Subscriu-te

Homenatge als ritmes africans amb el quartet de Ginger Baker

© www.facebook.com/jazzterrassafestival
© www.facebook.com/jazzterrassafestival

34è FESTIVAL JAZZ TERRASSA. NOVA JAZZ CAVA. 5 DE MARÇ DE 2015.

Per Albert Suñé 

El quartet del bateria Ginger Baker s’allotjà el dijous 5 de març a la Nova Jazz Cava en la primera de les actuacions de grups forans del 34è Festival Jazz Terrassa. Baker capitanejà el combo Jazz Confusion i presentà Why?, un CD que apareix quinze anys després del seu darrer treball discogràfic.

Baker, de 75 abrils, fou bateria de bandes de rock clàssic com Cream, en què alternà, entre d’altres, amb Eric Clapton. Però la seva vessant jazzística no la deixà mai de banda i heus aquí que el 2011 organitzà aquest quartet en el qual també hi ha el saxo tenor Pee Wee Ellis, el contrabaix i baix Alec Dankworth i el percussionista Abas Dadoo.

De fet, i malgrat el nom del combo, no hi hagué cap mena de confusió. Per la senzilla raó que es va veure tot seguit de què anava la cosa. I aquesta “cosa” consistia a teixir una teranyina de tambors de caire africà per damunt la qual sobrevolaven saxo tenor i contrabaix. Era una teranyina sòlida, compacta, molt ben assajada, en la qual Ginger Baker demostrà una força, una intenció i una tècnica considerables.

Però aquest teixit percussiu, que s’enriquia poderosament amb la magnífica aportació d’Abas Dadoo, sempre va ser el mateix. Almenys en la primera part del concert. No es va canviar quasi mai de ritme. El “quasi” el van constituir uns lleugers compassos de funky i de swing. Ni tampoc no es van fer variacions pel que fa als dos percussionistes, ja que sempre van actuar plegats.

O sigui, no és gens estrany que la monotonia aparegués en més d’una ocasió. I això que Ellis, posseïdor d’un so i una intenció més cool que no pas hot –bona decisió, perquè el hot l’aportaven els dos “africans”–, i Dankworth, perfecte en els seus discursos, van estar sempre molt entonats. En la segona part les coses canviaren una mica, perquè el grup marxà de l’Àfrica cap al Carib, ja que es van poder escoltar un parell de calypsos. Però la vena africana retornà i ja no abandonà l’escenari fins al final.

Per tant, pensem que la idea de Baker és bona. Però, malgrat que es demostrà que l’actuació estava assajada al segon i que hi hagué diversos moments àlgids, hi mancà fluïdesa, frescor, i canvis de ritme i de tempo.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *