Subscriu-te

La intimitat de l’experiència espiritual en un recés musical incomparable

Christoph Prégardien. © Santiago Torralba/SMRC
Christoph Prégardien. © Santiago Torralba/SMRC

BALTHASAR-NEUMANN CHOIR. LE CONCERT LORRAIN. Hana Blazíková, soprano. Sophie Harmsen, contralt. Martin Berner, baix. Dietrich Henschel, baix. Julian Prégardien, tenor. Dir.: Christoph Prégardien. J. S. Bach: Passió segons sant Mateu. TEATRO AUDITORIO. 2 D’ABRIL DE 2015.

CUARTETO QUIROGA. Aitor Hevia, Cibrán Sierra, violins. Josep Puchades, viola. Helena Poggio, violoncel. F. Schubert: Quartet núm. 14, en Re menor, “La mort i la donzella”. G. Crumb: Black Angels. TEATRO AUDITORIO (SALA THEO ALCÁNTARA). 3 D’ABRIL DE 2015.

TASTO SOLO. ENSEMBLE ORGANUM. Dir.: Marcel Pérès. SCHOLA ANTIQUA. Dir.: Juan Carlos Asensio. J. M. Sánchez Verdú: Libro de Danzas de la muerte (estrena absoluta); Libro de Leonor. CATEDRAL DE CONCA. 3 D’ABRIL DE 2015.

Per Mercedes Conde Pons

Més enllà de les experiències i les creences personals, la Setmana Santa és, per a molts, un breu parèntesi en què es posa el botó de “pausa” en el tràfec diari. Conca i la seva Semana de Música Religiosa ofereixen un parèntesi a toc de processons i concerts. Sense relació necessàriament directa entre la tradició hispànica i catòlica de les processons i l’activitat diària del festival, que ja porta 54 edicions a les seves espatlles, la combinació de totes dues realitats en una ciutat construïda en un dels monticles de la màgica i acolorida serranía de Cuenca dota aquesta ciutat amagada al mig de la Manxa d’uns al·licients únics per viure una experiència d’intimitat espiritual. La convivència dels temps que d’anys ençà han marcat el ritme de la Setmana Santa –o, més aviat, de la tradició folklòrica de les processons– amb els temps dels concerts i les activitats que proposa la Semana de Música Religiosa no és fàcil, però tampoc impossible, i afanyar-se entre natzarens i devots pels carrers del barri antic, de continuat ascens i descens, té un punt de melancolia; talment com una metàfora dels planys de la Setmana Santa, talment com un Via Crucis que es pot experimentar tant cap enfora –amb la posada en escena que possibiliten les processons– com cap endins –la “noche oscura del alma”, recollint sant Joan de la Creu.

En una breu estada a Conca, dos dies i dues nits, vaig poder gaudir de tres experiències musicals de primer ordre, marcades cadascuna per les diferències del format, el repertori i el context, amb un fort al·licient espiritual per a qui volgués viure l’experiència amb aquest rerefons. La Passió segons sant Mateu de Johann Sebastian Bach és una obra clau del repertori d’aquesta època de l’any i la seva audició en Dijous Sant hi afavoria un ànim especialment predisposat, fomentat sobretot pel context de la ciutat. I podríem dir que la versió que va oferir el Balthasar-Neumann Choir –aquí dirigit per un veterà Evangelista, Christoph Prégardien– estava totalment en solfa amb el context cultural de la Setmana Santa manxega. Sobrietat i dramatisme poden conviure –i, de fet, ho van fer– quan es tracta d’accentuar el sentit de la paraula, el sentit del melisma. Aquest és un dels punts forts d’aquesta formació fundada per Thomas Hengelbrock –a qui recordem encara amb admiració i agraïment per la magnífica creació que va oferir de la Missa en Si menor de Bach al Palau de la Música Catalana. El Balthasar-Neumann-Choir destaca, sobretot, per la qualitat del so de conjunt, per la increïble perfecció en els atacs i les resolucions de les frases, per un so rodó i homogeni en tot el registre i per aquesta vehemència continguda que posa la pell de gallina en fragments clau, com el coral “Quan jo també deixi aquesta vida”, just després de la mort de Jesucrist, cantat amb un fil de veu i una contenció i alhora un sentit de la paraula colpidors. Per arrodonir aquesta proposta, Le Concert Lorrain, dirigit per Christoph Prégardien, en va oferir una versió afí a les capacitats de la formació coral, amb un ímpetu no renyit amb la dolçor del plany i la contrició de les àries, amb grans intervencions solistes dels vents fusta, violins i un baix continu excels. Prégardien –que hem admirat com a magistral liederista i també com un dels evangelistes de referència– es va mostrar hàbil com a líder musical, amb un control de la partitura impecable i una comunicació constant i atenta amb els músics. El seu bagatge com a cantant li permet entendre íntimament els racons difícils de les parts vocals, fet que va atorgar organicitat a la lectura de l’obra. A això, naturalment, hi van contribuir els excel·lents solistes que van protagonitzar les àries i els recitatius d’aquesta Passió. D’entrada, la magnífica Hana Blazíková, que va brodar l’ària “Aus Liebe will mein Heiland sterben” (Per amor vol morir el meu Salvador), i la no menys lloable Sophie Harmsen, més mezzo que no pas contralt, que va oferir lectures impecables i plenes d’emoció de les seves àries, sobretot l’arxiconeguda “Erbarme dich” (Tingues pietat de mi). En el terreny masculí, el tenor i fill del director, Julien Prégardien, va assumir la tasca àrdua d’interpretar el rol d’Evangelista i alhora les àries per a tenor. L’esgotadora tasca li va passar factura en algun moment aïllat de les àries, però sense desmerèixer una expressivitat fora de discussió i una emissió neta i clara; té un bon referent en qui emmirallar-se… Dietrich Henschel, com a Jesús i intèrpret compartit amb el baix Martin Berner d’algunes de les àries, va destacar per la seva expressivitat malgrat la duresa constant en l’emissió i un cert so estentori que contrasta amb el caràcter vellutat i dolç que hom pressuposa al personatge de Crist. Al seu torn, Berner va complir amb correcció en el seu rol de Pilat, malgrat que s’hauria agraït sentir-lo –per coherència amb l’obra– en totes les àries destinades al baix.

L’actuació del Cuarteto Quiroga. © Santiago Torralba/SMRC
L’actuació del Cuarteto Quiroga. © Santiago Torralba/SMRC

L’endemà al matí, Divendres Sant, la proposta musical suggeria un acostament a la mort cruel i sense sentit transcendent –més enllà de la música…– per via de dues obres de característiques ben diferents. El Cuarteto Quiroga, protagonista del concert, va oferir el Quartet per a corda núm. 14, en Re menor de Franz Schubert, més conegut pel nom d’un dels temes que hi apareixen, el de la cançó La mort i la donzella del mateix Schubert. El lirisme i la pulsió constants que traspua al llarg del quartet va trobar en la lectura dels Quiroga un alè d’enuig, de ràbia continguda, tot predisposant l’oient –malgrat el contrast estètic entre totes dues obres– a la segona obra del programa. Black Angels, obra escrita pel nord-americà George Crumb influït per la massacre humana i l’horror ocasionats per la Guerra del Vietnam –en tots dos bàndols–, és molt més que un quartet de corda, ja que requereix la multidisciplinarietat interpretativa dels seus integrants, al capdavant de gongs, vasos de vidre amb aigua, maraques i, fins i tot, intervencions verbals. Però més enllà de les seves particularitats interpretatives, Black Angels és un crit desesperat, un crit humà davant l’horror d’una realitat, paradoxalment, provocada pel mateix home. L’obra, com Cibrán Sierra va explicar prèviament a l’audició amb gran clarividència, apel·la constantment al simbolisme dels números 7 (Déu) i 13 (Satanàs), trenca la barrera dels cànons estètics associats de forma clàssica a la bellesa o al sublim, i irromp amb força en les oïdes i les entranyes de l’oient. Black Angels no vol agradar, vol commoure, vol remoure les vísceres, vol transmetre la por i l’horror d’allò que és inenarrable i incomprensible per la raó, i ho aconsegueix. El Cuarteto Quiroga hi va contribuir amb una execució exemplar, en la qual més enllà de seguir la partitura, els seus membres semblaven deixar-se posseir per convertir-se realment en vehicles d’una fosca realitat que la música, com vam poder viure, també és capaç d’evocar.

La tarda de Divendres Sant es va completar amb una trobada entre els dos compositors convidats per la Semana de Música Religiosa de Cuenca, el català Joan Magrané –que tres dies abans havia estrenat Tu solus qui facis mirabilia, a càrrec del Grupo Kea, amb gran èxit– i el gadità José María Sánchez Verdú. Tots dos compositors van donar algunes claus per entendre la seva obra i, sobretot, les fonts d’inspiració. Tot seguit, una inspiradora conferència de Ramón Andrés, escriptor i traductor de llibres sobre música amb un important catàleg a l’editorial Acantilado, sobre la relació entre música i mística i la importància del silenci en la revelació del so va ser l’avantsala de l’audició de la nit de Divendres Sant a la catedral de Conca.

Tasto Solo. © Santiago Torralba/SMRC
Tasto Solo. © Santiago Torralba/SMRC

La recuperació del Libro de Leonor de José María Sánchez Verdú, encàrrec de Patrimonio Nacional i el CNDM per al monestir de las Huelgas, a Burgos, va permetre escoltar l’estrena absoluta –encàrrec de la 54 SMRC– del Libro de Danzas de la muerte (Totentanzbuch), para organetto, órgano gótico y vihuela de arco, escrita com a avantsala de la primera obra, estrenada el 2014. La tradició de les danses de la mort en diverses cultures és el que inspira aquest breu recull de peces de diferents formes musicals –inspirades en les existents dels segles XIII i XIV– i que ajuda l’oient a entrar en un clima de recolliment i reflexió a la qual convida l’espai i la música. Una relació, la de l’arquitectura (l’espai) i la música (el temps), que té molta importància en la creació de Sánchez Verdú, tal com ell mateix afirma. Les sinuoses sonoritats que aquest compositor troba en els instruments utilitzats per a aquestes danses juguen amb l’oient, que en les tenebres del claustre de la catedral (només il·luminat per espelmes) busca a les palpentes d’on li ve el so. Aquest joc de sentits –el fred, la humitat són factors que també participen en l’experiència– és una transició ideal per assolir aquell estat de concentració que una obra com el Libro de Leonor demana. I no perquè en si mateixa sigui una obra “difícil” per a l’oient, sinó perquè hom s’arrisca a quedar-se en la superfície si no es deixa portar pels sons que transiten i fluctuen contínuament per la catedral: uns efectes novament buscats però no necessàriament estudiats (ningú no comptava amb els crits d’un natzarè destemprat a altes hores de la nit de Divendres Sant contaminant acústicament l’obra de Sánchez Verdú…; o potser sí?). El Libro de Leonor, doncs, concebut com un llibre d’hores, recupera la figura d’Elionor d’Aquitània, filla d’Elionor de Plantagenet i del rei Alfons VIII, fundadors del monestir de las Huelgas.

Schola Antiqua. © Santiago Torralba/SMRC
Schola Antiqua. © Santiago Torralba/SMRC
Ensemble Organum. © Santiago Torralba/SMRC
Ensemble Organum. © Santiago Torralba/SMRC

L’obra juga amb la intertextualitat, la de la reproducció d’un fals llibre d’hores d’Elionor d’Aquitània basat en una personal interpretació de la seva vida en funció dels senyals històrics, que és el mateix que fa, novament intertextualment, Sánchez Verdú en el pla musical, tot reproduint –o fent veure que reprodueix– melodies, formes i estils de l’època en què va viure Elionor. La figura literària del palimpsest, doncs, és recurrent en una obra en què se sobreposen els anys d’història i els estils amb una mateixa força, però alhora amb l’aparent puresa amb què Sánchez Verdú aborda la creació. El resultat és una obra enigmàtica, difícil de classificar en una època o temps concret –aquest és precisament l’objectiu–, però que per sobre de tot vol fer viure a l’oient un palimpsest, és a dir, la sensació d’estar vivint alhora dues èpoques superposades. A aquest objectiu van contribuir els experimentats grups musicals i vocals especialistes en interpretació amb criteris històrics amb els quals sovint treballa el compositor d’Algeciras: Tasto Solo en el Totentanzbuch i Schola Antiqua i Ensemble Organum en el Libro de Leonor. Aquestes dues darreres formacions van contribuir amb la seva interpretació a la convivència palimpsestuosa d’alguns temes musicals en alguns dels passatges de l’obra de Sánchez Verdú, com si algú hagués agafat una partitura i hagués decidir reaprofitar-ne el material (el paper, papir o pergamí) per escriure-hi a sobre una altra música –exemple claríssim del qual va ser el passatge “Salve sancta parens” en què es barrejava el tenor d’una melodia gregoriana i una melodia judeoespanyola. Schola Antiqua, formació que dirigeix Juan Carlos Asensio, va destacar per la puresa de la seva afinació en els temes d’inspiració gregoriana, i l’Ensemble Organum, que dirigeix Marcel Pérès, per la interpretació de les músiques d’arrels mediterrànies, amb un cant volgudament primitiu i quasi visceral en què les inflexions pròpies del cant popular contrasten amb la pulcritud pròpia del gregorià. Tot plegat una experiència corprenedora que culminà una immersió profunda –íntima, finalment– a l’espiritualitat més individual i única.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *