RESIDÈNCIES MUSICALS. Elisabet Franch, violí. Josep Buforn, piano. Obres d’Infante, Mouquet, Rutter, Reinecke, Briccialdi i Boehm. AUDITORI DE LA PEDRERA. 18 DE SETEMBRE DE 2016.
Per Lluís Trullén
Amb el virtuosisme de la flauta d’Elisabet Franch acompanyada al piano per Josep Buforn es va donar el tret de sortida a la cinquena temporada de les Residències Musicals, que enguany comptaran amb la presència del violinista Joel Bardolet i del pianista Carles Marigó. Un total de nou concerts acolliran aquesta nova temporada de música de cambra que desperta un gran interès entre el públic, que concert rere concert pràcticament omple la totalitat de l’Auditori de La Pedrera.
Reconeguda com un dels joves valors internacionals més destacats en la interpretació de la flauta travessera, Elisabet Franch posseeix nombrosos reconeixements internacionals que li han valgut, a més de premis en nombrosos concursos, poder actuar al Carnegie Hall acompanyada al piano per Josep Buforn. Invitada a tocar amb les orquestres de l’OBC o l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, recentment ha estat escollida solista assistent de la Suzhou Symphony Orchestra, una plaça que ocuparà a partir del proper mes d’octubre.
Elisabet Franch i el pianista Josep Buforn van plantejar un programa, per a aquest concert inaugural, cent per cent virtuosístic, en què les màximes dificultats tècniques per a la flauta i l’exigència de tempi elevats no havien de confrontar-se amb les complexitats expressives que apareixen en una obra bellíssima com la cèlebre Sonata Undine de Carl Reinecke (una de les pàgines de repertori dels grans flautistes) o el lirisme de La flûte de Pan de Jules Mouquet.
Elegant en el gest, plenament concentrada en el repertori que tenia entre mans, Elisabet Franch té un magnetisme musical que transforma qualsevol complexitat en quelcom natural. Curosa en les respiracions, mai no trenca un sol legato per poder mantenir la línia melòdica de les obres en tota la seva dimensió i sabent mantenir una tensió que penetra profundament en els oients. Quan calia afrontar merament el virtuosisme (en el cas de la Fantasia sobre ‘Il trovatore’ de Giulio Briccialdi o de la Grand Polonaise, op. 16 de Theobald Boehm), els tempi àgils, les escales vertiginoses, la claredat rítmica i una fortalesa en la sonoritat marcaven unes recreacions brillants exposades amb una naturalitat admirable. Però Franch sap endinsar-se també en les sonoritats vellutades, càlides, per recrear tota la nostàlgia de l’“Ària” de la Suite Antique de Rutter o de l’“Andante tranquillo” de Reinecke. Flautista tremendament musical, tècnicament impecable i que mostra una entesa absoluta amb un excel·lent Josep Buforn (magistral en tot moment, però molt especialment en les complexitats pianístiques que apareixen en la Sonata de Reinecke), Elisabet Franch ara iniciarà aquest nou repte amb l’esmentada orquestra xinesa, que de ben segur li continuarà reportant grans èxits professionals.
