Subscriu-te

Howard Shore: Two concerti

Howard Shore, composició. Lang Lang, piano. Sophie Shao, violoncel. Orquestra Filharmònica de la Xina. Long Yu, director. 21st Century Chamber Orchestra. Ludwig Wicki, director. Howe Records, 2016

Howard Shore s’ha fet famós com a compositor de les bandes sonores de les pel·lícules de David Cronenberg i, especialment, de la trilogia d’El Senyor dels Anells, amb la qual ha accedit al circuit d’auditoris de música clàssica. Multipremiat per la seva tasca en aquest àmbit, Shore està explorant els darrers anys la composició en altres terrenys, de la qual sorgeixen l’òpera The fly (2008) i els dos concerts que ens ocupen.

El concert per a piano i orquestra Ruin & memory és un encàrrec de la Beijing Music Festival Arts Foundation i va ser enregistrat per l’Orquestra Filharmònica de la Xina i Lang Lang durant la seva estrena el 2010 en aquest mateix festival. Un enregistrament no massa polit, amb sorolls i imprecisions que segurament es podrien haver corregit. Si alguna cosa ens han llegat els clàssics, és la necessitat d’estructurar el discurs per poder-lo fer intel·ligible. Després, els mitjans per fer-ho i les formes resultants seran variats. En la música per a cinema, aquesta estructura la proporcionen les imatges i la història que s’hi explica. Potser per aquest motiu la partitura de Shore troba a faltar elements musicals que la sostinguin i resulta formalment dèbil i amb una direcció poc definida. Shore mira d’embastar els tres moviments del concert amb el tema melòdic principal, que els recorre de diferents maneres, però ni aquest té la força necessària per desenvolupar-se en diferents direccions, ni tot el que passa al seu voltant sembla conduir-nos a un punt definit. Lang Lang, novament més com a reclam que com a element imprescindible, està correcte en una interpretació en la qual poc més pot fer.

Shore titulava el seu concert per a violoncel i orquestra, que estrenaria el 2012 la seva dedicatària, Sophie Shao, amb el nom de Mythic gardens fent referència a tres jardins clàssics italians, els quals donen nom a cadascun dels seus moviments: Cimbrone, Mèdici i Visconti Borromeo Litta. Per a aquest concert Shore tria una orquestra més petita prescindint dels metalls, amb la qual construeix una textura poc densa a partir de l’encavallament de diferents línies melòdiques, sovint només dues, que relaciona de manera contrapuntística i que generen una sensació de moviment perpetu. Cada jardí compta amb un o dos motius melòdics propis que recorren i estructuren el moviment, tot donant aquí sí la coherència formal que es troba a faltar al concert per a piano. El desenvolupament textural i el color harmònic, molt proper al llenguatge de Xostakóvitx, amb constants canvis i girs, són els dos elements que reforcen aquesta coherència a nivell global. Es troben a faltar, però, un major desenvolupament del material i seccions de contrast en una obra que es converteix en un esdevenir constant. Dins de l’ambient general ombrívol, nostàlgic i per moments elegíac que dibuixen els tres moviments, Sophie Shao es mou com peix a l’estany, capaç de ser expressiva i no caure en l’afectació aprofundint en el caràcter que demana Shore i amb un so amb bona ressonància i precís en els atacs.