Subscriu-te

Joshua Bell i els estudiants de l’ESMUC, protagonistes del darrer concert de l’OBC

TEMPORADA OBC. Joshua Bell, violí. Dir.: Kazushi Ono. Obres de Rodríguez Valenzuela, Saint-Saëns i Xostakóvitx. L’AUDITORI. 14 DE DESEMBRE DE 2018.

Un doble al·licient confluïa en el concert que l’OBC va dedicar el cap de setmana passat a obres de Rodríguez Valenzuela, Saint-Saëns i Xostakóvitx, sota la direcció de Kazushi Ono: la presència d’un violinista com Joshua Bell i la intervenció d’una vintena d’instrumentistes de corda de l’ESMUC, que van poder tocar al costat dels professors de la formació en la interpretació de la monumental Simfonia núm. 10 de Xostakóvitx.

El concert s’iniciava amb Ungebetenes spiel 2, del valencià Rodríguez Valenzuela, una obra escrita l’any 2011 i construïda segons els paràmetres de l’abstracció, com un calidoscopi que amb el seu moviment va creant figures geomètriques sonores dispars. Breus pinzellades que conformen un seguit de cèl·lules musicals que creen un joc de textures assolides pels diferents instruments de l’orquestra, que exploren sonoritats que van més enllà del seu ús tradicional. Aplaudiments de cortesia per a una obra que, malgrat voler tenir un clar segell distintiu avantguardista, segueix unes línies molt explorades ja des de temps enrere.

© May Zircus

Tenir l’oportunitat d’escoltar Joshua Bell sempre suposa un plaer per als melòmans. La seva simpatia, el lliurament i per damunt de tot la professionalitat mostrada des de fa tants anys l’han portat a ser una de les figures més reclamades del circuit internacional. Joshua Bell sortia decidit a l’escenari per interpretar una obra de pur virtuosisme com és el Concert núm. 3 per a violí i orquestra de Saint-Saëns, la partitura que el compositor francès va escriure a instància de Sarasate i que va ser creada a mida de les habilitats del cèlebre violinista pamplonès. El virtuosisme, les grans frases líriques, la realització d’uns harmònics que han de sonar amb màxima pulcritud, conformen un terreny en el qual Joshua Bell es mou meravellosament. Amb el seu gest corporal sembla produir-se una simbiosi absoluta amb l’instrument, el seu inconfusible Stradivarius “ex-Huberman” tocat amb un arc François Tourte també del segle XVIII. Bell ha treballat i coneix fins al més mínim detall totes les possibilitats que li ofereix aquest Stradivarius i sempre ha sabut disposar-ne el so –ja sigui en partitures del període clàssic, de música de bandes sonores o dels més cèlebres concerts romàntics o del segle XX– al servei de l’obra que interpreta. Bell, amb un gran acompanyament propiciat per l’OBC sota la batuta d’Ono, va desplegar el seu ventall d’habilitats tècniques, però per sobre de tot va transmetre els aspectes més lírics i substancials del Concert de Saint-Saëns. Elegant, refinat, a moments tocant amb rauxa, el violinista americà va exposar la música d’un concert que malgrat no figurar entre els més celebrats del repertori porta el segell distintiu propi d’un dels grans compositors del segle XIX. La música de la banda sonora de The red violin de Corigliano –i que Joshua Bell ja interpretava en el guardonat film del 1998– va posar el punt final a una nova brillant actuació del violinista americà.

La grandiloqüència de la Desena Simfonia de Xostakóvitx, que el compositor rus va escriure poc temps després de la mort de Joseph Stalin, requereix una plantilla orquestral de gran magnitud i molt concretament en la secció de cordes. Una iniciativa que cal aplaudir va permetre a una trentena de joves i estudiants de corda de l’ESMUC tocar al costat dels professors de l’Orquestra i ajudar a donar tot el cos sonor necessari que exigeix la partitura. Un treball a consciència i que va donar mostres i bones sensacions del nivell assolit per aquests futurs instrumentistes davant d’una obra d’una gran exigència tècnica i expressiva. La direcció d’Ono va resultar impecable en optar per una versió en què sobresortia l’espectacularitat, la densitat, la fortalesa tímbrica, però en què s’explorava també tota la pulcritud de matisos que proliferen als passatges més lúgubres. Aquella rítmica “motòrica” aferrada a l’estil de Xostakóvitx, el so punyent i incisiu, els instants cambrístics que contrasten amb tutti explosius, proporcionen un quadre imponent per exposar totes les virtuts, com així va ser, d’una gran orquestra. Ono va realitzar un treball a consciència, meticulós, ben estructurat i va portar a bon port aquesta espectacular Simfonia de Xostakóvitx la tarda de dissabte, tot conduint una inspirada OBC.

Imatge destacada: © May Zircus

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *