Subscriu-te

Isserlis canta Casals

38è FESTIVAL INTERNACIONAL DE MÚSICA PAU CASALS. Steven Isserlis, violoncel, i Tom Poster, piano. Obres de Bach, Schumann, Debussy i Franck. AUDITORI PAU CASALS DEL VENDRELL. 18 DE JULIOL DE 2018.

El repertori per a violoncel té un dels puntals en les Suites de Johann Sebastian Bach. Escrites cap al 1720, probablement per a algun amic del compositor, van ser recuperades com a obres de concert per Pau Casals. I, és clar, al Festival que porta el nom d’aquest il·lustre músic català és gairebé ineludible l’audició de part d’aquest corpus. Assegut sol, enmig de l’escenari, amb el cap orientat cap al cel, com si estigués en comunió directa amb el creador, començà el concert Steven Isserlis –sens dubte cap de cartell d’aquesta edició– amb la Suite BWV 1009. El so que sorgí del seu Stradivarius era càlid, clar i amb un bon joc de matisos. La naturalitat amb què exposà les frases, la manera com les cantà i les degustà foren un dels punts destacables. Però és que a més impregnà tot el seu discurs amb una sensibilitat que sorprengué i captivà. Bach utilitza en aquesta obra una sonoritat més rodona i lluminosa que en altres Suites, segurament pròpia del to de Do major en què està escrita. I així ho va fer notar Isserlis amb un control excel·lent de l’arc i una gran tècnica a la mà esquerra. Inicià el “Preludi” amb efusivitat, seguit d’una “Allemande” i una “Courante” que evidenciaren el caràcter de les danses. Ens situà en un punt de meditació i intimitat amb la “Sarabande”, fins que va acabar amb una intensa “Gigue”.

L’excel·lent i sensible pianista Tom Poster substituí a darrera hora la pianista Connie Shih, però exhibí gran empatia amb el violoncel·lista britànic. I junts ens presentaren unes Peces de fantasia, op. 73 de Schumann que fascinaren per la simbiosi de poesia, intimitat i vitalitat. Amb uns tempos amplis, el duet ens oferí un primer moviment ple de sensibilitat i diàleg, un oníric segon i un darrer ple de temperament.

El recital va continuar en un estil totalment diferent amb la Sonata per a violoncel de Debussy, en què els intèrprets van lluir novament una gran capacitat expressiva i una energia desbordant en una partitura imbuïda d’elegància i bellesa sonora.

La coneguda Sonata en La major de César Franck omplí la segona part i va ser interpretada en la transcripció que en realitzà Jules Delsart per a violoncel i que també havia executat el propi Casals. El lirisme, l’expressivitat, la riquesa en matisos i colors d’Isserlis n’aconseguiren una lectura profunda, plena i càlida. Amb moments de bell lirisme quan es desgranaven les llargues melodies –“Allegretto poco mosso”– i d’altres, com l’“Allegro”, on l’arravatament passional i la intensitat s’elevaren fins a altes cotes, bo i esprement la capacitat expressiva de l’instrument. Tom Poster estigué sempre atent, no fou tan sols un acompanyant, sinó un punt de referència, i evidenciant ímpetu però també refinament i desgranant perfectament la densitat de l’escriptura.

La Romança de Saint-Saëns com a bis va posar el punt final a un recital d’aquells per recordar.

Imatge destacada: Steven Isserlis (foto d’arxiu)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *