JEAN-GUIHEN QUEYRAS, violoncel. Obres de Bach, Kodály, Britten. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 21 DE MAIG DE 2014.
TEMPORADA OBC. Jean-Guihen Queyras, violoncel. Dir.: Nikolaj Znaider. Obres d’Elgar. L’AUDITORI. 23 DE MAIG DE 2014.
Per Lluís Trullén
El violoncel·lista Jean-Guihen Queyras ha estat el protagonista d’aquesta darrera setmana a L’Auditori. Un recital en solitari i els tres concerts amb l’OBC han permès escoltar novament a Barcelona aquest veritable fora de sèrie de la interpretació. La seva actuació amb el Concert per a violoncelde Schumann amb l’OBC el febrer de 2011 i, per sobre de tot, la integral de les Suites de Bach que van tenir lloc al Palau el 3 de maig de l’any passat ja van donar mostra de la vàlua d’un intèrpret en el qual el gust per la sonoritat, l’expressió elegant i una tècnica depuradíssima –basada a economitzar el gest gratuït– es concentren en un tot unitari per extreure el més essencial del discurs musical.
Dimecres passat, Queyras en solitari va oferir un programa complexíssim integrat per les primeres suites de Bach i Britten i la Sonata en Si menor de Kodály. Queyras va començar fred, i cal dir que la primera Suite de Bach va sonar deslligada, poc expressiva; tècnicament resultava impecable, però quant a elaboració de discurs, de dinàmiques i contrastos no responia a la qualitat interpretativa que calia esperar. Però amb la Suite núm. 1 de Britten vam veure en la seva plenitud la maquinària interpretativa de Queyras. Aquesta obra estructurada en nou moviments demana a l’artista tot tipus d’exigències musicals. Dedicada a Mstislav Rostropóvitx, l’obra cal que es presenti com un tot indivisible malgrat la riquesa de contrastos, la varietat harmònica, el caire rapsòdic, els moviments perpetus, les fugues o la nostàlgia i reflexió que en determinats moments ens transporta. Queyras va copsar tots aquests elements amb una lectura colorista, impecable en la versatilitat de sonoritats, però per sobre de tot per la riquesa de matisos i atenció al detall, que no dóna lloc a cap especulació de darrera hora. Queyras cerca la puresa de la sonoritat. I precisament aquesta recerca del caire popular, de manifestar tot l’espectre sonor de les escales modals que conté la Sonata en Si menor de Kodály (escrita en la plenitud de la Primera Guerra Mundial), la plasmació del folklore magiar lligat indivisiblement a Bartók, tot embolcallat amb unes harmonies que defugen l’àmbit tonal, fan de l’obra una peça visceral i punyent. Queyras va obtenir sonoritats màgiques de l’instrument; la música en brollava amb força, amb naturalitat, omplint amb uns colors tan originals com sorprenents una Sala Oriol Martorell (director que sentia devoció per la música de Kodály i Bartók) que presentava una bona entrada.
Aquesta setmana de concerts de l’OBC ha estat marcada per la desaparició del mestre Decker, a qui sempre recordarem per les seves interpretacions d’Strauss i Mahler o per aquella memorable interpretació del Tristany al Palau l’any 1979. Prèviament a l’inici del concert de l’OBC es va retre tribut al mestre Decker tot recordant-nos precisament el seu darrer concert amb l’orquestra el març de 2007, en què va oferir un monogràfic dedicat a Elgar i amb The Music Makers com a darrera obra interpretada. I precisament dues obres dedicades al compositor britànic van ocupar el programa de l’orquestra d’aquest cap de setmana. El Concert per a violoncel i la Primera Simfonia, que malgrat haver estat composta l’any 1908, l’orquestra afrontava per primera vegada. Sota la direcció de Nikolaj Znaider (que just la setmana anterior va actuar com a solista amb el Concert per a violí de Beethoven), Queyras va afrontar una partitura nostàlgica estrenada l’any 1919 però que definitivament va immortalitzar Jacqueline Du Pré als anys seixanta. Obra plena d’intimitat i introspecció, de serenitat i d’un lirisme proper a la Serenata per a cordes o a determinades Variacions Enigma, resultava idònia per a un Queyras que oferia un discurs ple de matisos, de traç elegant i amb una sobrietat del tot adient a les particularitats de l’obra. L’orquestra va oferir un acompanyament acurat a Queyras, tot integrant-se plenament en l’elegància melòdica que brolla en tot moment de la música d’Elgar. I aquesta nostàlgia del concert tenia com a contrapartida una obra netament britànica, del tot representativa d’aquell Imperi de dimensions colossals. Aquella música calia que fos exemplificadora i que s’identifiqués plenament amb una personalitat del tot definida. Elgar, seguint una línia musical més propera al romanticisme germànic que no pas a plasmar les novetats tonals i harmòniques de l’inici de segle XX o a basar-se en aires de la música popular britànica, va ser fidel a un estil característic que idènticament marcà obres com Pompa i circumstàncies o les Variacions Enigma. Aquest llenguatge solemne, tonal, mesurat, calia que resultés comprensible arreu del món i si a aquest aspecte, hi afegim una gran creativitat lírica, podem explicar l’èxit que l’obra ja va tenir des del començament. L’OBC, si bé en alguns moments va estar massa incisiva en la secció de metalls, va trobar sota la direcció precisa de Znaider un terme just entre elegància, pompositat i aquella sumptuositat victoriana inconfusiblement britànica que cal que brolli permanentment de la partitura. Atenta a les textures de so, equilibrada en les fustes, precisa en la percussió, l’OBC va copsar la diafanitat d’una música acadèmica i representativa dels moments de màxima eclosió de l’Imperi britànic.
