Subscriu-te

Herreweghe i les Passions

© May/Zirkus
© May/Zirkus

MÚSICA ANTIGA. Collegium Vocale Gent. Dir.: Philippe Herreweghe. J. S. Bach: Passió segons sant Joan. L’AUDITORI. 27 DE MARÇ DE 2015.

Per Jacobo Zabalo

Aforament pràcticament complet per escoltar la Passió segons sant Joan de Johann Sebastian Bach a L’Auditori. Són rares les ocasions en què es veu un públic tan nombrós, predisposat i lliurat. Si bé és cert, d’altra banda, que són poques les obres que conviden l’oient a una participació de caire espiritual. Es coneix la funció ritual de les partitures religioses de Bach, i no deixa de sorprendre que avui dia –quan els canals tradicionals de la religiositat no gaudeixen del mateix seguiment– es mantingui ben viu l’interès per obres de l’envergadura de la Passió segons sant Mateu o la Passió segons sant Joan. Aquesta segona, més breu i segurament menys majestàtica, conté passatges, però, d’un lirisme i una subtilesa molt efectius, que donen forma a un tot perfectament harmonitzat que trasllada de manera punyent i bella les últimes hores de la vida de Crist. Prioritàriament posada al servei de la fe, la mateixa dimensió musical es reivindica per si mateixa en traslladar a l’oient una escletxa del missatge espiritual que en bona mesura ha fonamentat l’eticitat occidental. La radicalitat de la crisi que recull el passatge bíblic, especialment venerat en el context luterà –explícitament per l’anomenada “teologia de la creu”– és formulada per Bach de manera brillant i diversa, i a moments d’una manera sorprenentment dolça: episodis de gran lirisme traslladen un text de dolor profund, gestionant el dramatisme mitjançant recursos que inevitablement cal vincular a l’època de composició.

La versió de Philippe Herreweghe va incidir en l’aspecte íntim de la Passió, en proporcionar a la partitura una interpretació cristal·lina i polifònicament rica, exempta d’exageracions, com deixant la grandiloqüència coral per a la seva germana gran –la Passió segons sant Mateu–, que el mateix director va presentar amb èxit fa dues temporades al Palau de la Música. Tant el conjunt instrumental que dirigeix ​​com el cor que habitualment l’acompanya, el Collegium Vocale, van tenir una actuació ajustada als estàndards historicistes, que busquen recrear les condicions d’execució de l’obra en el seu alè original. Per descomptat, no hi ha manera d’assegurar-nos que els oients les rebin amb la mateixa intensitat; de fet, el que sí es pot assegurar, d’una banda, és que no hi ha dues experiències estètiques iguals i, d’altra banda, que l’antiga centralitat de la religiositat i la fe han estat substituïts avui dia per la creença (no sempre racional) en el progrés i la ciència. Segons el que vaig veure a L’Auditori, es conserva almenys una certa sensibilitat que permet, des de l’experiència estètica, abocar-se als misteris del que no és merament demostrable per mitjà de la raó. La interpretació de Herreweghe, d’una coherència fascinant, va convèncer per l’eficàcia i el compromís dels partícips. Les diverses seccions, poc nombroses en efectius orquestrals, van rendir a un nivell altíssim i van permetre que els detalls i les subtileses d’aquesta meravellosa composició no passessin inadvertits. Dues baixes per malaltia en l’elenc vocal no van impedir que el resultat fos molt gratificant. Per sobre del conjunt, cal destacar, però, les intervencions de la soprano Grace Davidson en dues àries de bellíssima factura, les dinamitzants al·locucions de l’Evangelista Thomas Hobbs i la rotunda fiabilitat del baix Peter Kooij.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *