Subscriu-te

Joventut i talent a dojo

© Juanma Peláez
© Juanma Peláez

CONCERTS SIMFÒNICS AL PALAU. Orquestra Simfònica del Vallès. Pau Codina, violoncel. Dir.: Lorenzo Viotti. Obres de Dvořák i Txaikovski. PALAU DE LA MÚSICA. 17 D’OCTUBRE DE 2015.

Per Mercedes Conde Pons

El 26 de setembre passat s’inicià la vintena temporada del cicle Simfònics al Palau amb els populars Carmina Burana de Carl Orff en l’actuació del Cor de Cambra de Granollers, el Cor Jove i el Cor Infantil Amics de la Unió (que dirigeix Josep Vila i Jover), l’ARSinNOVA Cor de Cambra i el Cor d’Homes d’Igualada (que dirigeix Pere Lluís Biosca) i l’Orquestra Simfònica del Vallès, sota la direcció del seu titular, Rubén Gimeno.

Tres setmanes més tard tenia lloc el segon concert del cicle al Palau de la Música Catalana, amb un programa convencional, però no per això menys interessant, en el qual, però, el que més destacava a priori era la joventut del solista i director convidats per la Simfònica del Vallès. El talent del violoncel·lista Pau Codina és una realitat des que fa uns anys fou premiat pel Concurs Permanent de Joventuts Musicals d’Espanya i es donà a conèixer en l’àmbit concertístic a casa nostra. Tot i això, els seus encara joves 27 anys no deixaren de generar admiració davant la maduresa com afrontà una obra de la categoria, llargària i densitat del Concert per a violoncel d’Antonín Dvořák, una de les obres imprescindibles del repertori per a violoncel, una de les més interpretades i, precisament per això, una de les més temibles pel risc que comporta la comparació.

© Juanma Peláez
© Juanma Peláez

Codina, que porta a terme una carrera musical coherent i constructiva, lluny de l’estratosfèric món del màrqueting internacional i, tanmateix, sòlida i d’interès artístic creixent, és afortunadament present en les programacions de casa nostra –cosa que no es pot dir de tots els músics talentosos sorgits aquí–, però amb una interessant projecció internacional que l’està portant a actuar tot sovint a França i Anglaterra i a participar en projectes interessants en formació de cambra amb altres músics de la seva generació, cosa absolutament imprescindible per a la formació integral de qualsevol músic solista. Tota aquesta acumulació d’experiència a una edat tan jove es va palesar en l’espectacular interpretació que va fer del Concert per a violoncel i orquestra, en Si menor, op. 104 de Dvořák. Codina sortí a totes i n’oferí una versió expansiva i intensa, enèrgica i apassionada, molt d’acord amb l’esperit de la joventut però també amb el caràcter impetuós de l’obra, en què el nacionalisme s’expressa per la via gairebé militar i bèl·lica de determinats compassos de l’obra. Per imposar aquest caràcter vehement tingué com a còmplice l’altre jove convidat per l’orquestra, el director italofrancès nascut a Suïssa fa vint-i-cinc anys Lorenzo Viotti, guanyador del Concurs de Direcció de l’Orquestra de Cadaqués en l’edició de 2013 (la darrera celebrada), que imprimí a l’orquestra una força i una rauxa difícils de mantenir al llarg dels quaranta minuts de l’obra. Per aquest motiu, precisament, si bé els moviments senars –“Allegro inicial” i “Allegro moderato final”– vibraren gràcies a l’energia exposada amb lliurament i concentració absoluts dels músics de l’orquestra, l’“Adagio ma non troppo” central va perdre manxa malgrat la poètica impresa per Codina.

© Juanma Peláez
© Juanma Peláez

A la segona part, Lorenzo Viotti imprimí un ritme trepidant a la Simfonia núm. 5, en Mi menor, op. 64 de P. I. Txaikovski. Viotti, fill del malaurat director italià Marcello Viotti, mort quan el seu fill Lorenzo tenia només catorze anys, diu sentir-se deutor de les seves experiències i proves vitals en la seva primera joventut i, per aquest motiu, va decidir emprendre el camí marcat pel seu pare, director de renom durant els anys vuitanta i noranta. El talent de Lorenzo Viotti és innegable, com també ho és una maduresa poc habitual per a la seva edat en els nostres dies, malgrat que hem de recordar que antigament els directors d’orquestra acostumaven a iniciar-se en la professió als inicis de la vintena. Viotti, que continua formant-se –com de fet, tots els músics haurien de fer-ho al llarg de la vida– va guanyar el Concurs de Cadaqués a la primerenca edat de vint-i-tres anys, essent el més jove dels guanyadors d’aquesta prestigiosa competició.

La seva lectura de la Simfonia núm. 5 de Txaikovski va transcórrer per la solemnitat dels primers acords inicials, passant pel caràcter entre marcial i evocador del tema principal i l’efusivitat pròpia del romanticisme rus, tan ben dibuixat per Txaikovski. Viotti demanà el cent deu per cent als músics de l’orquestra, tot marcant un tempo àgil, a vegades una mica excessiu per a una correcta precisió musical, però defensat amb empenta i ganes pels músics de l’orquestra, que es notava que gaudiren de valent amb el director. Lorenzo Viotti palesà l’evident lideratge aconseguit al capdavant de l’orquestra i la química resultant amb cadascun dels músics, que aplaudiren entusiastes al final de la interpretació, malgrat acabar –els uns i l’altre– extenuats per l’intens concert. Al capdavall, el que més destacà d’aquesta interpretació, deixant de banda certes imprecisions de notes i algun desajustament de plans sonors en el vent metall –a causa de l’excés d’impetuositat impresa a la interpretació– és l’orgànica lectura que Viotti aconseguí transmetre, que mantingué l’atenció i la tensió des del minut 1 al 44 de durada de la simfonia, i que evidencien el talent d’un jove director cridat a l’èxit. Mèrit més que suficient per fer exaltar en aplaudiments i bravos finals el nombrós públic assistent.