Subscriu-te

Harold salvà Itàlia a L’Auditori

© May/Zircus
© May/Zircus

TEMPORADA OBC. Amihaï Grosz, viola. Dir.: Emmanuel Krivine. Obres de Casablancas, Mendelssohn i Berlioz. L’AUDITORI. 14 DE NOVEMBRE DE 2014.

Per Mila Rodríguez Medina

Els solistes convidats, especialment en les programacions d’orquestres estables, sempre han de ser la marca distintiva d’un concert, aquella llum memorable d’un programa en el qual els músics habituals acompanyen el solista en un exercici de conjunció i igualtat. És un problema, però, quan la presència d’un solista convidat suposa un desequilibri clar del programa de l’orquestra. Aquesta situació es dóna sovint –no sempre– amb l’OBC: ja sigui perquè a vegades els pocs assajos amb el convidat provoquen la inestabilitat en l’obra interpretada o ja sigui en altres ocasions perquè és l’orquestra la que es veu descolorida en la comparació sense el solista, el resultat no poques vegades és un concert irregular. Va ser el cas, una vegada més, del sisè programa d’aquesta temporada. Titulat “La Itàlia de Mendelssohn i Berlioz”, l’OBC interpretava la Simfonia núm. 4, en La major, de l’alemany i una de les peces més famoses del repertori per a viola, Harold a Itàlia, del romàntic francès. Per al cas, l’orquestra comptava amb la presència d’Amihaï Grosz, viola principal de la Berliner Philharmoniker des del 2010 i punt fort del concert, ja que sobre la seva interpretació va girar de cap a peus tot el desenvolupament del concert.

Per començar, però, l’OBC va obrir el programa –continuant amb la residència del compositor Benet Casablancas a L’Auditori– amb l’obra Obertura festiva. De tall més clàssic del que és habitual en Casablancas, la peça és una revisió de Dance, song and celebration, estrenada el 2012 en homenatge a Montsalvatge. Així, aquesta obertura està carregada de reminiscències del compositor, amb un interessant treball en les textures de la corda, especialment en el tractament de la massa orquestral i en la qual va destacar el virtuosisme del concertino convidat, Guillaume Chilemme. Tot i això, sota la batuta d’Emmanuel Krivine ja es van donar alguns desequilibris rítmics que es feren encara més manifestos en la Simfonia de Mendelssohn.

L’OBC va desenvolupar una interpretació massa superficial de la Simfonia núm. 4 de Mendelssohn, coneguda com a “Italiana”, perquè va ser creada pel compositor en tornar d’un viatge per Itàlia quan tenia 22 anys. La comunicació entre els músics i Krivine no va ser fluida; el director posseeix una particular poesia a les mans, però en aquest cas la seva efectivitat no va ser total i l’OBC sovint es va mostrar aturada i nua. No obstant això, el saltarello del quart moviment es va mostrar contundent, la coordinació total va tornar a aparèixer i un ímpetu general es va apropiar de la corda, curiosament com una bona preparació de l’arribada dels sons de la viola d’Amihaï Grosz.

Nascut a Jerusalem el 1979, Grosz té el magnetisme propi dels grans solistes i una facilitat per sobreviure a una peça llarga i complexa sobre l’escenari, fins al punt que es torna un plaer veure’l en els passatges orquestrals gaudint de la interpretació dels músics que l’acompanyen. És provocatiu, un espectacle en si mateix. Un solista d’aquells carregats de teatre tan propis d’aquest repertori, sens dubte discutible –amb defensors i detractors–, però que posseeix un so càlid captivador en la primera línia melòdica de la simfonia i amb uns acords arpegiats que van brillar en el que es presenta com un acompanyament de l’orquestra en el segon moviment. Emmanuel Krivine va mantenir una bona comunicació amb el solista, que es va fer extensible a l’orquestra, considerablement ampliada per a aquesta obra, i mostrant-se potser per això molt més còmode. En el darrer moviment, “L’orgia dels bandits”, la seva intensitat es va veure novament reduïda, com si l’OBC, més enllà del seu solista, no estigués abocada a la interpretació. Aquest fet, afegit a la manca de propina del solista, va donar un final fred al concert i de nou l’OBC ens va reafirmar que sempre es mostra correcta per bé que deixa sentiments enfrontats.

1 comentari

  • Absolutament d’acord amb tot el que explique-ho, i curiosament les mateixes reflexions que jo vaig fer a qui m’acompanyava en aquest concert. És una llàstima que directors que no saben dirigir a l’escenari (ordres confuses, massa anticipades, massa tard, demanant piano quan ja sona piano, aplanant absolutament la obra representada) poden ser directors convidats. No necessitem pas això, tenim gent prou bona a casa (OBC) com per fer-ho millor.

    La sala mig buida (divendres quan jo hi vaig ser) demostra que Kriville no és un director dels especialment apreciats.

    Salutacions

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *