Subscriu-te

Intimitats i sentències de Lluís XIV

FESTIVAL LLUMS D’ANTIGA (L’AUDITORI). Una nit amb el Rei Sol. Juan de la Rubia, orgue. Manuel Forcano, text i recitador. ESGLÉSIA DELS SANTS JUST I PASTOR. 5 DE FEBRER DE 2019. 

El Festival Llums d’Antiga s’inaugurà amb una proposta original i atractiva, oficiada per dos creadors tan reconeguts com són l’organista Juan de la Rubia, convertit en referent de la interpretació musical, i Manuel Forcano, poeta i traductor que ha rebut importants premis literaris. Una nit amb el Rei Sol –títol de l’esdeveniment– prometia emocions fortes, tenint present aquella sobreabundància de luxe a la cort de Versalles, un context de pura vanitat però de concurrència de grans artistes. I n’hi va haver, d’emocions, fins i tot si al preciós i obscur marc de l’església dels màrtirs Just i Pastor, en ple gòtic barceloní, la nit es preveia freda, per la qual cosa la distribució de mantes va ser una primera mesura per combatre les circumstancies adverses.

La incandescència del monarca –el Rei Sol– s’albirà ja a la melodia de presentació de Juan de la Rubia, un segona mesura per contrarestar els elements. De fet, la celebració revelaria la imperiosa necessitat de Lluís XIV de determinar els successos, controlar els camins de la natura i els éssers humans. El monarca, explica Forcano, es va envoltar d’amants, però també d’artistes i científics. Noms d’arquitectes, enginyers, jardiners… tots ells són esmentats com a artífexs per a la recreació del món diví, no en va és per la gràcia de Déu que el monarca s’erigeix ​​sobre la resta d’homes. A través de Forcano –sensacional ventríloc de l’ocasió– es manifesta aquell sobirà, i ho fa en primera persona. Una persona –la de sa majestat– que és la primera per sobre de totes, i que instal·larà sentències en l’ambient, afirmacions amb pretensió de validesa universal: “Jo, Louis XIV…”.

La compulsiva recerca d’un cosmos ordenat i bell s’emmiralla en els temes que desenvolupa Juan de la Rubia inspirant-se en l’obra dels compositors Couperin o Forqueray –tots dos molt actius a la cort del monarca– i temptejant un equilibri inevitablement fluctuant. Lluís XIV parla de la natura humana en termes inequívocs, com cercant definir-la: “amb alegria, els homes sempre fan més goig”. De vegades s’hi alternen els discursos musicals i poètics, tot referint-se la magnificència de viandes, licors, patés, fruites, disposades a cada celebració. L’enumeració de menjars i begudes inaccessibles a la majoria d’homes és abundant, en el marc de divertiments i sainets organitzats per al rei. Són diversos els espectacles que es descriuen per traslladar els oients a aquell context des d’una perspectiva no només històrica.

En efecte, es recorda també la celebració de l’experiència amorosa per Lluís XIV, la fructificació que anhelen els cossos a través de símils naturals, tot evidenciant el component profundament físic, material, del plaer. Després de verbalitzar la invitació a beure i deixar-se anar, manifesta el Rei: “Una arrel, un tubercle és el desig. Vol fer-se tija, fulles, flor”. El poeta s’atura en la qüestió amorosa, conscient que fins i tot en aquest camp el més poderós dels sobirans se sent limitat. És més, requereix els impediments perquè el seu desig alci el vol: “Desitgem sempre més allò que se’ns nega”, expressa el Lluís XIV de Forcano.

L’exclusivitat refulgeix, doncs, a través d’una música magnífica, amb contrapunts de reminiscència bachiana –eleven el cor–, si bé en aquest cas s’empren per plasmar la grandesa ontològica del monarca. L’art de Juan de la Rubia, la seva clarividència per desenvolupar temes inspirats en el Barroc, es complementa amb troballes musicals d’estil atemporal, que permeten resseguir el fil de la narració. “No camino mai sol, estic sempre acompanyat de seguici”, diu Forcano, ja que l’admiració i el cultiu de l’ego és condició sine qua non d’aquell que es manifesta en primera persona per sobre de tots i transcendint fins i tot el seu temps de vida.

És admirable la imaginació musical de Juan de la Rubia, una creativitat que ja ha demostrat en altres ocasions, per exemple acompanyant amb improvisacions la projecció de clàssics del cinema mut, com Nosferatu o Metròpolis. També a la vetllada dedicada a Lluís XIV trobem alguns temes recurrents, que esbossen amb meravellosa espontaneïtat el sentiment amorós, el desig o el neguit. Com dèiem, en molts casos no trava aquelles melodies amb els ritmes característics de l’època. A l’avenç solemne, eventualment melancòlic de la passacaglia, s’intercalen passatges reveladors de les intrigues que pateix i propicia el monarca celeste. Tons harmonitzats temptativament per a l’ocasió, com assenyalant el caràcter etern de les passions viscudes.

La vetllada, freda d’inici, deixà una sèrie d’afirmacions impreses a foc en l’ànim dels oients, estèticament traslladades per la poderosa aliança de música i paraula, més enllà dels temps: “L’amor veritable és com els esperits, tots en parlen però pocs l’han vist”. Lluís XIV s’encén per causa de la bellesa de la seva nova amant, convertida en “favorita”, la comtessa de Montespan. Amb luxe de detalls entrem a la luxosa vida d’aquell semideu, autoritari i apassionat, fràgil malgrat tota la pompa i el costum festiu. Sentències ressonen com epigrames –màximament paradoxals a l’interior del recinte sagrat– prenyats d’un potencial de significació difícil d’assumir per aquells que no són déus: “Per a mi, la bellesa és la meravella de les meravelles. Només els superficials no jutgen per les aparences. El veritable misteri és allò visible, no pas l’invisible”.

Imatge destacada: l’organista Juan de la Rubia (foto d’arxiu)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *