Subscriu-te

Igor Levit debuta al Palau amb una brillant interpretació de les ‘Diabelli’ de Beethoven

© Antoni Bofill

PALAU PIANO. Igor Levit, piano. Beethoven: Sonates núm.13 i 14 i Variacions Diabelli. PALAU DE LA MÚSICA. 2 DE MAIG DE 2018.

Per Lluís Trullén

L’ambigüitat que envolta les Variacions Diabelli de Beethoven, tant en l’estructura formal –pel que fa a la visió com a conjunt d’obra unitària–, com en el punt de vista estètic pel que fa a les prospeccions de timbres que Beethoven assoleix en una partitura que exhala una modernitat inusitada, o en les complexitats tècniques pròpies d’obres contemporànies del moment, com les Sonates op. 110 i op. 111, en permet un ampli espectre d’enfocaments interpretatius. Les històriques versions llegades per Sviatoslav Richter, Serkin o Brendel –sense oblidar les d’Arrau o Barenboim– han convertit aquesta obra en una de les més temudes i alhora més estimades pels grans pianistes de les darreres generacions; tots ells han posat empremta personal en aquesta obra que, deixant de banda les Bagatel·les, op. 126, suposa el testament pianístic de Beethoven.

Igor Levit tornava a Barcelona després de ser programat l’any 2013 a L’Auditori en un programa que tenia la Sonata Hammerklavier com a epicentre del recital. Ara debutava al Palau amb un concert monogràficament dedicat a Beethoven, que a nivell interpretatiu i d’introspecció cap al més essencial de la música va anar en un crescendo constant. Levit presentava a la primera part dues de les Sonates més cèlebres del catàleg de Beethoven, concretament les números 13 i 14, ambdues conegudes amb el sobrenom “Quasi una Fantasia”. El pianista rus, nascut el 1987 i format a Alemanya va mostrar flaixos de la seva vàlua i també del seu temperament, vehemència i refinament. En el darrer temps de la Sonata Clar de Lluna –excessiu en l’ús del pedal– i per la seva tendència a l’exageració en el contrast dels tempi i dinàmiques –com en l’“Andante” i el posterior “Allegro” del primer temps de la Sonata en Mi bemoll major–, el seu Beethoven no oferia una continuïtat lògica en el discurs. El pianista mostrava unes facultats inqüestionables però a nivell interpretatiu no assolia les fites esperades.

Qualificades com “trenta-tres constel·lacions de la imaginació que configuren un cercle en constant metamorfosi”, com la “perfecció geomètrica com un diamant tallat” o, com va definir-les Stockhausen, com “trenta-tres objectes diferents sota una mateixa llum que les travessa”, les Diabelli són un veritable galimaties musical que exploten una quantitat ingent d’aspectes tècnics i de color harmònic –amb el característic acord de sèptima disminuïda–, en què polifonia, abstracció i expressió assoleixen una de les cotes més altes del llenguatge beethovenià. Levit en va fer un plantejament summament intel·ligent. Coneixedor de la seva tècnica i velocitat d’articulat, les primeres variacions preparaven una atmosfera que a poc a poc va anar endinsant-se en un món introspectiu dirigit cap a la número 20. Aquella variació fou descrita per Landry com “una de les pàgines més misterioses de tota la història de la música” i escriptors com D’Annunzio hi varen dedicar bellíssimes paraules per la seva transcendència. Aquí vàrem començar a escoltar un Levit d’una qualitat artística màxima, d’un aprofundiment en el contingut que ja no decauria fins al final. Les darreres variacions en tonalitat menor, la referència al Don Giovanni de Mozart, la complexíssima fuga interpretada excepcionalment, prèvia a un recolliment a l’hora d’interpretar el “Tempo di Menuetto” final, ens van mostrar, ara sí, un pianista que aconseguia trobar l’equilibri i la síntesi entre tècnica i reflexió per fer desfilar tot l’entrellat musical que concentra aquesta pàgina monumental. Un Levit que té en Beethoven un dels seus autors predilectes i que demostra una vàlua reconeguda a nivell internacional. Un debut al Palau marcat per una gran versió d’aquestes variacions beethovenianes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *