Subscriu-te

La gran festa del refilet

© Antoni Bofill

ARIODANTE de Georg Friedrich Händel (versió de concert). Llibret anònim basat en Ginevra principessa di Scozia d’Antonio Salvi, a partir dels cants IV, V i VI de l’Orlando furioso de Ludovico Ariosto. Wilhelm Schwinghammer. Chen Reiss. Kate Lindsey. Rainer Trost. Hila Fahima. Christophe Dumaux. Anthony Gregory. Les Arts Florissants. Dir.: William Christie. LICEU. 14 DE MARÇ DE 2018.

Per Xavier Pujol

Provinent de Viena i París i abans d’anar a Pamplona i Madrid, pel Liceu va passar Ariodante, un dels títols més importants del corpus operístic händelià, i ho va fer, i això és el més important, interpretada per Les Arts Florissants, el conjunt que dirigeix, des que el va fundar el 1979, William Christie, una de les grans referències mundials en la interpretació de la música barroca.

Va ser una nit de debuts: ni Christie ni Les Arts Florissants no havien passat mai pel Liceu i quatre dels set solistes tampoc no havien cantat mai al Teatre. I encara més, tot i que pugui semblar estrany: aquesta era la primera vegada que Les Arts Florissants s’enfrontava a aquesta òpera fonamental.

Els “productes Christie” solen ser de factura impecable i així va ser en el cas que ens ocupa. Tot va anar sobre rodes des del primer moment, l’obra ja venia rodada i es notava. A Viena van gaudir d’Ariodante en versió representada, amb direcció escènica de David McVicar, nosaltres ens vam haver de conformar amb una versió de concert, o no ben bé del tot de concert perquè la majoria dels cantants que van actuar a Barcelona també ho havien fet a Viena i d’alguna manera tenien incorporada la gestualitat de la versió escenificada. Gràcies a aquesta gestualitat enriquien el seu cant i “feien”, fins a cert punt, el personatge i donaven vida a un drama que, tot sigui dit, argumentalment és força de cartró. Un drama convencional que conté, però, sentiments intensos i conflictes dramàtics que permeten un desplegament musical que glossi les intenses emocions dels personatges.

© Antoni Bofill

Ariodante és un dels paradigmes del cant händelià i tota l’obra està construïda sobre un cant extraordinàriament ornamentat en què la línia melòdica serveix de columna vertebral, de fil conductor a un desplegament exuberant de refilets que requereixen un diafragma agilíssim i precís dels intèrprets. Ariodante exigeix refilar molt bé i certament la funció del Liceu va ser una gran festa, gairebé una orgia, del refilet.

Com sol passar amb totes les produccions que dirigeix William Christie, tant els instrumentistes de Les Arts Florissants com els cantants van fer honor amb suficiència a les altíssimes exigències vocals de les seves partitures. Tanmateix, alguns cantants van excel·lir especialment, és el cas de la mezzosoprano Kate Lindsey, la intèrpret del paper d’Ariodante, o el del contratenor Christophe Dumaux, l’intèrpret del pèrfid Polinesso, un dolent integral, monolític, de catàleg, una barreja de Iago i Scarpia.

Christie va practicar aquella direcció que li és habitual, tan bonica de veure i encara més bonica d’escoltar, una direcció que dibuixa a l’aire la frase melòdica en els seus més ínfims detalls dinàmics i expressius, una direcció minuciosa i detallada que, curiosament, orienta tant l’intèrpret com l’oient.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *