Subscriu-te

Gran setmana en petit indret

SETMANA DE MÚSICA ANTIGA DE LA COLÒNIA DE SANT PERE. Concerts de Robert Smith, Luis Antonio González i Trio de la Finnish Baroque Orchestra. Obres de Telemann, Abel, Marais, Frescobaldi, Bruna, Cabezón, Correa de Arauxo, Bach, Nebra, Paumann, Stendal, De la Torre, Fontana, Virtaperko, Guy, Corelli, Mozart, Heininen, Haydn. COLÒNIA DE SANT PERE (MALLORCA). 21, 23 i 27 DE JULIOL DE 2018.

Hi ha un romanç tradicional que es titula La cançó d’Anna Maria i el primer vers del qual diu: “Set setmanes de jugar”. Doncs bé: cal apel·lar a “les Maries” per entendre l’èxit d’organització de la Setmana de Música Antiga de la Colònia de Sant Pere, a Mallorca, que enguany ha arribat a la setena edició –a la seva setena setmana de jugar, diguem-ne… Maria Fiol i Maria Cabrer són les persones que, amb l’ajut d’altres voluntaris de l’Associació d’Amics de la Música de la Colònia de Sant Pere, han contribuït a tirar endavant aquest certamen amb direcció artística de Jordi Alomar i Rafel Caldentey.

El certamen s’allarga prop de deu dies i no sols programa concerts, sinó projeccions de cinema (amb cinefòrum posterior), una jornada d’estudis (amb una participació notable i distingida), un curs (enguany de cant gregorià impartit per Juan Carlos Asensio), presentació de llibres, etcètera. I totes les activitats acostumen a acabar amb un petit refrigeri que té com a leitmotiv un muscat excel·lent de les bodegues de Miquel Oliver que, bo i fresquet, acompanya de meravella ensaïmades, coques de trempó, galetes d’oli o cocarrois i panades casolans.

La grandesa de “La Setmana” rau no sols en l’amor i bones maneres de les Maries i de la resta d’organització, sinó en l’interès de les propostes artístiques, que són en gran part de producció pròpia del Festival i són fetes amb una economia de mitjans i un aprofitament de recursos ple d’intel·ligència: quelcom lloable en qualsevol iniciativa cultural i, més encara, si és en un racó tan “enfora” com el d’aquest petit nucli del municipi d’Artà.

L’edició 2018: estrenes a l’Estat i estrenes mundials

Gregorià. La Setmana s’encetava el 18 de juliol amb el curs de gregorià impartit per Juan Carlos Asensio, un dels màxims especialistes del país, reconegut internacionalment. La desena de persones que van assistir a les seves classes erudites van acabar cantant en una celebració eucarística el divendres 20 de juliol (veritable quid del repertori gregorià), després de la qual l’Schola Gregoriana de Mallorca, dirigida per Sebastià Melià, va oferir un petit concert. Si aquest concert tenia com a lloc l’església del poble, el de l’endemà tenia com a emplaçament el Centre Cultural. Malgrat que no és l’emplaçament estèticament més idoni per fer-hi concerts (tant de bo es pogués convertir en petit auditori), la manca d’equipaments del poble fa que els organitzadors se les empesquin per dignificar-hi al màxim les activitats que s’hi fan.

Concert de Robert Smith

Telemann. Fou en aquest espai on el violoncel·lista i violagambista anglès Robert Smith (membre de l’Amsterdam Baroque Orchestra i de l’Ensemble Fantasticus) va oferir un concert articulat al voltant de les Sonates per a viola de gamba de Georg Philipp Telemann. Unes obres que ens atreviríem a dir que s’estrenaven a l’Estat espanyol, i ho feien en un extrem tan minúscul com la Colònia de Sant Pere –la qual cosa diu molt de la dimensió de la Setmana. I és que, efectivament, aquestes obres es van descobrir l’any 2016 en una feliç troballa, i ha estat Robert Smith –col·laborador de noms tan rellevants com Ton Koopman o Paolo Pandolfo– un dels primers a enregistrar-les, per al segell Resonus Classics. L’excel·lència interpretativa que Smith desplega al CD (que ha rebut elogioses crítiques a nivell europeu) es va poder gaudir també al petit auditori improvisat de la Colònia de Sant Pere, en aquest cas contraposant l’estil del prolífic compositor alemany amb obres d’Abel i Marais.

Cine. Enllaçant amb el concert de Robert Smith, l’endemà, diumenge 22 de juliol, es va projectar la pel·lícula Tots els matins del món que –com és ben sabut– té Marais de protagonista. L’altra pel·lícula del Festival fou la felliniana Prova d’orchestra, que se situava enmig de dos concerts més.

Luis Antonio González

Orgue. El primer d’aquests concerts fou el de Luis Antonio González amb l’orgue de l’església de la Colònia. Més que l’instrument en si, els elements més rellevants d’aquest orgue modern són tant la seva caixa (senzilla i elegant) com el fet que –per la seva disposició al cor– l’organista és ben visible per al públic, que estava disposat de cara a l’orgue i d’esquena a l’altar. Des del cor, González va anar presentant els quatre blocs amb què va estructurar un programa tan variat com atractiu. Amb gran claredat i amb una registració mesurada, amable i significativa (González va explicar-la!), al primer bloc sonava música de Frescobaldi, Cabezón, Correa de Arauxo i del menys conegut però notori Pablo Bruna. Després d’un segon bloc bachià, vingué la joia del concert: l’estrena mundial d’un parell de moviments d’una magnífica Sinfonía de José de Nebra (1702-1768), d’un preclassicisme límpid quasi perfumat d’Sturm und Drang, redescoberta per González. I és que González, a banda d’intèrpret i comunicador excel·lent, és un investigador diligent del CSIC que fa una tasca superba a l’arxiu catedralici de Saragossa, d’on no deixa d’extreure música que mereix ser posada en faristols d’arreu. Per acabar, González es va remuntar a algunes de les partitures més antigues escrites per a teclat, provinents de diversos manuscrits europeus, com ara les Estampies del Codex Robertsbridge, de mitjan segle XIV, i que va deixar l’auditori amb ganes de més.

FiBO. L’altre gran concert del festival va ser el de l’Ensemble de la Finnish Baroque Orchestra, en un pati orejat de la Colònia. Amb ocells de fons i cel d’eclipsi, el divendres 27 de juliol el trio format per Petteri Pitko (clave), Jussi Seppänen (violoncel) i Hannu Vasara (violí) va optar per una mixtura de música barroca i música contemporània, també amb estrena mundial inclosa d’Olli Virtaperko, i estrenes estatals dels compositors Barry Guy i Paavo Heininen. Igual que al CD Moramoramor que ha editat recentment la seva formació mare, la FiBO, els finlandesos no sols van alternar música antiga i contemporània, sinó que van introduir peces de nova creació per a instruments històrics enmig d’alguns moviments barrocs. Això donava a la vetllada un caire i un aire nou i refrescant, sobretot en el cas de l’Elegia de Heininen (composta amb motiu de la mort de l’influent compositor finlandès Einojuhani Rautavaara), que apareixia enmig dels dos moviments de la Sonata per a violí i clavicèmbal, KV 15 de Mozart, escrita quan el geni de Salzburg tenia 8 o 9 anys. Música que, tant per caràcter com per la interpretació dels finlandesos, sonava lleugera, gràcil, etèria gairebé, plena d’honestedat i de frescor. Tres quarts del mateix amb el Haydn primerenc (per a clavecí, sí), del Trio en Sol menor, Hob. 15:1 o amb la Sonata seconda de Giovanni Battista Fontana amb què s’obria aquesta delícia de concert.

Lliteres. L’endemà, dissabte 28 de juliol, va ser el torn de presentar la producció pròpia del festival, amb la recuperació de dues Cantades d’Antoni Lliteres (1673-1747), músic artanenc que va fer fortuna a Madrid. Comandats per Luis Antonio González, un conjunt creat per a l’ocasió amb músics majoritàriament illencs que havia treballat a la Colònia els dies previs abordava aquest repertori poc interpretat i mereixedor de ser més conegut. Amb la magnífica veu d’Irene Mas al seu costat, interpretava també la Cantata terza de Francesco Bartolomeo Conti i una Sonata a 4 de G. Ph. Telemann.

Mal Pelo
Mal Pelo

Dansa. Per acabar la Setmana amb bon peu (i deixar passes fermes per a l’edició vinent), la clausura del cicle es va confiar a la companyia de dansa Mal Pelo, que va ballar el seu especialíssim Bach, tot propiciant que el mallorquí Pep Ramis (ànima de la companyia juntament amb María Muñoz) pogués dur aquest celebrat espectacle a la seva illa. Però com que la dansa, i la música, i la vida són mòbils i canviants, van fer-ho amb una versió nova no sols damunt una gravació d’El clavecí ben temperat, sinó que van incorporar-hi també el violoncel de Marc Alomar, músic d’Inca resident a Ginebra que va meravellar els ballarins pel seu so i la seva plasticitat.

Teixint xarxes

Parlàvem del romanç Set setmanes de jugar en començar aquesta llarga crònica apel·lant a les set setmanes que fa que la Setmana de Música Antiga de la Colònia de Sant Pere meravella per les seves propostes. Però com que el joc és molt millor quan és col·lectiu que quan és individual (i això ho sap qui és intel·ligent), enguany s’ha donat la possibilitat d’unir esforços amb altres festivals illencs, la qual cosa ha dut a la creació de la Xarxa de Música Antiga de les Illes Balears, a la qual s’integren quatre festivals: el mateix de la Colònia de Sant Pere, el Festival de Música Antiga des Migjorn Gran (que arriba a la seva vuitena edició), el Cicle de Música Antiga de Palma (que a l’octubre arribarà a la tercera) i el Festival de Música Antiga de Caimari (que a l’octubre arribarà també a la vuitena edició).

Festivals tots ells amb un perfil molt semblant, que compartiran línia de programació racionalitzant despeses i promovent actuacions de producció pròpia. Quelcom meravellós i digne de tenir com a model, que assegura que produccions com la d’Antoni Lliteres es puguin escoltar també a Menorca aquest estiu i a Palma a la tardor. Si l’eslògan “quatre illes, un sol país” promogut per les institucions illenques va ser rebut amb tant escepticisme com sorna, la notícia de la creació de la Xarxa de Música Antiga de les Illes Balears (una iniciativa extragovernamental) fa que les Balears creixin conjuntament, sense isolament, gràcies a l’eix fonamental i vertebrador de la cultura. Llarga vida i molts de fruits a la Xarxa, que (se les em)pesca de veritat!

Imatge destacada: Ensemble de la Finnish Baroque Orchestra

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *