentino Buzza. Orquestra Simfònica de la RAI. Cor del Teatro Ventidio Basso. Evelino Pidò, direcció musical. Davide Livermore, direcció escènica. / MOÏSE ET PHARAON de Gioachino Rossini. Roberto Tagliavini, Erwin Schrott, Andrew Owens, Alexey Tatarintsev, Nicolò Donini, Matteo Roma, Vasilisa Berzhanskaya, Eleonora Buratto, Monica Bacelli. Orquestra Simfònica de la RAI. Cor del Teatro Ventidio Basso. Giacomo Sagripanti, direcció musical. Pier Luigi Pizzi, direcció escènica. / IL SIGNOR BRUSCHINO de Gioachino Rossini. Giorgio Caoduro, Marina Monzó, Pietro Spagnoli, Manuel mati, Jack Swanson, Enrico Iviglia, Gianluca Marheri, Chiara Tirotta. Filarmonica Gioachino Rossini. Michele Spotti, direcció musical. Barbe&Doucet, direcció escènica. PESARO (DIVERSOS ESCENARIS). AGOST DE 2021.
El Rossini Opera Festival de Pesaro ha tornat un any més per omplir la localitat adriàtica de la música del seu conciutadà més cèlebre. Enguany s’han presentat tres noves produccions de les òperes Elisabetta regina d’Inghilterra, Moïse et Pharaon i Il signor Bruschino. Títols que són mostra de la versatilitat temàtica d’aquest autor i de les seves diverses etapes.
Comencem per Elisabetta regina d’Inghilterra, títol amb què el jove Rossini es va presentar al Teatro San Carlo de Nàpols l’octubre de 1815. Aquest encàrrec, que li va arribar de la mà de l’empresari Domenico Barbaja, va marcar un abans i un després en la trajectòria del jove compositor. D’una banda, Rossini, ja conegut al nord d’Itàlia, entrava per la porta gran a la que era una de les sales més importants del continent, amb la que començaria una fructífera relació de set anys. D’altra, tenia l’oportunitat de treballar amb les principals veus de l’època, en especial l’espanyola Isabel Colbran, que ja coneixia dels anys al conservatori de Bolònia i que seria, a partir d’aquell moment, la seva musa i, més endavant, la seva primera esposa. La recepció d’Elisabetta va ser qualificada pel mateix Rossini com a furore, i és que el títol, tot i estar encara als inicis de la seva etapa com a compositor d’opera seria, comptava ja amb alguns dels elements que va desenvolupar més endavant. Mostra d’això és, per exemple, la reutilització de l’obertura d’Aureliano in Palmira, que després seria també la d’Il barbiere, o la cavatina d’Elisabetta, on ja veiem les traces de la futura “Una voce poco fa”. El notable repartiment que hem vist a Pesaro ha comptat amb la direcció d’Evelino Pidò i amb una proposta escènica de Davide Livermore inspirada en la sèrie The Crown. D’aquesta manera, Elisabeth Tudor estava caracteritzada com a Elisabeth II i el personatge de Norfolc es convertia en una espècie de Winston Churchill sibil·lí, mentre que Leicester era un heroic aviador. Tot plegat embolcallat amb un vestuari preciosista signat per Gianluca Falaschi i unes projeccions de gran qualitat visual fetes per D-Wok. Malgrat el bon treball escènic, l’harmonia estètica i la voluntat de modernitat clàssica tan pròpia del segell Livermore, la proposta sobrecarregada desdibuixava la comprensió de la història que es narra al llibret de Giovanni Schmid, fet que distreu i fa perdre el fil argumental de l’òpera. En l’apartat vocal, la mezzosoprano Karine Deshayes va tenir el doble repte majúscul de debutar escènicament al ROF (l’any passat hi va fer un concert) i de posar veu a un personatge que requereix, com tots els rols escrits per la Colbran, flexibilitat vocal i lirisme, qualitats de les quals la francesa va més que sobrada. El control superlatiu de l’agilitat, el fraseig impecable i un treball acurat del recitatiu fan de Deshayes una Elisabetta a qui ens agradaria veure madurar aquest rol. Una intèrpret capaç d’afrontar un tour de force rossinià d’aquestes característiques mantenint la fidelitat a ella mateixa, a la partitura i a un públic que espera veure un desplegament vocal d’alta volada. Al seu costat, el tenor Sergey Romanovsky, ben conegut al ROF, va mostrar un Leicester de grans mitjans. El cantant rus, amb una interessant tessitura de baritenor i un instrument privilegiat, va saber treure partit del seu registre per fer una magnífica introspecció del personatge que va sobresortir, especialment, a l’escena del segon acte. El veterà Barry Banks es va encarregar de donar vida al malvat Norfolc. Superada la seixantena, Banks manté la predisposició pels passatges més florits, que afronta amb la seva característica veu nasal, i sap com posar-se el públic a la butxaca. El tenor coneix l’estil i té una facilitat pirotècnica que deixen en segon pla altres mancances. La quarta protagonista, Matilde, interpretada per la georgiana Salome Jicia, va convèncer menys, amb alguns sons estridents, especialment en el registre agut, i una veu no massa adequada per aquest repertori. Tampoc van entusiasmar Marta Pluda com a Enrico, amb poca força i definició en les seves intervencions, ni el Guglielmo del baríton Valentino Buzza. Evelino Pidò va dirigir amb gran entusiasme l’Orquestra Simfònica de la RAI posant l’atenció en els detalls de la partitura, com la unificació estilística dels recitatius, i amb particular cura als números concertats. Brillant va ser també la vívida direcció de l’obertura. Va fer molt bona feina el Coro del Teatro Ventidio Basso, que dirigeix Giovanni Farina.
Ara parlem de Moïse et Pharaon, òpera de 1827 estrenada a París i amb la que Rossini va rellegir el Mosè in Egitto de 1818 per convertir-lo en una de les seves òperes més espectaculars. El títol, que sota el paraigües de l’èxode d’Egipte i la rivalitat entre esclaus i opressors narra una història d’amor prohibida, va comptar amb un repartiment d’alçada amb un duo de luxe com van ser els baixos-barítons Roberto Tagliavini i Erwin Schrott. Tagliavini i Schrott són veus ben diferents però que empasten amb naturalitat dins del marc rossinià. Si Tagliavini té una veu dúctil i lírica, Schrott ha desenvolupat un instrument potent i de tints més dramàtics, veus amb les quals van fer front a la colossal partitura rossiniana i es van alçar com a referents actuals en la seva interpretació. En l’apartat femení, la soprano Eleonora Buratto es va posar en l’exigent paper d’Anaï, que té en l’ària “Quelle affreuse destinée!” una pàgina de lluïment. Buratto és una de les veus italianes més aclamades de l’actualitat i està destacant especialment en el repertori verdià i, la propera temporada, es posarà a la pell de Butterfly al Met. Aquest camí ha fet que la veu sigui cada cop més densa i s’hagi trobat una mica al límit en els passatges més compromesos, com el final del tercer acte o al final de l’ària esmentada. No ha estat així en els moments més lírics, on la bellesa del seu instrument ha fet embogir el públic. Però si una cosa queda clara és que la gran triomfadora de Moïse va ser la mezzosoprano russa Vasilisa Berzanskhaya, veu idònia per al Rossini seriós, amb cos, agilitat i domini exquisit dels contrastos entre greus i aguts. A ella va correspondre la interpretació d’”Ah, d’une tendre mère”, una de les pàgines més brillants d’aquesta òpera i que va acabar amb l’eufòria del públic assistent. La seguirem de prop. Respecte als tenors, Éliézer va ser el magnífic Alexey Tatarintsev. Veu projectada, amb bell fraseig i domini absolut del llenguatge rossinià. Menys afortunat va ser el tenor Andrew Owns, que cantava Aménophis. Veu bonica i de cant polit, però amb una més que notable limitació de volum que va fer que les seves intervencions quedessin deslluïdes i que, fins i tot, es veiessin sobrepassades per l’orquestra. Va completar el cast un bon equip de coprimaris amb Monica Bacelli com a Marie, Nicolò Donini com a Osiride i Matteo Roma en el paper d’Aufide. Giacomo Sagripanti va dirigir fermament la Simfònica de la RAI i el Coro del Teatro Ventidio Basso, que té un destacadíssim paper en aquesta òpera. La nova producció ens porta el Pizzi més tradicional, amb cossos volumètrics, jocs de llums, espais indefinits i una bona direcció escènica que dona protagonisme a la música sense extravagàncies ni descontextualitzacions.
I de dues òperes serioses, passem al Rossini de joventut amb Il signor Bruschino, farsa presentada a Venècia el 1813 i que, a diferència de les dues òperes anteriors, va ser un fracàs absolut en l’estrena i no va tenir cap recorregut durant la vida de l’autor, tot i que avui és la més representada de les tres. De fet, la proposta escènica d’aquest Bruschino, signada per Barbe&Doucet, és una coproducció amb l’òpera d’Oman i el Comunale de Bolònia. Un veterà Pietro Spagnoli va interpretar el Bruschino padre. Spagnoli és un dels barítons còmics italians més destacats i aquest paper li va com un guant. Coneixedor de l’art rossinià, el seu cant sillabato és entenedor així com el fraseig i la musicalitat, pròpia dels grans. L’altre paper de baríton va recaure en Giorgio Caoduro, figura àmpliament consolidada i bon relleu de la generació de barítons italians. El cantant va fer una interessant lectura de Gaudenzio. La soprano valenciana Marina Monzó, una de les estrelles del ROF, va desplegar tot el seu potencial per fer una Sofia intel·ligent, sofisticada i musical. Va destacar en la cèlebre ària d’aquesta òpera, “Ah, donate il caro sposo”, cavall de batalla de moltes sopranos lleugeres i que Monzó es va fer seva des del primer moment. Gran descobriment el tenor americà Jack Swanson, una veu fresca, amb gust pel legato, variacions arriscades i sonoritat al registre agut. Va interpretar el paper de Florville. També destacat Gianluca Margheri com a Filiberto, paper de gran comoditat per al baríton florentí, que se’l va endur al seu terreny vocal. Ens vam quedar amb ganes de veure Chiara Tirotta en un paper més lluït que el de Marianna, ja que la mezzosoprano té una veu interessant que apunta maneres. La direcció musical va anar a càrrec de Michele Spotti, jove batuta en projecció, que es va posar al capdavant de la Filarmonica Gioachino Rossini. La producció de Barbe&Douce, ambientada en un port, és tan naïve com estàtica, fet que implica que el pes absolut de la càrrega escènica recaigui en els cantants.
Imatge destacada: Escena de Elisabetta regina d’Inghilterra. (c) Studio Amati Bacciardi.
