Subscriu-te

Gràcies, mestre Rattle!

BCN CLÀSSICS. Berliner Philharmoniker. Dir.: Sir Simon Rattle. Obres de Jörg Widmann, Witold Lutoslawski i Johannes Brahms. PALAU DE LA MÚSICA. 8 DE JUNY DE 2018.

Passa poc sovint estar escoltant una gran obra mestra musical en una interpretació en directe i tenir la percepció que mai a la teva vida n’has escoltat una versió millor i que, a més, és impossible aconseguir mai escoltar-ne cap de millor que la que has escoltat. Passa poques vegades, és clar, perquè si passés sovint, cauríem en el parany de la laxitud de criteri que, com a conseqüència, portaria a no ser capaços de distingir qualitativament i, per tant, no ser capaços de gaudir-ne en l’ampli espectre d’emocions que permet fer créixer el sentit crític.

Sigui com sigui, qüestions tautològiques a banda, divendres passat, jo, i estic segura que molta més gent aquella nit, vam experimentar la situació exposada a l’inici. La interpretació de la Primera Simfonia de Brahms de què vam ser testimonis privilegiats al Palau de la Música passarà als annals d’aquesta casa, perquè tenint en compte el context en què va tenir lloc, l’Orquestra Filharmònica de Berlín –aquest cop sí amb els primers solistes de cada secció– va demostrar, dirigida per la mà de Sir Simon Rattle, ser la millor orquestra del món. El context, és clar, era el comiat de qui n’ha estat director titular durant setze anys!, el britànic Sir Simon Rattle. I per això, assenyalem-ho, en aquesta gira l’acompanyava l’Orquestra titular al complet, amb els primers solistes de cada secció, i en un context, a més, de motivació especial.

© Monika Ritterhaus

La vetllada va començar amb l’inici in media res de l’obra encàrrec de l’Orquestra Filharmònica de Berlín al compositor natural de Munic Jörg Widmann (1973) pel comiat de Simon Rattle com a titular. No havia sortit aquest encara a l’escenari que l’Orquestra va començar a sonar amb ritmes jazzístics en el que semblava música de circumstàncies, altrament inesperada. L’aparició del director, com era d’esperar, propicià els aplaudiments –malgrat que estigués sonant música– i això permeté al britànic fer una petitíssima dosi de xou al qual és aficionat, tot aturant l’orquestra i mirant al públic juganer i còmplice, abans de seguir amb la interpretació. Trencar els esquemes de la tradició, aquest és, segurament, el més gran valor que Sir Simon Rattle ha aconseguit en la seva llarga relació amb els Filharmònics. Rattle no només ha incidit a bastament en el repertori contemporani, sinó que també ha afegit un element d’espectacle –ben lluny de l’egolatrisme de Karajan– en propiciar que l’Orquestra es concebés com un element més proper a la ciutadania. Els projectes socials i educatius han estat la punta de llança del seu programa i amb aquests ha aconseguit abaixar-la del pedestal al qual Karajan la va fer pujar, però sense malmetre’n el prestigi ni, per sobre de tot, la qualitat musical.

L’obra de Jörg Widmann, Tanz auf dem Vulkan (Dansa sobre el volcà), una exuberant juguesca tímbrica que finalitzava de la mateixa manera com havia començat, gairebé com una broma musical sense aparents pretensions, però amb una complicitat evident amb el director, precedia la Simfonia núm. 3 de Witold Lutoslawski. Sens dubte, una elecció particular que, un cop més, deixava palesa la idiosincràsia programadora del britànic, que al llarg de tots aquests anys com a titular ha realitzat una tasca encomiable de pedagogia en el repertori contemporani tot programant de forma intel·ligent i molt ben pensada obres dels segles XX i XXI de manera habitual durant la temporada estable a la Filharmonia de Berlín. L’obra de Lutoslawski escollida per a l’ocasió és considerada la millor simfonia del seu catàleg, en la qual combina l’aleatorietat que determina una de les èpoques compositives de l’autor polonès amb el sintetisme. Estrenada l’any 1983 per Sir Georg Solti amb la Simfònica de Chicago, la Simfonia núm. 3 de Lutoslawski va guanyar el Premi Grawemeyer als Estats Units i també un Gramophone i un Koussevitzky. Amb una plantilla extensíssima, que inclou un generós aparell de percussió, piano, celesta, arpa i una secció de corda i vent completa, aquesta és una obra ideal per fer concórrer tota la plantilla orquestral sobre l’escenari en una ocasió tan especial com aquesta; però no només això. L’obra és una gran experiència auditiva per al públic, plena d’expressivitat i molt atractiva sensorialment, però també és una gran experiència interpretativa per a l’orquestra, ja que l’autor demana una certa implicació improvisadora –sempre controlada per la forma– als músics. En definitiva, un exercici musical de gran atractiu en què Simon Rattle volia dir molt més del que la música expressa per si mateixa: la plena confiança i el diàleg de tu a tu entre cadascun dels membres de l’orquestra i el director, en un pla d’igualtat i de companyonia.

© Monika Ritterhaus

El monument simfònic que és per se la Simfonia núm. 1, en Do menor, op. 68 de Brahms ha estat l’obra escollida per Rattle com a plat fort de la gira de comiat. No és insignificant: Brahms segueix la gran tradició empresa per Beethoven –l’obra és coneguda injustament com la “Desena” de Beethoven–, però obre camins inexplorats encara que seran claus per al desenvolupament simfònic posterior d’autors com Bruckner o Mahler. No resulta estrany entendre que Brahms trigués prop de vint anys a decidir-se a compondre la seva Primera Simfonia. El món, i ell mateix, n’esperaven molt, d’aquesta obra. Dins un esquema simfònic tradicional, Brahms aboca l’espectador ja des dels primers compassos al pou dramàtic en què es desenvoluparà tota la Simfonia. La versió de Rattle amb els Filharmònics destacà per la claredat de plans sonors, tot permetent escoltar cadascuna de les línies melòdiques dibuixades per Brahms amb un especial èmfasi del director a fer lluir els registres greus –quins contrabaixos, ai!– i, fins i tot, els plans mitjans –les violes… amb un Joaquín Riquelme (únic espanyol que forma part de la plantilla fixa) totalment enfervorit d’entusiasme–, però sempre deixant brillar cada moment solista com si es tractés d’un concert per a orquestra i solistes per torns. Cal destacar, per exemple, el meravellós so del principal oboè Albrecht Mayer, que ja hem sentit al Palau en concert com a solista, aquí fent lluir la seva delicada melodia al primer i segon moviments. Després d’una construcció musical que ens havia fet viatjar des de l’inici, el tema principal del quart moviment iniciat per la corda –aquí és on rau l’homenatge principal a Beethoven– va resultar absolutament commovedor per l’excelsa bellesa creada, i un sentiment d’esperança i confiança en el futur amarava l’esperit. Potser és per això que Simon Rattle va escollir aquesta obra per acomiadar-se d’aquesta etapa de la seva vida i potser aquest és el missatge que Rattle vol deixar al públic, tal com ha vingut fent amb els seus diversos projectes empresos amb la Filharmònica de Berlín. I això, senyors, fan de Sir Simon Rattle un gran músic, un gran artista, un gran mestre. Gràcies, mestre Rattle!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *