Subscriu-te

Herència i contemporaneïtat amb el Trio Arriaga

El Trio Arriaga (foto d’arxiu)
El Trio Arriaga (foto d’arxiu)

INTÈRPRETS CATALANS. Trio Arriaga. Obres de F. J. Haydn, B. Casablancas, H. Parra, E. Granados i E. Fernández Arbós. PETIT PALAU. 5 DE NOVEMBRE DE 2015.

Per Mila Rodríguez Medina

Continuant un intens mes d’estrenes i retrobades amb la nova creació musical a la ciutat, el cicle Intèrprets Catalans del Palau de la Música Catalana presentava el 5 de novembre passat el concert del Trio Arriaga, amb la interpretació d’una de les obres cabdals d’Hèctor Parra en el seu repertori de cambra, el Trio núm. 2, “Knotted fields”, i l’estrena mundial d’una peça de Benet Casablancas, Trio Albumblatt für Arriaga.

L’obra de Casablancas era un encàrrec del mateix trio. Homenatge a la figura de Juan Crisóstomo de Arriaga, mostra l’alt nivell compositiu al qual ha arribat el compositor català. Malgrat una estètica menys innovadora, allunyada de les generacions actuals i lligada a la tradició de principis del segle XX, hi és innegable el profund coneixement de les estructures i dinàmiques internes de la composició. Aquest Trio Albumblat für Arriaga, de marcat caràcter líric, és una d’aquestes composicions d’una construcció mil·limètrica i perfeccionista, molt exigent en l’àmbit interpretatiu. El Trio Arriaga es mou sense problemes ben a prop de la perfecció tècnica: són músics d’alt nivell, una formació compacta que durant anys ha estudiat les seves dinàmiques com a trio i que aconsegueix, com pocs, un so de conjunt definit i comunicatiu. Així, la interpretació del trio esmentat d’Hèctor Parra, composició amb arquitectura de sonata, també va esdevenir precisa, amb una bona comprensió de les complexes estructures internes de Parra i les seves tensions rítmiques i harmòniques.

El concert es va iniciar amb la interpretació del Trio Gypsy núm. 39, en Sol major de Haydn i així vam poder veure aquesta comunicació interna tan perfeccionada de la qual fa gala el Trio Arriaga. La formació posseeix aquest color tan desitjat en els conjunts de cambra, en què les interpretacions sonen com una única font sonora i no pas com la trobada de tres individualitats. Malgrat això, alguna cosa mancava en el seu apropament al mestre del classicisme, una excessiva fredor o formalitat interpretativa, probablement a causa d’una qüestió de repertori.

Aquesta absència que diferencia una interpretació correcta d’una altra aclaparadora va quedar totalment palesa amb el canvi radical de repertori de la segona part del concert. El Trio Arriaga, fent un salt estètic, va interpretar el Trio amb piano, op. 50 d’Enric Granados i les Tres danzas españolas d’Enrique Fernández Arbós. I aleshores vam veure un altre Trio Arriaga, expressiu i fins i tot absolutament feliç amb les melodies i rítmiques espanyoles. Amb Granados la comunicació fluïa especialment entre el violí de Felipe Rodríguez i el violoncel de David Apellániz, mentre que David Ligorio mostrava al piano una detallista interpretació regida pels cànons del pianisme ibèric de finals del segle XIX. Com obrir els ulls de nou al concert, la senzilla i interessant composició de Fernández Arbós va oferir un bon tancament del concert, amb un punt folklòric molt lluminós amb el qual el trio es va mostrar còmode i divertit, tot gaudint de la interpretació i fent-ne gaudir el públic. Un programa, per tant, d’estructura irregular però finalment compacta gràcies a la interpretació d’una de les formacions de cambra més interessants de la seva generació.