MUSEU ISAAC ALBÉNIZ DE CAMPRODON (MIAC). Albert Guinovart, piano. I. Albéniz: L’automne valse, op. 170; Sonata núm. 5. D. de Séverac: Cerdaña. 5 études pittoresques. MONESTIR DE SANT PERE (CAMPRODON). 16 DE JULIOL DE 2022.
La inauguració d’una nova etapa en la gestió del Museu Isaac Albéniz de Camprodon (http://www.revistamusical.cat/el-museu-isaac-albeniz-de-camprodon-inicia-una-nova-etapa-que-li-donara-major-projeccio/) i l’escaiença del cent cinquantè aniversari del naixement de Déodat de Séverac van motivar la programació d’un concert del pianista Albert Guinovart al monestir de Sant Pere de Camprodon, vila nadiua de l’autor de la cèlebre suite Iberia. L’esdeveniment, precedit de la inauguració al Museu d’una exposició sobre la relació d’amistat entre tots dos compositors, va reunir a la població del Ripollès un nombrós grup de melòmans.
En les paraules de presentació del concert, es va identificar Albert Guinovart com l’última baula de la cadena de pianistes compositors iniciada per Albéniz i continuada amb noms com ara Granados, Casals, Mompou i Montsalvatge. En tot cas, Guinovart també és de ben segur un dels millors intèrprets que pot oferir avui dia la música d’aquests cèlebres predecessors. El barceloní, que estem més acostumats a veure interpretant obres del gran repertori o bé la seva pròpia producció, va preparar amb constància i a consciència un programa deliciós, format per obres exigents i no gaire habituals, tot i que alguna –com la Sonata núm. 5 d’Albéniz– ja l’havia tocat i fins i tot enregistrat ell mateix anys enrere.
En aquest cas, el concert es va obrir amb l’extens vals L’automne, obra generosa en dimensions i recursos, que va demanar ja d’entrada les màximes possibilitats de l’intèrpret. Guinovart va continuar amb la Sonata ja esmentada, una preciosa composició farcida d’ecos del passat –tant del Barroc com del Classicisme– i estructurada en quatre moviments igualment contrastants, especialment entre la bellíssima “Reverie” i el virtuosíssim “Allegro” final.
Després d’una molt breu pausa tècnica, la segona part fou dedicada a la suite Cerdaña de Séverac, una altra obra llarga i exigent com les precedents, d’evident caràcter visual i descriptiu de l’experiència viscuda pel compositor en aquesta comarca, tot i que més irregular quant a factura i lluïment.
Per si tot això no fos suficient, Guinovart encara va regalar al públic dues propines. La primera, idòniament escollida, la Dansa espanyola núm. 1 de Fernando Alzamora Albéniz, descendent d’Albéniz i igualment compositor –que Guinovart va dedicar a la seva filla, present a l’acte–, i la velocíssima “Orgía” de les Danzas fantásticas, op. 22 de Joaquín Turina.
Feliç final i gran èxit de convocatòria, doncs, per a un esdeveniment anhelat de temps enrere –concebut ja en plena pandèmia i que s’hauria escaigut igualment l’any passat, amb motiu del centenari de la mort de Séverac. Perquè tant ell com Albéniz van compartir també una trista circumstància: la de viure tan sols 49 anys.
