Subscriu-te

Gaudir amb el Boccherini de La Ritirata

La Ritirata (imatge d’arxiu)
La Ritirata (imatge d’arxiu)

MÚSICA ANTIGA. La Ritirata. Obres de Haydn, Arriaga, Sor i Boccherini. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 18 DE FEBRER DE 2016.

Per Jacobo Zabalo

Tarda de dijous freda, humida, però sense arribar a ser plujosa. I no obstant això l’excursió a L’Auditori acaba valent la pena; se’n surt ja negra nit però amb un somriure lluminós. Per haver descobert en directe les excel·lències de La Ritirata, un conjunt de cambra amb criteris historicistes de reputació contrastada i bones gravacions, i per haver gaudit de peces tan brillants com el Quintet per a guitarra i cordes en Re major, núm. 4, G. 448 de Luigi Boccherini, conegut com amb el sobrenom de “Fandango” –que va tancar la vetllada de la manera més pomposa–, així com d’altres peces menys populars, com la inicial Cassació en Do major per a llaüt i cordes, Hob. III:6 de Franz Joseph Haydn, una peça interessant que sembla el resultat d’una transcripció del mateix compositor.

De fet, com va explicar el violoncel·lista Josetxu Obregón, alma mater del conjunt, totes les obres programades implicaven en certa manera la transcripció o versió amb variacions de temes coneguts a l’època dels compositors. És el cas de les 12 variacions sobre ‘La Ritirata de Madrid’, G. 453 en Do major, darrera obra de la primera part, que reprodueix amb gran creativitat un tema de procedència militar. Al costat del quartet de corda, la guitarra al centre de gravitació pren una rellevància fonamental. Els instruments se sumen d’entrada, afirmant-se gradualment fins a una pomposa celebració marcial; i en perfecta simetria es van acomiadant, cosa que van escenificar els músics en aixecar-se i deixar Enrike Solinís, guitarra, enmig de l’escenari. Ja en la primera obra de Haydn va poder demostrar una tècnica impecable en la manera de tocar el llaüt, amb un so definit i molt comunicatiu, i gran presència en el seu dialogar amb les cordes. Amb la guitarra es reproduí aquest modus operandi. Potser la peça més lleugera de la nit, fet perfectament lògic tenint en compte l’edat de composició del seu autor, Juan Crisóstomo Arriaga (que també va morir molt prematurament), va ser el Tema variat en quartet, op. 17, amb evidents mostres d’una gran habilitat en l’experimentació compositiva d’un jove de catorze anys, que en morir un lustre més tard només va poder deixar a la posteritat tres quartets de qualitat i una simfonia prometedora.

Després de la pausa, Enrike Solinís va delectar el públic que pràcticament omplia la Sala Oriol Martorelll amb l’única interpretació solista de la nit, obres del català Ferran Sor. La Introducció i variacions sobre un tema de Mozart, op. 9, basada en una divertida cançó de La flauta màgica, requereix el domini de l’instrument, a més d’una gran intel·ligència a l’hora d’interpretar l’exercici de creativitat de Sor. Es creu que el tema que Papageno interpretava en escena amb un instrument d’attrezzo (fent ballar per alquímia musical i de manera incontrolada els nefands perseguidors dels protagonistes, segons l’estrany libretto del singspiel mozartià) realment el va tocar el mateix Mozart fora d’escena, fins i tot fent alguna broma al seu amic Schikaneder, caracteritzat com a ocellaire. En la versió de Sor, la jocositat esdevé més íntima, alhora que se n’amplia la perspectiva: la melodia es torna més complexa –difícil de cantar, per tant–, si bé la polifonia resultant no va suposar cap inconvenient per a Solinís. El solista de La Ritirata va confirmar l’habilitat mostrada en la primera part, tant amb el llaüt com amb la guitarra.

Es va crear un clima sensacional des de l’inici de la segona part, perpetuat de fet en la peça següent –en absència d’aquell solista, que deixà unes condicions, un estat d’ànim òptim per gaudir de la resta del programa–, com ara la transcripció del moviment lent del Concert per a violoncel i cordes en Sol major, núm. 7, G. 480 de Boccherini. Josetxu Obregón va fer ressonar el seu violoncel de manera poderosa, mostrant la riquesa de matisos que possibilita la veu de l’instrument.

Així vam arribar a la peça final: poques vegades ha estat tan declarada la centralitat d’una obra que s’espera des de l’inici mateix del concert com a episodi per al lluïment de la formació convidada i el gaudi dels assistents. El Quintet amb guitarra “Fandango” va culminar la vetllada confirmant la praxi interpretativa d’un conjunt d’època –atacs precisos, inflexions ben travades i una empatia molt tangible– que no va defraudar en la lectura d’aquest compositor clàssic. El primer violí va reincidir en el lideratge i la precisió, el violoncel va aportar el carisma que tota peça de Boccherini reclama i, d’una manera molt especial, hi va brillar el solista, Enrike Solinís, equilibrant les energies que fluïen a banda i banda i entreteixint un discurs de gran inspiració. L’espontaneïtat de la música de Boccherini, aquesta aparent facilitat –molt evident així mateix en el bis– que de vegades s’ha atribuït a Mozart en to crític, fa que moltes de les seves composicions siguin realment destacables. Per això és un plaer descobrir un conjunt com La Ritirata, decidit a mostrar-nos la profunditat d’un classicisme amb certa tendència a la infravaloració en comparació amb la tradició austríaca i alemanya, i no obstant això prolífic i intel·ligent.