Subscriu-te

… I el Japó es va fer quietud

L’ensemble BCN216. © May/Zirkus (arxiu)
Imatge d’arxiu de l’ensemble BCN216. © May/Zirkus (arxiu)

JAPÓ A L’AUDITORI. BCN216. David Albet, flauta i direcció artística. Cassiel Antón, trombó. Jordi Masó, piano. Ivan Herranz, Roberto Oliveira i Ferran Carceller, percussions. Carlos Gómez, electrònica. Obres de Guix, Hosokawa, Casablancas, Saariaho, Fujikura i Takemitsu. L’AUDITORI (SALA TETE MONTOLIU). 5 DE FEBRER DE 2014.

Per Mila Rodríguez Medina

Després de dues setmanes de programació especial dedicada al Japó a L’Auditori, el dimecres passat l’ensemble BCN216 va tancar el cicle amb un concert anomenat precisament “Japó”, el qual partia de dues vessants diferents del mateix concepte. D’una banda, la creació contemporània de compositors japonesos, força influenciada per la música occidental, com es va veure en els altres concerts del cicle de L’Auditori, però amb marques distintives de la cultura nipona; i de l’altra, la fascinació que molts compositors europeus han sentit per la música i la creació artística del Japó. Tot amb composicions molt actuals, posteriors al 1981.

Més enllà d’estructures i tècniques específiques, el que uneix i atrapa tants compositors europeus de la música japonesa és una manera d’entendre la creació artística. “L’obra mestra és en nosaltres i nosaltres som en l’obra mestra”, diu el filòsof Okakura Kakuzo en el seu cèlebre assaig del 1906 El llibre del te, i ens recorda també la importància de la comunicació amb l’espectador, potser un dels problemes principals de la creació musical actual: “Les concessions mútues són la base de la comunió de simpaties necessària per a la concepció de l’art. L’espectador ha de conrear la seva pròpia aptitud per rebre el do; l’artista ha de saber com enviar-lo”, afegeix. És aquí on es troben composicions com les dels catalans Josep M. Guix o Benet Casablancas d’aquest concert. Guix crea un núvol sonor amb la seva peça Drizzlie draft per a piano sol, però Benet Casablancas s’apropa a aquest filosofia d’una manera diferent amb els seus haikus musicals –tipus de composició molt breu que desenvolupa des de fa temps–, basats en una expressivitat concentrada i la juxtaposició d’imatges. Aquestes van ser precisament les obres més llunyanes de les harmonies i estructures habituals de la música japonesa, amb una sonoritat més propera a l’habitual composició occidental, però que al mateix temps posseïen aquest llenguatge concís i lluminós del Japó. BCN216 va estrenar mundialment aquest dimecres la seva nova col·lecció de Tres haikus, molt interessant a les mans del pianista Jordi Masó, que va actuar com a fil conductor del concert intercalant les composicions de Casablancas amb la resta de peces dels altres compositors. Tot i això, sens dubte l’obra més interessant d’aquesta vessant de compositors europeus relacionats amb el Japó va ser Six japanese gardens de la finlandesa Kaija Saariaho, una de les figures femenines més importants de la composició contemporània europea actual, encara prou desconeguda a Catalunya. Els seus Sis jardins japonesos es van desenvolupar com a peça central del concert, tant en durada com en interès, amb la confrontació de la complexa percussió d’Ivan Herranz amb una electrònica envoltant procedent de sons reals de la natura i les músiques populars japoneses; la peça de Saariaho és una obra d’un gran treball atmosfèric, amb una oscil·lació de dinàmiques brillant que captiva l’espectador.

Una de les característiques essencials de la música japonesa, com ara la importància del timbre o les dinàmiques trencades en ritmes i melodies, és el silenci. Toru Takemitsu, un dels protagonistes d’aquest concert, assegura en els seus escrits seleccionats amb el nom de Confronting silence, que “confrontar el silenci produint un so no és res més que una forma de verificar que existim” i, davant d’aquest concepte del silenci com allò que “envolta el món fosc de la mort”, la música es torna quietud i respecte, una experiència que tracta de portar-nos més enllà del nostre propi cos. Noms com Toshio Hosokawa, Dai Fujikura i Takemitsu són cada vegada més coneguts a Europa en l’àmbit de les noves músiques, gràcies en gran part a aquesta sensibilitat diferent necessària en la societat actual acostumada al soroll. A més de la interessantíssima combinació de trombó sol com a símbol humà envoltat d’un oceà d’electrònica de K’s Ocean de Fujikura, l’obra Rain tree va esdevenir un dels punts forts d’aquest concert del BCN216. Per a tres percussionistes amb marimbes, vibràfon i petita percussió, la peça va posar punt final al concert, fet escollit lluny de la casualitat per l’ensemble, ja que va ser l’obra més remarcable d’aquest petit tast de compositors japonesos i la que millor va exemplificar aquest filosofia nipona que el mateix Takemitsu defensa, plena de natura, silenci i aigua. Una bona manera de tancar el cicle del Japó a L’Auditori amb una selecció d’obres de primer nivell.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *