Subscriu-te

Història de Cubarsi i unes portes tancades

Sara Cubarsi (foto d’arxiu)
Sara Cubarsi (foto d’arxiu)

ONCA AL PALAU. Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra. Gerard Claret, concertino director. Sara Cubarsi, violí. Bernat Vivancos, director de La ciutat dels àngels. Samuel Barber, Philip Glass i Bernat Vivancos. PETIT PALAU. 26 de febrer de 2015.

Per Mila Rodríguez Medina

¿Han fet mai tard a un concert? I quan dic arribar amb retard, no em refereixo a ser-hi amb l’hora justa per problemes de trànsit o al bar del teatre, amb presses per entrar a la sala i agafar el seient a l’últim moment. Parlo d’una confusió amb l’horari del concert, quan ja tot ha començat: les portes no es tornaran a obrir fins que l’obra ja iniciada acabi i els aplaudiments li permetran aleshores seure amb discreció a la seva butaca. Com que la llei de Murphy existeix, això li ocorrerà, però amb una peça de més de 40 minuts en mans d’un intèrpret extraordinari i un d’aquests concerts que difícilment es tornaran a repetir amb l’encant i la puresa que a vegades es donen quan es tracta de músics joves en efervescència. I tot això ho haurà d’escoltar darrere d’unes portes tancades que li permetran sentir cada detall però no veure’l ni respirar-ne l’aire. A tots ens ha passat alguna vegada, oi?

Aquest va ser per a mi l’inici del concert de l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra dijous passat, 26 de febrer, al Petit Palau del Palau de la Música Catalana. El concert era potser la gran posada de llarg de la jove violinista barcelonina guanyadora del Premi El Primer Palau 2013, un talent indescriptible i inoblidable per a tots els que ja la vam poder veure en aquesta casa fa uns mesos en el seu primer concert com a guanyadora. Sara Cubarsi posseeix una tècnica extraordinària i una sensibilitat esbalaïdora, combinada amb intel·ligència amb un bon coneixement i una predilecció poc comuna pel repertori contemporani. I el fet de ja haver-la vista prèviament, creguin-me, no ajudava a escoltar íntegrament darrere d’unes portes la seva interpretació del Concert per a violí núm. 2 de Philip Glass, obra composta el 2009 com a complement de Les quatre estacions de Vivaldi; és per això que es coneix com The American Four Seasons. Aquesta és una obra monumental, en la qual l’orquestra fa surar com en una bassa la violinista solista, en una combinació de passatges orquestrals i solos intrèpids i de gran dificultat, nets i suaus en les mans de Cubarsi. Potser pel fet de tenir anul·lada la meva vista en aquesta obra gràcies a Murphy, vaig veure passar pels meus ulls tots els camins de Vivaldi fins al segle XX i em vaig adonar del veritable talent d’aquesta jove violinista. No és la tècnica, el bon gust o la sensibilitat artística; és pel seu color, per la seva signatura sonora tan identificable que entenem de seguida que som davant d’una carrera que només comença. Tota la sala estava impregnada d’aquesta signatura quan, en el bis, les portes es van obrir i vaig tornar a veure el seu cos petit, jove i tímid quan no sona el violí, i una simpatia que esperem que no perdi mai.

Aquest era un concert intens per als amants de la música del segle XX, i, ja asseguda a la meva butaca del Petit Palau, es dibuixava una nova atmosfera. Continuant amb la seva posició de compositor convidat del Palau de la Música en aquesta temporada, Bernat Vivancos presentava –ell mateix s’encarregava de la direcció de l’ONCA– l’obra La ciutat dels àngels, composta el 2001 i primera de les seves obres dedicades a l’experimentació amb estructures del timbre. Vivancos va presentar l’obra i amb la seva anècdota va trobar la manera ideal de fer-la entendre. Explicava el compositor que, quan l’obra ja tenia forma, va proposar-ne la interpretació a l’Orquestra de París i aquesta s’hi va negar, arran de la dificultat tècnica que implicava. “Això no es pot tocar”, li van dir. Aleshores Vivancos, en una maniobra de gran astúcia, va fer servir un argument que cap parisenc no pot rebutjar: “Si no la pot tocar l’Orquestra de París, no la pot tocar ningú!” I sí que es va poder tocar. L’ONCA la va interpretar al Petit Palau amb molt bona qualitat i vam poder gaudir de la intenció de Vivancos d’escoltar l’orquestra de corda amb una sonoritat diferent, basada en el recurs de l’scordatura o afinació alterada i tot un seguit de petits recursos que fan de La ciutat dels àngels un exercici interessant de recerca de nous camins per a la corda.

Un bon concert i tota una experiència per a qui escriu. No obstant això, permetin-me fer-los una recomanació: no deixin que els passi sovint i molt menys amb un talent com el de Sara Cubarsi. Jo hauré de tornar a veure les seves mans.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *