Subscriu-te

Imprescindible i necessari

Grigory Sokolov al Festival de Torroella de Mongrí. Foto: Martí Artalejo
Grigory Sokolov al Festival de Torroella de Mongrí. Foto: Martí Artalejo

FESTIVAL TORROELLA DE MONTGRÍ. Grigory Sokolov, piano. Obres de Mozart i Beethoven. ESPAI TER. 8 D’AGOST DE 2017.

Per Miquel Gené

Presenciar un concert de Grigory Sokolov és una experiència única i m’atreviria a dir que necessària. Des de fa anys considerat com un dels millors intèrprets de música clàssica que es poden escoltar, el pianista rus no cedeix ni un mil·límetre en la seva tasca d’oferir interpretacions d’obres del gran repertori amb un nivell de perfecció i transcendència que van més enllà del que ens podríem imaginar. I segurament aquest és un dels valors més preuats en un artista: aconseguir fer-nos saltar a la resta per damunt de les nostres limitacions.

Sokolov tornava al Festival de Torroella de Montgrí sis anys després de la primera actuació i en unes condicions acústiques, les de l’auditori de l’Espai Ter, molt més adequades per a la seva proposta musical que les del 2011, quan va actuar a l’església de Sant Genís. El pianista proposava el mateix repertori que està oferint a la seva gira europea i que ja vam poder escoltar al Palau de la Música Catalana el mes de febrer passat: la primera part dedicada a Mozart (Sonata en Do major, KV 545, Fantasia en Do menor, KV 475 i Sonata en Do menor, KV 457) i la segona a Ludwig van Beethoven (Sonata núm. 27, en Mi menor, op. 90 i Sonata núm. 32, en Do menor, op. 111). Una selecció d’obres gens capritxosa amb la qual traça un dels possibles camins que la música va recórrer des del classicisme diàfan, encara que contradictori, de la Sonata en Do major de Mozart a les formes inclassificables i ja plenament romàntiques de les darreres Sonates de Beethoven, amb les quals el compositor va desconcertar els seus contemporanis i aquells que el seguirien. Tampoc fou casual, doncs, la tria dels tres bisos amb què Sokolov va tancar el concert i que ens van fer arribar al romanticisme de Schubert –Moment musical núm. 1, en Do major, op. 94– i Chopin –Nocturn en La bemoll major, op. 32 núm. 2–, i a una miniatura barroca a mode de salt mortal fins a l’inici del concert.

Grigory Sokolov al Festival de Torroella de Mongrí. Foto: Martí Artalejo.
Grigory Sokolov al Festival de Torroella de Mongrí. Foto: Martí Artalejo.

Sokolov va plantejar la primera part del concert, amb les tres peces de Mozart, com si es tractés d’una sola obra. La lectura de la Sonata en Do major va quedar lligada per una idea de tempo reposat i sorprenentment constant al llarg dels seus tres moviments, per la claredat expositiva de les melodies i per un ús subtil i molt efectiu dels canvis de llum, perfilats mitjançant els diferents atacs, les dinàmiques i un ús molt precís dels pedals. A la Fantasia en Do menor, Sokolov va proposar un canvi absolut d’ambient: amb una major descàrrega de pes i un atac més retallat, amplià les dimensions del seu so i convertí el piano en l’instrument més gran i el més subtil, en el més opac i el més clar alhora, tot mostrant un joc de clarobscurs dins dels quals sempre va saber situar cadascuna de les veus. La Sonata en Do menor s’iniciava on acabà la Fantasia, i des d’aquell punt s’anà obrint a la llum amb la qual Sokolov contrastaria els dos mons oposats, el major i el menor, en els quals viu l’obra. Dos universos que el pianista sabé unir de les maneres més fines i delicades: en la transfiguració del primer tema del “Molto allegro”, en l’oposició de veus simultànies de l’“Adagio” i en l’estructura d’oposicions de l’“Allegro assai”. Un trànsit per diferents dimensions del so que, a les mans de Sokolov, va tenir una cadència de balanceig, en la seva manera de caminar per damunt de la pulsació, amb la qual jugà amb els nostres nervis, ens tallà la respiració i ens portà fins a les portes mateix de l’abisme, més enllà d’on hauríem imaginat poder arribar, per finalment recollir-nos i dipositar-nos a terra ferma, segurs i meravellats del viatge.

A la segona part, i pensant ja haver-ho viscut tot, Sokolov ens va sotmetre a una immersió al món dens i complex del darrer Beethoven. Amb les Sonates opus 90 i opus 111 va ampliar encara més la seva paleta de colors i els matisos de llum mitjançant una varietat d’atacs que, si no els sentíssim sortint dels seus dits, difícilment imaginaríem. Gràcies a aquests recursos, Sokolov va traçar magistralment els diferents plans de la fuga del primer moviment de l’opus 111 i ens va regalar un sublim inici del seu segon moviment, un coral a quatre veus en el qual va fer aquella alquímia només a l’abast dels escollits: va donar a cada so el seu perfil i cos adequats, ni més ni menys del que havia de tenir; el va relacionar amb els sons que el precedien i el seguien d’una manera que ens semblà l’única possible i fins i tot necessària, i va crear la frase; i va situar cada frase al lloc precís que li tocava, tot generant un conjunt de veus que, per la seva perfecció, es transformà en inevitable. Així de gran és Grigory Sokolov.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *