Subscriu-te

La flor de Gustavo Dudamel

PALAU 100. Mahler Chamber Orchestra. Dir.: Gustavo Dudamel. Obres de Franz Schubert i Johannes Brahms. PALAU DE LA MÚSICA. 18 DE SETEMBRE DE 2018.

No hi ha dubte que l’encara jove gran talent veneçolà Gustavo Dudamel està dotat de molts mèrits, sobradament coneguts, ponderats, elogiats i celebrats. Però està dotat, a més, d’una flor; o sigui d’un quelcom més del qual gaudeixen solament els elegits i que, en bona mesura, ni es pot adquirir, ni es pot alimentar ni tampoc és fàcil d’explicar: es posseeix o no es posseeix. Em refereixo a la capacitat de dominar la finíssima línia que separa, a la llinda del precipici, l’efectisme i la transcendència.

O potser es podria parlar de la capacitat de ser efectista sense deixar de ser transcendent i sense que es noti, o no es percebi l’efectisme; o que es percebi com un lleu vernís que fins i tot pot arribar a enriquir la dimensió transcendent.

Som conscients que ens hem ficat en un àmbit de discussió gens fàcil, i en última instància potser es tracta de recordar dos tipus de grans directors: els afectes a aquesta dimensió –Karajan en podria ser un referent clar, o més ençà Mehta, Chailly– i els altres, amb noms com Celibidache, Abbado, Rattle…

Dudamel se les va haver amb dues visions molt contrastades del simfonisme romàntic: el primer, el que té un ull girat encara al classicisme mozartià, i el segon, el que altrament mira al tardoromanticisme. Schubert i Brahms, dos extrems d’un moment històric concret acceptat com a tal, però aquí separats en la creació de les respectives composicions –la Cinquena Simfonia del primer i la Quarta del segon– per ni més ni menys que seixanta-nou anys.

© Antoni Bofill

Les característiques de Dudamel, i específicament les de l’esmentada flor, eren més aptes per a lluir, òbviament, en l’obra de Brahms, d’una gran frondositat, complexitat i grandiositat simfònica. Es tracta d’una simfonia gran i d’una gran simfonia. Brahms hi mostra una particular ambició constructiva: en aquesta obra hi ha lirisme, dramatisme, emoció, tensió, i hi ha, en definitiva, una gran densitat de música. Un hom pot mig albirar, com entre boirina, que Mahler segurament va ser alguna cosa més que un bon amic del músic hamburguès. Dudamel ho va aprofitar a fons en una versió en la qual tanmateix l’equilibri “flor-alè poètic” no sempre va funcionar ben equilibrat, valgui la redundància. En el que es va llençar a fons a atendre va ser en l’exuberància i riquesa de la composició; molt a fons, permeteu-me aquesta insinuació que pot entendre fàcilment el lector atent. La concepció global va estar a l’alçària dels requeriments de l’obra, insistim en això, però el detall, o en alguns detalls, hi va haver més de més, que de menys.

Alhora la Mahler Chamber Orquestra és una formació admirable, però té els seus límits i a la part més elevada de l’escalafó està més ben situada la fusta que no la corda, tot sigui dit de passada.

Altrament Schubert va ser objecte d’un tractament exemplar. Aquí la flor va quedar més negligida i tot es va moure en un clima schubertià perfecte. La transparència, lleugeresa i lluminositat de la partitura es van fer presents en uns tempos exactes, una fraseig delicat, unes famílies que s’agermanaven amb una elegància i un lirisme farcit d’encant. Els bravos van sonar entusiàstics a la Quarta de Brahms amb tot, o molt, mereixement, però la poesia s’havia instal·lat més en aquesta delicada versió de la Cinquena schubertiana; l“Andante con moto” queda com a referència particular del que acabem d’exposar.

Imatge destacada: © Antoni Bofill

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *