Subscriu-te

La bogeria de la Netrebko

© Teatro alla Scala
© Teatro alla Scala

GIOVANNA D’ARCO de Giuseppe Verdi. Anna Netrebko. Francesco Meli. Devid Cecconi. Dmitri Beloselski. Michele Mauro. Dir. musical: Riccardo Chailly. Dir. d’escena: Patrice Caurier i Moshe Leiser. Nova producció del Teatro alla Scala de Milà. TEATRO ALLA SCALA. 4 I 7 DE DESEMBRE DE 2015.

Per Marc Busquets Figuerola

Posar en escena un argument d’òpera com si fos una bogeria o un somni no és pas una idea nova: nombrosos directors ja ho han fet i el mateix repertori belcantista està ple de llibrets que exploren aquest desordre mental, amb les seves conseqüents i famoses àries. És per aquesta raó que no s’esperaven grans resultats quan Moshe Leiser i Patrice Caurier van avançar que utilitzarien aquest recurs usual per a la nova producció de Giovanna d’Arco de Giuseppe Verdi que va obrir la temporada del Teatro alla Scala el dia 7 de desembre passat, festivitat de Sant’Ambrogio i patró de Milà. Però, de sobte, apareix Anna Netrebko, que amb el seu instint natural crea el miracle i fa que la producció funcioni com un rellotge i que l’èxit i l’apoteosi finals siguin enormes, fins i tot en un teatre tan exigent com La Scala –conegut per les seves esbroncades a artistes consagrats– i amb l’agreujant de tractar-se d’una òpera de Verdi estrenada en aquest teatre l’any 1845.

Caurier i Leiser traslladen l’acció a l’habitació d’una noia del segle XIX que en els seus deliris es creu Joana d’Arc i és cuidada pel seu devot pare; així, durant les seves al·lucinacions van apareixent soldats i poble contemporanis de la santa, un rei Carlo VII daurat i eqüestre, la catedral de Reims i fins i tot àngels i dimonis que orienten o desorienten Giovanna en el seu conflicte entre la temptació carnal i la batalla –suposadament– santa. Cal dir que aquesta solució dramàtica dota de més sentit l’inconnex llibret de Temistocle Solera basat en Die Jungfrau von Orléans de Friedrich Schiller, que té poc a veure amb el mite de la santa francesa. També cal destacar el respecte i, fins i tot, m’atreviria a dir afecte que han posat aquest tàndem a l’hora d’abordar l’òpera, que dóna lloc a moments de gran efecte i emoció, com l’aparició esmentada de la catedral de Reims o l’escena de la mort de Giovanna –que gràcies a Schiller i Solera no mor a la foguera sinó al camp de batalla– i en què també assistim a la mort d’aquesta pobra noia desequilibrada acompanyada només pel seu pare. Però el millor de la producció és que obliga la Netrebko a estar sempre en escena i així es pot gaudir de ple d’aquesta bèstia escènica que és la soprano russa en una de les seves grans creacions.

Per la lluïssor de la seva mirada, que es podia percebre des de platea només començar a cantar, m’atreveixo a dir que la Netrebko és una d’aquelles artistes que no s’arronsa davant la magnitud dels reptes, sinó que s’hi creix, i, per tant, que fos la prima de La Scala, amb Verdi, que es retransmetés en directe arreu del món i que el tot Milà –encapçalat pel primer ministre Matteo Renzi al Palco Reale– es reunís de gala per veure-la, lluny d’apocar-la li va crear una excitació que va saber transmetre directament al públic, com aquest li reconegué ovacionant-la durant la funció i al final. Així, si en l’anteprima reservada als joves, que tingué lloc el dia 4, la soprano ja va estar excel·lent, en la prima oficial va estar senzillament sublim, tot portant la interpretació al límit, transmetent-ne tota l’emoció i modulant la veu de manera magistral amb recursos sobrats. Qui signa aquestes línies no es cansarà de dir –absolutament lliure de la nostàlgia operística crònica– que el de la Netrebko és un d’aquells fenòmens que sorgeixen de tant en tant: ella té un instint innat per l’òpera i és capaç de manera natural de regalar creacions magistrals, com és el cas d’aquesta Giovanna d’Arco, que romandran en l’imaginari operístic del futur. Probablement Alexander Pereira múrriament ho sabia després de ser el responsable de la versió de concert de la Netrebko a Salzburg i per això ha triat aquest títol per obrir la seva segona temporada scaligera.

© Teatro alla Scala
© Teatro alla Scala

Francesco Meli, també com en la versió de Salzburg que ha quedat immortalitzada en disc, va ser un digne partenaire al costat de la Netrebko, tot exhibint un gran gust en la interpretació de la partitura verdiana. D’inici a fi va mostrar una gran italianità, amb un fraseig elegant i una línia de cant excel·lent, d’aguts precisos i esmaltats. A nivell dramàtic va estar creïble i còmode en el seu difícil total look daurat, incloent-hi la pell de la cara, que el convertien en l’estàtua de Carlo VII. El baríton malagueny Carlos Álvarez va patir recentment una bronquitis i per aquesta raó en l’anteprima va fer els moviments d’escena i deixà el cant al solvent baríton florentí Devid Cecconi des d’un lateral. Tot feia presagiar que Álvarez no cantaria tres dies després, en la prima, i efectivament així va ser, en què va cedir novament el protagonisme a Cecconi, tant vocal com escènic. Segurament pels nervis –lògics– d’una nit així, el baríton va cantar molt millor el dia de l’anteprima que no pas la nit de la prima, en què va mostrar un cant més dubitatiu, lluny de l’aplom de la primera nit, però que a poc a poc es va anar posant a to i satisfent el públic scaligero, que sempre està més predisposat a sentir-se complagut per cantants italians, tot sigui dit. Completaven el càsting Dmitri Beloselski com a Talbot i Michele Mauro com a Delil.

Riccardo Chailly, el principal director de La Scala, signà una direcció acurada, sempre pendent dels cantants i totalment dins de l’estil verdià, tot col·laborant en gran mesura a l’èxit de la nit al capdavant d’una orquestra del Teatro alla Scala en estat de gràcia a l’hora d’interpretar Verdi, el mateix que el cor del teatre, adequadíssim en totes les seves intervencions.

Al final de la funció, ovació d’onze minuts per a tots els participants d’aquest èxit, incloent-hi l’equip escènic, que no fou esbroncat, i amb una càlida pluja de flors i paperets per a la Netrebko amb els consegüents crits finals de “Viva Verdi” i “Viva La Scala”. Llàstima que aquesta bona harmonia no existís també entre bambolines; les esbroncades van quedar, en aquesta ocasió, en privat, ja que recentment s’ha difós un vídeo en què fora de càmera es pot sentir com després de la funció inaugural Leiser primer felicita Chailly i després l’insulta grollerament en anglès i italià, mentre un reduït grup aplaudeix. I és que a La Scala tot té una dimensió especial i magnificada: des del fastuós himne italià que es tocà a l’inici de la funció amb l’elegant públic dempeus, als lliris de color blanc que guarnien el Palco Reale en homenatge als atacs de París i de les impressionants mesures de seguretat a la fira de les vanitats que crea el Milano bene cada 7 de desembre.

Continuarem parlant d’aquesta Giovanna d’Arco al cap dels anys? Jo voto que sí.