Subscriu-te

La institucionalització de les noves músiques

El concert d’Apartment House a la Fundació Antoni Tàpies. © www.facebook.com/auditoribarcelona
El concert d’Apartment House a la Fundació Antoni Tàpies. © www.facebook.com/auditoribarcelona

CICLE SAMPLER SÈRIES. HCMF// A BARCELONA. CrossingLines. John Butcher, saxòfon. Mark Sanders, percussió. Philip Thomas, piano. Irene Kurka, soprano. Gareth Davis, clarinet baix. Apartment House. Obres d’Álvarez, Sanz, Zaldua, Codera Puzo, Rodríguez Valenzuela, Butcher, Harrison, Beuger, Weeks, Corbett, Boon, Brass, Houben, Sharp, Philips, Braxton i Paterson. L’AUDITORI, MACBA, FUNDACIÓ TÀPIES. 24 i 25 D’OCTUBRE DE 2014.

Per Mila Rodríguez Medina

En alguns sectors de la cultura, i més concretament en certs àmbits de la creació més contemporània i experimental, el concepte d’institucionalització, és a dir, la vinculació de les programacions amb grans institucions públiques o privades, té moltes connotacions negatives. Com si fos una traïció a les bases de l’avantguarda, encara existeix en alguns mons artístics la idea d’una legitimitat en tot allò aliè als circuits institucionalitzats i fomentats des de les polítiques culturals (no sense raó, a vegades). En el món de les noves músiques, però, es produeix tot el contrari. I més en aquest país. Després d’anys de patiment davant d’unes institucions que donaven l’esquena de manera evident a la nova creació musical, qualsevol mínim esforç o reconeixement per part dels grans complexos o polítiques culturals era –i és– rebut com una taula salvavides. Cicles mal organitzats i tancats, amiguismes en les programacions, l’eterna excusa del rebuig del públic de la clàssica i una difusió pràcticament inexistent; mentrestant, a l’altra banda, un planter excel·lent de músics, Barcelona funcionant com a punt de trobada de compositors joves i la formació d’un públic (gremial, no es pot negar) amb uns coneixements profunds del que escoltava. En definitiva, un divorci clar i irresoluble.

Fins ara. Només en el decurs d’aquest mes que portem de temporada es pot assegurar que s’està produint l’explosió de la contemporània en aquesta ciutat, amb una oferta alguns dies sorprenent. I la inauguració oficial ha estat el circuit HCMF// a Barcelona, que ha donat el tret de sortida a la nova programació centrada en les noves músiques de L’Auditori, el cicle Sampler Sèries. Una aposta institucional per la nova creació, amb un concert mensual que servirà com a bon repàs de tot allò que es fa als nostres dies, i que ha volgut obrir la seva finestra internacional convidant un dels festivals de contemporània més importants d’Europa, el Huddersfield Contemporary Music Festival del Regne Unit.

La revaloració del músic

Un dels eixos de l’HCMF// a Barcelona ha estat voler mostrar el més alt nombre possible de corrents diferents en la nova creació musical, en un intent d’oferir una visió general de les noves músiques de l’actualitat. Però s’ha donat un important punt en comú entre la majoria dels concerts. Amb la inclusió de la improvisació com a matèria de ple dret en els mateixos processos de composició, el lligam entre compositors i intèrprets esdevé més estret. Al llarg de la història de la música podem trobar molts exemples d’obres creades especialment per a músics concrets, únics virtuosos capaços d’interpretar la peça. Això, amb les noves vessants d’improvisació es magnifica i a vegades fins i tot la figura del compositor es desdibuixa. Com en el cas del clarinetista novaiorquès Gareth Davis, que amb la peça Foliage d’Elliot Sharp va oferir a la Fundació Tàpies un impressionant recital de 45 minuts de pura improvisació; darrere d’aquesta Foliage, el compositor ofereix una sèrie de 80 gràfics de notació musical distorsionada i també una pregunta: què seria aquesta obra en mans d’un músic completament diferent. A vegades, el procés compositiu d’obra basada en la improvisació es desdibuixa tant que el mateix compositor és músic en la seva interpretació. Obra creada en directe. Així, el Sampler Sèries va portar a Barcelona dues autèntiques bèsties de la improvisació com són el percussionista Mark Sanders i el saxofonista John Butcher, creador del projecte Tarab Cuts, una de les fites més interessants d’aquest cap de setmana del Huddersfield. En una reflexió impagable entorn del concepte d’arxiu, Butcher proposa una sessió d’una hora a partir d’enregistraments històrics de música àrab de la col·lecció de Kamal Kassar en la qual es combina l’audició de fragments d’enregistraments de música àrab i sufí amb la improvisació de la percussió de Sanders, tota una bomba que va caure sobre els assistents a la Sala Alícia de Larrocha de L’Auditori.

El germen d’aquesta revaloració del paper del músic en les noves músiques va ser plantat als anys seixanta pel col·lectiu Fluxus i a ells es va dedicar el segon bloc del concert de clausura de l’HCMF// a la Fundació Tàpies amb un dels grups capdavanters de l’escena d’avantguarda anglesa, Apartment House. El seu concert va ser una classe magistral de notació gràfica, amb obres de Tom Philips, Anthony Braxton i Ben Patterson, grans noms de la generació prèvia a tots els actuals creadors nascuts a partir dels anys setanta. Essent les úniques obres de tot el cicle anteriors a la dècada del 2000 (entre els anys 1960 i 1968), l’excel·lent record de l’avantguarda dels anys seixanta va mostrar la indubtable qualitat dels seus tres intèrprets: Frank Gratwoski al saxòfon, Anton Lukoszevieze al violoncel i Philip Thomas al piano.

Un temps deformat però no aturat

Philip Thomas. © Grenville Charles (foto d’arxiu)
Philip Thomas. © Grenville Charles (foto d’arxiu)

Curiosament, va ser el mateix Philip Thomas l’estendard de l’altre gran corrent mostrat en el gran cap de setmana del Sampler Sèries. Davant del vertigen de la improvisació, que sovint es mostra expansiva i àgil en extrem, una part de la creació musical aposta per la concreció en obres minimalistes en les quals el temps es distorsiona i l’escolta es torna una experiència gairebé mística i amb les fronteres dels temes musicals difuminant-se. L’endemà de la impressionant Tarab Cuts, Philip Thomas ens va fer tancar-nos en les escasses deu notes amb què es desenvolupa Vessels de Bryn Harrison, singular reflexió sobre el temps funcionant en cicles i repeticions inabordables de més de 75 minuts. De fet, com el mateix compositor assegura, l’obra va ser creada primer en una versió de 20 minuts, però en l’expansió proposada per l’HCMF//, l’obra adopta un nou sentit molt més precís, més intens. La mateixa idea es presentava en el concert de la soprano Irene Kurka, en aquest cas centrat en la idea de misticisme dels silencis i la introspecció de cançons entorn de la idea de pregària, però aquest recital va resultar la cita menys interessant de tot el circuit, ja que va esdevenir un concert fred i amb poc èxit, malgrat la indiscutible capacitat vocal de Kurka.

Anada i tornada de Huddersfield a Barcelona

CrossingLines. © Ana Madrid (foto d’arxiu)
CrossingLines. © Ana Madrid (foto d’arxiu)

El compositor anglès Alistar Zaldua també es deixa portar per aquesta distorsió temporal en la seva obra Contrajours, notable peça per a piano feta, com assegura Zaldua, per a dos intèrprets: el mateix pianista i l’electrònica, que funciona amb una identitat pròpia molt definida. No obstant això, a Barcelona Contrajours va agafar una nova dimensió: a proposta de l’ensemble CrossingLines, que la va incloure en el seu concert per inaugurar el Sampler Sèries, la peça es va interpretar en un piano de gran cua i, per tant, impossibilitava la interpretació a càrrec d’un sol pianista (fins ara, a més, tan sols realitzada pel mateix compositor) que pogués accedir a l’interior del piano tal com exigeix l’obra. Així, en una mostra de la seva excel·lència i innovació, CrossingLines va afegir –amb el vistiplau del compositor, present al concert– tres assistents, bo i reinventant la dimensió en què es movia Contrajours. Aquesta va ser només una de les cinc peces del seu concert, una bona mostra del talent compositiu que Barcelona acull en fites com aquesta, amb obres de Pedro Álvarez, Josep Sanz, Luis Codera Puzo i Manuel Rodríguez Valenzuela, el qual va continuar el seu procés col·laboratiu amb l’ensemble amb la seva T(t) blocs A+B+C+D que ja es va poder veure en un format diferent (més reduït) a l’Ateneu Barcelonès i que a L’Auditori es va mostrar més compacta i definida amb la inclusió encertada d’audiovisual i màquines d’escriure com a representant del text i d’una nova dimensió del procés compositiu.

Encara queda molt de camí per recórrer en la relació de les noves músiques amb el món institucional de la cultura de la ciutat, però com va dir Luis Codera, el director de CrossingLines, aquesta és una de les “apostes més importants que ha fet una institució per les noves músiques”. Esperarem tota la temporada per veure’n el desenvolupament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *