Subscriu-te

La gesta de Vestard Shimkus

El pianista letó Vestard Shimkus, guanyador del Concurs Maria Canals l'any 2009 oferí un recital a Caldes d'Estrach dins el Festival de música Castell de Santa Florentina
El pianista letó Vestard Shimkus, guanyador del Concurs Maria Canals l’any 2009 oferí un recital a Caldes d’Estrach dins el Festival de música Castell de Santa Florentina

XVII Festival de Santa Florentina. Vestard Shimkus, piano. Obres de Chopin i Skriabin. Parròquia de Santa Maria, Caldes d’Estrac, 7 d’agost de 2015.

Per Jacobo Zabalo

Recentment traslladat a la costanera localitat de Caldes d’Estrac, en ple Maresme, el Festival de Santa Florentina ofereix, en la XVII edició, concerts d’un atractiu inequívoc. L’eclèctica i creativa proposta d’Ara Malikian i amics, l’Orquestra de Cambra de París o el pianista que ens ocupa, el letó Vestard Shimkus, en són exemples ben clars. Guanyador de diversos concursos, entre els quals el Maria Canals, Shimkus va presentar en el seu recital un programa de gran intensitat emocional, alhora que relativament fàcil d’assimilar en una nit canicular. Amb tot, no va contribuir-hi l’espai sonor ofert per la Parròquia de Santa Maria, ubicació temporal d’alguns dels esdeveniments programats (fins que es desenvolupi el projecte d’un amfiteatre d’estil grec en un preciós recinte enjardinat, previst per al 2017).

És cert, val la pena aprofitar els edificis sagrats per a fins no exclusivament religiosos –bé ho saben les societats nòrdiques–, però al mateix temps cal atendre a les possibilitats que els són específiques. Si bé certes esglésies es mostren, en efecte, no del tot inapropiades per al piano –els enregistraments que s’hi fan així ho demostren–, n’hi ha d’altres on l’oïda humana es veu sotmesa a una reverberació poc adequada i no gens agradable. Les notes s’empasten, creen una amalgama del discurs musical i la majoria de matisos es perden, tant pel que fa a l’entonació com en la simple declamació de la melodia. Peces tan conegudes com els dos Nocturns de Frédéric Chopin (op. 15 núm. 1 en Fa major i op. 62 núm. 1 en Si major) que Vestard Shimkus va proposar, d’entrada van sonar estranyes, gairebé difícils d’identificar. El so retrunyia –el d’abans es barrejava amb el de després– transfigurat en un fluid dens que no es corresponia amb la gestualitat ni la pulcra digitació del pianista.

Un canvi de situació (en la posició d’oient) durant la tercera peça, les menys conegudes –primerenques– variacions del mozartià duet “Là ci darem la mano”, op. 2 en Si bemoll major, pertanyent al primer acte del Don Giovanni, va confirmar que la praxi de l’artista, la seva acurada tècnica, no es podia copsar amb justícia en diversos llocs de l’improvisat auditori. Molt evident és el tema que el seductor canta a Zerlina –quan el convida a caminar al costat d’ell per donar-li el sí–, però les transformacions que pateix a través del filtre de la creativitat chopiniana fa que més que una sèrie de variacions en el sentit ortodox o com a mínim clàssic, es tracti d’una “fantasia” en el sentit plenament romàntic: una ocasió per donar curs a la imaginació compositiva amb el “pre-text” ben trobat del tema, en aquest cas el duetto de caire amorós, que s’afirma com a temptativa (incompleta) de seducció. El pianista Vestard Shimkus no va mostrar dubtes, tot i la complexitat de la partitura, i va palesar la seva vessant d’improvisador i el seu interès pel jazz.

Vestard Shimkus
Vestard Shimkus

Així es va poder percebre la gosadia i personalitat en l’intèrpret en el curs de la primera part, dedicada a Chopin: a gust amb la sensibilitat ben canalitzada del format “nocturn”, com també desbocada, afí a la dialèctica del desig –cerca mai no del tot satisfeta– que s’imposa com a immediatesa musical. Portant l’esperit del romanticisme més enllà, aquesta transformació de l’equilibri clàssic que el geni mozartià descobreix per amor al lliure joc de la composició musical, l’obra de Franz Liszt –autor també d’una sèrie de variacions sobre aquella òpera, qualificades com a Reminiscències de Don Joan– va ocupar la segona part del recital, en primera instància amb el tríptic Apparitions, S. 155. Els seus tres moviments, notablement dispars, coincideixen a traçar de manera al·lusiva, gairebé impressionista, un esperit inquiet, apassionat.

Les exigències tècniques no van suposar cap impediment per al lluïment de Vestard Shimkus, que va culminar la seva atrevida intervenció amb una fogosa, ben mesurada versió de la Totentanz (Dansa de la mort), en què el medieval Dies irae és explorat en tots els seus racons i possibilitats, treballat fins a l’extenuació com per fer-lo ressonar en la seva sempiterna contemporaneïtat. Un vals d’Aleksandr Skriabin, un altre dels compositors “maleïts”, i una interessant versió de la cançó de bressol de Johannes Brahms adaptada pel mateix pianista van deixar el públic prou més satisfet. Intuint amb plena justificació l’excepcionalitat de l’intèrpret.