Subscriu-te

Inenarrable

DIE SOLDATEN de Bernd-Alois Zimmermann. Susanne Elmark. Pavel Daniluk. Julia Riley. Hanna Schwarz. Iris Vermilion. Uwe Stickert. Leigh Melrose. Noëmi Nadelmann. Dir.: Pablo Heras-Casado. Dir. d’escena: Calixto Bieito. TEATRO REAL DE MADRID. 24 DE MAIG DE 2018.

Cinquanta-tres anys després de la seva estrena, Die Soldaten segueix sent més que una òpera: és una experiència inenarrable, de magnituds colossals, escruixidora, excessiva, subjugant…, un esdeveniment, en definitiva, únic i que per primera vegada ha arribat a l’Estat espanyol. Ho ha fet possible la tossuderia de Joan Matabosch, que sempre ha cregut en projectes d’aquestes característiques. I la cosa, que dirigeix Calixto Bieito en un espectacle ja vist a la Komische Oper de Berlín, coincideix en el temps amb un altre muntatge de la mateixa òpera estrenat fa unes setmanes a Colònia i dirigit en aquest cas per Carlus Padrissa.

Un muntatge que fa mal

Bieito es mou en la seva dimensió justa en una òpera d’aquestes característiques. L’estètica de l’excés, amb concessions –gens gratuïtes– a la violència i al sexe explícits s’emmotlla a la perfecció a la immensa partitura de Zimmermann. Es juga fort la carta d’una poètica negativa, d’una poètica de la violència: un contrasentit tan sols en aparença, perquè el que s’ofereix com a resultat final és un muntatge senzillament rodó. Certament, alguna solució és matisable, com l’excés d’infantilisme que concentra el personatge de Marie al primer acte, o el transvestiment de Madame Roux. Però el conjunt global és d’una intensitat difícilment oblidable.

Susanne Elmark en el rol protagonista de Die Soldaten de Bernd-Alois Zimmermann. © Javier del Real-Teatro Real

Calixto Bieito prescindeix de les imatges prescrites al llibret (per exemple, la del núvol tòxic sobre Hiroshima després del llançament de la bomba atòmica), però en canvi projecta insistentment a través de les pantalles que envolten l’escenari el rostre d’una nena a través dels ulls de la qual assistim a la visualització dels horrors més inimaginables, i que culminen al quart acte amb la brutal violació de Marie. Llàgrimes de sal i de sang recorren aleshores el preciós i delicat rostre de la nena, el revers negatiu d’aquell altre infant que mira amb innocència La flauta màgica de Mozart en el film de Bergman. La distòpia amb què Zimmermann bufeteja l’espectador ens recorda que la llibertat, igualtat i fraternitat que pregonaven els homes de la Il·lustració han estat abruptament arrabassades per la força bruta, per la victòria dels opressors sobre els oprimits, pels que diuen que tenen dret a ser feliços per la força bruta després que l’home (s’entén la humanitat) hagi deixat de pensar. El soroll i la barbàrie han desplaçat per sempre la sensibilitat, la bellesa, la curiositat…; en definitiva, la innocència d’una criatura. Això és el que fa més mal del muntatge de Bieito, d’una lucidesa enlluernadora.

Brillant execució musical

Un pla general de l’escenari amb l’orquestra situada en un dels nivells superiors, sota la direcció de Pablo Heras-Casado. © Javier del Real-Teatro Real

La circularitat temporal amb què Zimmermann va impregnar la seva immensa partitura passa també per la juxtaposició d’elements musicals variats, que van dels corals de Bach al jazz, passant pel gran simfonisme i, sobretot, per un serialisme radical. Davant d’aquest repte, el director musical ha de saber exactament què fer i on està en cada moment per evitar que la immensa arquitectura de Zimmermann s’esfondri fatalment. Pablo Heras-Casado, excel·lentment acompanyat per la tasca de Vladimir Junyent com a apuntador a la platea, va aconseguir el miracle. I va fer-ho amb el centenar més que llarg de músics que ocupaven les bastides col·locades a l’escenari i d’esquena als cantants. Un so potent, precís, contundent s’injectava directament a les venes de l’espectador. Un so que també feia mal. Com la pròpia essència de l’òpera.

Veus igualment potents les que poblaven l’escenari del Teatro Real de Madrid. Més enllà d’emotives presències com les d’Iris Vermillion (mare d’Stolzius) o de Hanna Schwarz (àvia de Marie), cal saludar amb una sincera barretada la maratoniana tasca de Susanne Elmark. Fragilitat i fortalesa es donaven la mà en la seva recreació d’una Marie tan ben tractada per la partitura com maltractada físicament al llarg i ample de l’esgotadora partitura. Una interpretació senzillament magistral.

El baix Pavel Daniluk (Wesener) i la soprano Susanne Elmark (Marie). © Javier del Real-Teatro Real

Zimmermann escriu amb Die Soldaten una partitura ben plantejada per a la veu perquè l’orquestra no la tapa mai, però certament la vocalitat és cantelluda, radicalment expressionista i inclement en molts casos, començant per la de Desportes. Uwe Stickert va posar-se eficaçment en la pell d’un personatge tan odiós, i amb resultats més que convincents. Rotunditat en el timbre de Pavel Daniuk (Wesener), musicalitat en la prestació de Leigh Melrose (Stolzius).

El públic va respondre amb aplaudiments sincers i intensos al final de l’espectacle. Tanmateix, va haver-hi desercions, tant en el transcurs de la representació com a l’entreacte. Francament, el Teatro Real informa i forma a bastament abans de la funció i amb recursos diversos, que van des de vídeos a Youtube fins a xerrades prèvies, a banda dels articles al programa de mà. Qui no sap què va a veure, millor que es quedi a casa i així podrà cedir les entrades a qui no té cap problema a copsar com Zimmermann va saber plasmar el pitjor de la condició humana en una òpera sense concessions.

*Imatge destacada: © Javier del Real-Teatro Real

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *