Subscriu-te

‘Kàtia Kabànova’ o l’impuls de llibertat

KÀTIA KABÀNOVA de Leoš Janáček. Llibret de Leoš Janáček basat en La tempesta d’Aleksandr Ostrovski. Aleksander Teliga. Nikolai Schukoff. Rosie Aldrige. Francisco Vas. Patricia Racette. Antonio Lozano. Michaela Selinger. Josep-Ramon Olivé. Mireia Pintó. Marisa Martins. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Josep Pons. Dir. escènica: David Alden. Producció de l’English National Opera (ENO). LICEU. 8 DE NOVEMBRE DE 2018.

El retorn al Gran Teatre del Liceu de Kàtia Kabànova de Leoš Janáček, estrenada a Barcelona el 1973 i reposada la temporada 2001-02, ha pujat l’estàndard de qualitat mitjà de les darreres produccions vistes al Liceu gràcies a l’equilibri de notable alt d’una producció amb un molt bon nivell vocal global, un millor rendiment de l’orquestra titular del Liceu sota la direcció del seu titular, Josep Pons, i per la presentació d’una producció aplaudida i ovacionada notablement en la seva funció inaugural.

L’ocasió s’ho valia. Amb Kàtia Kabànova de Janáček feia aparició aquesta temporada 2018-19 del Liceu l’única producció eslava d’una temporada amb absència total de compositors alemanys i/o eslaus. L’afinitat del públic del Liceu amb el repertori germànic va trobar, en temps de Joan Matabosch, una extensió en el repertori eslau i, particularment, en la programació de títols de Leoš Janáček, fins aleshores poc considerat dins el repertori liceista. El retorn d’un dels títols més populars del compositor txec, Kàtia Kabànova, és el principal atractiu d’una temporada en què, per la resta, es centra en les veus, no en el resultat global de les produccions proposades.

Escena final d’aquesta producció de Kàtia Kabànova de Leoš Janáček. © Antoni Bofill

Per tant, l’austeritat de formes de la posada en escena de David Alden per a l’English National Opera (ENO) fan d’aquesta producció un motiu indispensable per assistir al teatre de les Rambles. David Alden centra l’interès en l’expressionisme visual, a través d’una il·luminació curosament treballada per Adam Silverman, uns pocs i escollits elements escènics –com el decadent cartell en rus amb la imatge d’un dimoni que apareix a l’escena final de l’òpera, quan Kàtia confessa la seva culpabilitat davant un poble acusador– i un vestuari inspirat en els anys vint del segle passat, dècada en què Janáček va escriure l’òpera, tot establint paral·lelisme entre l’argument de l’òpera i la directa inspiració del compositor txec amb la seva pròpia història personal, coincidint amb l’aparició de la seva darrera parella sentimental: Kamila Stösslová.

Rosie Aldridge (Marfa). © Antoni Bofill

David Alden aconsegueix amb alguns elements no gens innovadors, però sí ben aplicats –com són els angles aguts i perspectives opressives i els focus que projecten ombres amplificades– reproduir l’atmosfera angoixant i intimidadora en què viu Kàtia Kabànova, amenaçada principalment per una sogra malcarada i abusiva i desprotegida per un marit borratxo i anul·lat per la seva pròpia mare. Inspirada en el drama La tempesta del rus Aleksandr Ostrovski, Janáček en fa una lectura musical a mig camí entre l’expressionisme musical i un folklorisme que el compositor txec combina a la perfecció per crear una música atractiva i embolcallant, sobre la qual els cantants exposen el seu patiment en un mena de llenguatge rapsòdic que troba en la música la creació de l’atmosfera psicològica que serveix de suport a la veu humana.

Alden centra l’interès de l’òpera en la recerca de l’alliberament a què s’aboca Kàtia Kabànova en deixar-se anar a una relació adúltera amb el jove Borís Grigórievitx, amb qui troba una ànima bessona, necessitada com ella de comprensió i suport emocional. Però Borís no la pot salvar i ella se sent ofuscada pel pes de la culpa i, per això, davant la incessant hostilitat de la seva sogra, Marfa, que a la producció d’Alden se’ns mostra també com una dèspota hipòcrita, Kàtia se suïcida llançant-se a les aigües del Volga.

Si gran part de l’èxit de la proposta va tenir en el suport visual i dramàtic un pes essencial, seria injust relegar a un segon terme l’aspecte musical, que, en aquest cas, va tenir un protagonisme equitatiu gràcies a la solvència de tot l’equip musical, liderat per un Josep Pons que va aconseguir extreure de la Simfònica del Gran Teatre del Liceu una sonoritat polièdrica, sempre protegint les veus i amb un espectre musical d’ampli recorregut.

Francisco Vas (Tíkhon) i Patricia Racette (Kàtia). © Antoni Bofill

Patricia Racette, que ja havia debutat al Gran Teatre del Liceu amb Madama Butterfly de Puccini, òpera en què Janáček s’inspira per a Kàtia Kabànova, va recrear el personatge protagonista amb una paleta de colors i humors generosa i magistral. D’emissió embolcallant des del primer moment, la soprano va connectar amb el públic, absolutament hipnotitzat pel seu carisma escènic, transmetent el dolor i les ànsies de llibertat d’una dona fascinant com sembla que és Kàtia. La seva caiguda al Volga va ser tan aclaparadora com la seva escena final, profundament commovedora. Hi va tenir com a companys d’èxit la rauxa vocal i la química escènica de Nikolai Shukoff com a Borís, però també la complicitat dramàtica de la debutant al Liceu Michaela Selinger, una Varvara de veu encisadora i lliurament teatral. Especial menció mereixen els tenors espanyols Antonio Lozano com a Vània Kudriaix i Francisco Vas com a Tíkhon, ambdós caràcters únics de gran empremta que van recrear tant escènicament com musicalment els seus complexos perfils en una llengua, a més, de gran dificultat. Rosie Aldridge tenia la tasca compromesa de recrear el difícil personatge de la sogra, Marfa Ignàtievna Kabànova, un paper pel qual només se li pot retreure un “però” circumstancial com és la joventut vocal i personal de la cantant. Per la resta, la cantant va defensar amb mitjans sobrers el personatge, amb una dosi de mala llet prou convincent. Cal destacar en aquesta producció el debut escènic de Josep-Ramon Olivé, que després d’haver defensat amb èxit els papers de caràcter encarregats a l’òpera Candide de Bernstein el mes d’octubre passat ha defensat aquí amb excel·lència vocal i escènica el difícil i ingrat paper del borratxo Kuliguin, destorbador del final de Kàtia en una escena visualment molt potent. Pel seu caràcter anecdòtic, no van poder lluir el seu gran mestratge les mezzosopranos Marisa Martins ni Mireia Pintó, que tanmateix van destacar escènicament en les puntuals aparicions.

Antonio Lozano (Vània Kudriaix) i Michaela Selinger (Varvara). © Antoni Bofill

Kàtia Kabànova ha reconciliat els ànims del públic incondicional del Liceu –és a dir, aquell que sap el que és bo i el que no ho és– amb el seu Teatre. Fins al 22 de novembre hi ha temps de gaudir d’una òpera ideal, també, per endinsar-se en l’apassionant i divers món de l’òpera, amb un títol sobre la necessitat vital de la dona de reivindicar la seva llibertat fins a l’extrem últim. Però també una òpera de gran bellesa musical que sorprendrà tant els amants del classicisme com els amants de la modernitat. Un clàssic que esdevé modern en aquesta producció que es situa capdavantera en el rànquing de títols de la temporada 2018-19 del Liceu. No se la perdin!

Imatge destacada: © Antoni Bofill

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *