Subscriu-te

In-Edit: documental musical per a tots els públics

Tony Conrad: completely in the present

FESTIVAL IN-EDIT BARCELONA de documental musical. CINEMES ARIBAU. DEL 26 D’OCTUBRE AL 5 DE NOVEMBRE.

Per Miquel Gené

Quaranta-quatre documentals en onze dies per visitar diferents espais del fenomen musical, des de la música clàssica fins al jazz, passant pel rock, la música experimental, l’electrònica, el punk o el reggae. Mirades centrades en artistes, moviments musicals i socials, més descriptius que explicatius, amb poca experimentació i innovació narrativa i visual en els quals tot el pes de la història recau en allò què s’explica, més que no pas com s’explica. Un format de documental que contribueix a difondre el gènere i a omplir les sales, però que converteix tots els documents en el mateix: hagiografies que canonitzen allò que, per un motiu o un altre, ha apassionat el documentalista. Resulta irònic observar des d’aquesta perspectiva la vida artística de Tony Conrad a Tony Conrad: completely in the present de Tyler Hubby. Un ésser polifacètic preocupat per ensenyar a desobeir i a forçar les lògiques dels discursos, de les imatges, dels sons i de la percepció. Que quan va ser músic i pioner del minimalisme nord-americà al costat de noms com La Monte Young o Philip Glass va voler eliminar el concepte de compositor. Quan va ser cineasta va voler expandir la noció de temps i idear una pel·lícula que durés cinquanta anys. Quan va treballar a la televisió es va preocupar per eliminar la seva autoritat com a creador d’imatges i apoderar el públic. I que quan va tornar a ser músic va col·laborar amb l’avantguarda del rock amb bandes com Faust i va ser capaç d’establir un diàleg amb el seu propi passat per formular un manifest minimalista a posteriori. Un artista que es deprimeix davant del Lincoln Center i el conservadorisme que aquest representa i que es defineix, sense paraules, com un outsider perpetu i en reconstrucció constant.

Chasing Trane: the John Coltrane documentary

La biografia en tercera persona és la que tendeix més fàcilment cap a la hagiografia menys pudorosa. Tot i ser John Coltrane una de les icones indiscutibles del jazz i referent de diverses generacions de músics, el documental de John Scheinfeld Chasing Trane: the John Coltrane documentary perd part del seu interès al centrar-se exclusivament en la canonització reiterada de l’home com a artista, sempre amb l’ajuda dels imprescindibles Beethoven, Bach i Shakespeare quan es tracta de donar prestigi a un gènere encara no plenament inserit en l’alta cultura. Membre dels mítics quintet i sextet de Miles Davis –“va ser Miles qui va fer que volgués ser millor músic”–, líder d’un quartet també mític amb el qual “va canviar el rumb de la música” –Wynton Marsallis–, explorador infatigable de recursos i camins musicals, icona mística i espiritual de la unió entre música i univers, exemple de resposta a la pregunta “per què som aquí”, pare de família absent, víctima passatgera del terror de les drogues i mort prematurament. Aquest és el recorregut de Chasing Trane, un documental en el qual amics, familiars, companys de vida i música i aficionats diversos (incloent-hi uns prescindibles Bill Clinton i un histriònic col·leccionista japonès) lloen la seva grandesa artística i la seva tenacitat per portar la música sempre a llocs nous, però que no ens acaba d’explicar d’on sorgia la seva màgia mística i en què superava el seu so i la seva concepció musical la dels seus coetanis.

Les mans d’Alicia

El cas d’Alícia de Larrocha és diferent, potser per la proximitat del personatge i alhora la seva llunyania. Se n’ha parlat molt, de la mida de les seves petites mans, però potser no suficient del seu enorme talent com a intèrpret i del lloc que ocupa al panteó dels grans pianistes de tots els temps. Una situació que Les mans d’Alicia de Verònica Font i Yolanda Olmos contribueix a pal·liar, així com la biografia que Mònica Pagès i l’editorial Alba han publicat aquest mateix any. Precisament Pagès és una de les veus autoritzades del documental, el qual fa un retrat calidoscòpic de De Larrocha ple de sensibilitat, admiració i amor cap a una persona honesta, generosa, respectuosa i autèntica, que, segons ens expliquen, feia de les seves interpretacions un miracle. Un repàs emocional de bracet de la seva filla, el seu fill i la neta, els quals semblen descobrir, a través del mateix relat, una mare i una àvia que recorden absent de la seva infantesa, des dels seus inicis a la casa familiar fins a la seva retirada a l’Auditori de Barcelona, passant per les constants gires pels Estats Units d’Amèrica i el sacrifici del seu marit en benefici de la seva carrera –“un héroe [sic], es va dedicar a mi tota la vida”. A banda de les veus autoritzades d’André Previn, Martha Argerich, Maria João Pires, Joaquín Achúcarro i Marta Zabaleta, que ens parlen de la seva grandesa musical, comptem amb el testimoni de la mateixa Alícia, la qual reconeixia que el piano la va esclavitzar, quan ella l’únic que volia era gaudir de la música.

Bill Frisell: a portrait

La primera persona sempre aporta una sensació de més neutralitat i realitat, ja que podem conèixer l’artista de primera mà i fer-nos-en una idea no només pel que ens diuen que fa, sinó per com el veiem fer-ho. A Bill Frisell: a portrait d’Emma Franz coneixem un dels guitarristes de jazz més reputats del moment. El documental, que en fa un retrat artístic profund, ens el vol mostrar com una ànima inquieta que treballa incansable per trobar la manera de crear els sons que té al seu cap i que s’apropa, cada vegada amb menys complexos, a tot tipus de música de la qual pugui aprendre alguna cosa. Amb una manera de tocar la guitarra “tranquil·la i expressiva” (Joey Moran), “elàstica i amb personalitat pròpia” (John Abercrombie), “sempre diferent però sempre recognoscible” (Jack DeJohnette), Frisell porta el seu instrument “a un altre lloc d’on estava” (Jim Hall) i la seva influència s’estén per damunt d’infinitat de guitarristes. Veiem Bill Frisell en diferents ambients musicals, des del Village Vanguard de Nova York a trio fins al Barbican de Londres amb la BBC Symphony Orchestra o tocant música improvisada amb el Richter 858 Quartet. El sentim reflexionar sobre les seves guitarres: “Per què tinc tantes guitarres? Una excusa que em dono és que toco diferent amb cadascuna. Cada guitarra té una història que recupero quan la toco”. I aprenem que si els mestres són mestres és perquè, amb paciència i determinació, no deixen de treballar per aprendre i millorar.

Kids used to sing

I la quota de protesta social per la situació musical la tornem a trobar, malauradament i amb motius, a casa nostra. Seguint la línia de Sin permiso, que en l’edició anterior del Festival retratava la precària situació de la música als carrers de Barcelona arran de la implantació el 2005 de l’Ordenança cívica, Kids used to sing d’Alex Fisherman aporta una mirada més àmplia i es pregunta per què la música té tantes dificultats per sobreviure a Espanya. Confrontant la situació espanyola amb la que es viu als Estats Units d’Amèrica, Fisherman dibuixa, a partir de la veu de músics, periodistes, membres de la indústria musical i musicòlegs un panorama desolador segons el qual la música popular de base té un paper residual en la cultura. Precarietat laboral i econòmica, censura, manca d’educació i de polítiques culturals, pobra cobertura mediàtica i absència d’una educació musical i cultural sòlides són els ingredients que situen la música i, sobretot, els músics a la part més baixa d’una societat que sense cultura és menys lliure i menys adulta. S’hi troben a faltar, per manca de resposta segons l’autor, veus dels agents, que són acusats d’aquesta situació de la qual, també hem de ser-ne conscients, tots som responsables: un dels principals problemes en què tots els agents coincideixen és la manca de públic interessat en la música en directe que pugui nodrir un circuit estable.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *