Subscriu-te

Grandiositat i autoafirmació

© www.facebook.com/orquestraobc
© www.facebook.com/orquestraobc

Temporada OBC. ORCHESTRE NATIONAL DE LIÓ. Hélène Grimaud, piano. Dir.: Leonard Slatkin. Obres de Brahms, Mantovani i Saint-Saëns. L’AUDITORI, 25 DE GENER DE 2015.

Per Jacobo Zabalo

El primer concert per a piano de Johannes Brahms, que començà a compondre als vint anys, és una obra de gran exigència, no només per a l’intèrpret i l’orquestra. A diferència del que s’esdevé amb el segon, poderós i líric, el Concert en Re menor, op. 15 no destaca precisament pel seu aspecte cantabile. Per descomptat, conté algunes melodies de bellesa indubtable –o més aviat esbossos, de vol voluntàriament entretallat–, però la tessitura general és conflictiva i, amb tot, de gran interès: l’oient es troba en la privilegiada i dificilíssima posició de testimoni. Testimoni d’una emancipació, d’una autoafirmació –la de Brahms– que, com en la seva tardana Primera Simfonia en Do menor, op. 65, sembla apuntar a Beethoven. El redoblament de timbal, seguit d’un atac furiós per part de la corda, crida l’atenció des de l’exposició inicial. S’enfronten masses sonores de volum considerable, tot alternant amb passatges manifestament subtils. El paper del solista hi és crucial, ja que realitza la funció de mediador; participa des de dins de la massa orquestral en el teixit sonor amb fascinants matisos en la modulació i puntualment catalitza les ànsies en aparença desmesurades; la hiperbòlica recerca d’una identitat que, d’altra banda, s’albira amb claredat. Al costat del fantasma d’aquella figura paterna –superjoica per les seves implacables demandes artístiques– en el rerefons d’aquest concert, que suposà la seva primera composició orquestral, s’intueix el tràgic destí d’un altre compositor proper, Robert Schumann, la malaltia i mort del qual devien deixar una forta empremta.

Les dimensions i aspiracions del primer concert per a piano de Brahms, inicialment programat per a la segona part del concert, s’entenen d’acord amb els dubtes que el mateix compositor va sentir en el curs de la creació, havent-lo concebut inicialment com a simfonia. És probable que Hélène Grimaud sigui avui dia una de les pianistes més adequades per assumir el repte d’interpretar-lo. Una gesta de proporcions colossals per la complexitat de la partitura i la no gens previsible multiplicitat de relacions que manté el solista amb l’orquestra. A la maduresa interpretativa, s’hi afegeixen uns requisits tècnics poc habituals, i tot això sense ser una composició especialment propícia per al lluïment del pianista. Afortunadament, Grimaud no necessita a hores d’ara reivindicar-se ni dur a terme cap exhibició virtuosística. Si bé l’Orchestre National de Lió va reservar les seves millors virtuts per a la segona part, la pianista francesa no va dubtar a fer bona la fama que, des de fa més de dues dècades, la confirma com una pianista apassionada, tot i la seva capacitat analítica. Una pianista segura de si mateixa que, per tant, no especula i es buida en cadascuna de les seves interpretacions. Es va apreciar, així, un contrast dramàtic amb el conjunt convidat, conjunt discret i poc precís en la corda, tot i la direcció d’algú tan experimentat com Leonard Slatkin. Contrastà, doncs, amb la rigorosa vehemència de la pianista –inapel·lable, un cop més, en el substancial bis que oferí–, però també amb la fantàstica prestació que la mateixa orquestra lluí després de la pausa. Hi va haver una clara diferència en l’actitud del conjunt, molt més intens i treballat en les peces sense solista, quan el protagonisme li corresponia. És bo rebre de tant en tant la visita d’orquestres d’aquesta categoria –amb tradició, enregistraments en el seu currículum i directors de prestigi–, ja que permet calibrar amb més justícia l’evolució i fiabilitat del nostre conjunt domèstic, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya.

Trastocat el programa, la segona part es va iniciar amb una interessant peça contemporània, obra del jove compositor Bruno Mantovani. De grans dimensions, ritmes vertiginosos i una experimentació prudent, Postludium (2010) sembla retre homenatge a algunes de les peces més revolucionàries de començament del segle passat. Una composició atractiva, ben orquestrada i interpretada amb vigor pel conjunt convidat. L’última obra programada, la Simfonia núm. 3, en Do menor, op. 78 de Camille Saint-Saëns, coneguda com a “Simfonia de l’Orgue”, va permetre escoltar la millor versió de l’Orchestre National de Lió, en fer gala d’un fraseig eloqüent i un control sensacional de les dinàmiques. Aquí sí –a diferència del que va passar en el cas del complex i extens Concert per a piano, desplaçat a la primera part per voluntat de la pianista– es va afirmar amb rotunditat la corda, nombrosa en efectius, i es va produir una entesa exemplar entre seccions. La inclusió d’un orgue per part de Saint-Saëns no és ni molt menys capritxosa, ja que tot i no intervenir com a solista, contribueix a la colonització de la totalitat de l’espai sonor, ocupació grandiosa i celebrativa que la mateixa escriptura musical ja apunta. Si l’encore que regalà Grimaud va servir per rubricar amb cum laude la seva intervenció excel·lent, la inesperada i commovedora interpretació de Le jardin féerique de Maurice Ravel, pàgina extreta de la suite Ma mère l’oye, suscità un sentiment de profund agraïment envers l’orquestra convidada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *