Subscriu-te

La Mediterrània de Christina Pluhar

Christina Pluhar. © Marco Borggreve (foto d’arxiu)
Christina Pluhar. © Marco Borggreve (foto d’arxiu)

MÚSICA ANTIGA A L’AUDITORI. L’Arpeggiata. Misia, Núria Rial, Vicenzo Capezzuto, Katerina Papadopoulo, veus. Christina Pluhar, tiorba i direcció. Mediterraneo. L’AUDITORI. 13 DE MAIG DE 2015.

Per Xavier Chavarria

Fenomen interessant, el de L’Arpeggiata. Christina Pluhar ha sabut convertir la formació que va fundar i que lidera des de fa quinze anys en un fenomen gairebé mediàtic del món musical, en la línia (encara a certa distància) d’altres fenòmens, com ara Jordi Savall, Philippe Jaroussky o fins i tot Lang Lang, un fenomen que ha generat una legió de seguidors, bona part dels quals aliens al món de la música clàssica o antiga, fascinats per productes específics i per un glamur i una escenificació molt atractius, que col·leccionen tots els seus discos i que els van a veure en concert facin el que facin (no els interessa tant la música, sinó el músic). Un públic que aquest tipus de músics ja tenen a la butxaca abans de sortir a l’escenari, que aplaudeixen la primera aparició com si s’acabés el món i que, en acabar el concert, són capaços de fer hora i mitja de cua (ordenada, pacient, silenciosa i ben civilitzada, això sí) per aconseguir una signatura i una selfie amb el seu ídol (en contrast sagnant amb la situació que es va produir en acabar aquell memorable concert que va fer fa uns mesos la violinista Alina Ibragimova –ella soleta brodant Bach durant dues hores– en aquest mateix recinte, esperant que algú li demanés una signatura al disc).

Està clar que aquests intèrprets ofereixen alguna cosa més que música. I això no és de cap manera un fet reprovable; ans al contrari, és admirable haver assolit aquest grau de preeminència en un segment musical elitista i exigent com és el de la clàssica, sense perdre l’essència ni rebaixar la qualitat del producte que s’ofereix (potser d’altres n’haurien de prendre bona nota). I en el cas de la Pluhar ho ha aconseguit saltant-se alla brava totes les fronteres (imaginàries, si ho voleu) del seu repertori fundacional, i empeltant-lo d’exotisme acolorit; perquè cal recordar que L’Arpeggiata ve de tocar en els seus orígens Schmelzer, Falconieri i Kapsberger, amb instrumentistes especialitzats i tot el rigor acadèmic que us pugueu imaginar; i ha acabat fent fados acompanyats de clavecí i cornetto, o combinant un violí barroc amb una lira grega. Mestissatge en estat pur. I el concert que va oferir a L’Auditori en va ser un bon exemple.

Mediterraneo és el títol d’aquesta proposta que marida músiques d’arrel tradicional i folklòrica de l’entorn del Mare Nostrum amb la presència d’una desena de músics excel·lents i de quatre cantants que representen les àrees geogràfiques evocades: la fadista portuguesa Misia, la soprano Núria Rial, la cantant grega Katerina Papadopoulo i el ballarí i cantant italià Vincenzo Capezzuto. Va ser un producte musical molt agradable i entretingut, una hora i mitja seguida de música molt variada, no del tot ben trenada (hi va haver desajustos molt evidents ja en la primera peça, i un fil conductor un pèl erràtic), però molt ben interpretada: Christina Pluhar té la gran habilitat d’escollir músics excel·lents, d’envoltar-se d’autèntics virtuosos dels instruments i territoris musicals corresponents, i a més els cedeix espais exclusius i intervencions en solitari que deixen bocadabat l’auditori.

Un producte, però, que també té clarobscurs i incoherències: per començar, que L’Auditori l’hagi inclòs en el cicle de música antiga és poc encertat: l’epígraf de “músiques del món” li escauria molt millor.

Un espectacle que, tal com ens prevenia el musicòleg Joaquim Rabasseda en les notes del programa de mà, “no vol ser una exploració exhaustiva de totes les tradicions musicals, lingüístiques i culturals de l’àrea mediterrània”: efectivament, titular-lo Mediterraneo i deixar de banda la riquíssima tradició musical del Magreb, d’Israel i el Pròxim Orient, del sud d’Espanya –amb el formidable patrimoni flamenc– i en canvi incloure-hi fados portuguesos és un despropòsit molt difícil de justificar. De diversitat cultural, més aviat poca. No ens posarem en l’elecció de les cançons triades de cada tradició, però si la selecció va anar en la línia escollida per a la música catalana, poc encert i baixa representativitat: sort que Núria Rial, molt implicada i amb una veu precisa i preciosa, va treure el màxim rendiment possible d’unes cançons belles però mancades de la sofisticació que tenien els altres repertoris del concert. Misia, que no tenia el dia brillant, ens va cantar uns quants fados amb una mena de sensació d’estrangeria, mal aparcada en un concert que li devia resultar un pèl estrany. Entusiasmats, en canvi, ens va deixar la veu carnosa i sincera de Katerina Papadopoulo, que ens va evocar millor que ningú, amb arabescos vocals i un cert vertigen tonal, l’est de la Mediterrània; i també va sorprendre agradablement Vincenzo Capezzuto amb la seva veu peculiar, que sense ser contratenor ni sopranista volava amb naturalitat en la mateixa tessitura de les dones, i amb una expressivitat vocal i gestual –és també un ballarí prestigiós– ancestral i hipnòtica.

Tots els instrumentistes van tenir un paper brillant, amb alguns solos de gran emoció i virtuosisme, en un producte que tot i no ser del tot rodó, ni tenir gaire fonament historicista ni musicològic, va seduir el nombrós públic assistent, que va acabar rient i gaudint amb els gags humorístics que clouen molts dels concerts de L’Arpeggiata, i ovacionant la Pluhar i les seves idees musicals.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *