Subscriu-te

La música de Bach no perdona

El Cor Madrigal (foto d’arxiu)
El Cor Madrigal (foto d’arxiu)

INTEGRAL DE CANTATES DE BACH (II). Cor Madrigal. Vespres d’Arnadí (Dani Espasa, clave i direcció). María Hinojosa, soprano. Jordi Domènech, contratenor. Pablo Larraz, tenor. Josep-Ramon Olivé, baríton. Dir.: Mireia Barrera. J. S. Bach: Cantates BWV 165, 176 i 194, per a la celebració de la Trinitat. PETIT PALAU. 31 DE MAIG DE 2015.

Per Mercedes Conde Pons

La iniciativa de programar la integral de cantates conservades de J. S. Bach és una proposta lloable que lideren conjuntament el Palau de la Música Catalana i l’Auditori de Barcelona, i que se suma a la ja existent des del 2011 amb iniciativa privada (Bach Zum Mitsingen) i un caràcter amateur i participatiu molt dirigit a omplir les ànsies d’interpretació de l’obra d’aquest compositor que hi ha en l’extens moviment coral català. La primera iniciativa, doncs, està dirigida a omplir el buit de programació a nivell professional d’aquest extens catàleg d’un compositor cabdal com és J. S. Bach, del qual, com es va veure si es jutja per l’aspecte (gairebé ple) del Petit Palau un diumenge previ a un 1 de juny festiu a Barcelona, hi ha demanda.

Valgui això per preludiar el fet que aquestes iniciatives són bon símptoma de l’estat de consciència en determinats sectors de l’àmbit musical, que cada cop més tornen a sintonitzar amb les necessitats tant de l’audiència com de la mateixa cultura. Bach és necessari, és imprescindible, es podria fins i tot dir que ho és per a la bona salut d’un entorn musical, però la seva interpretació té racons obscurs, esculls de resolució difícil que només un lliurament absolut per conèixer-lo i estudiar-lo poden resoldre. I això es va trobar a faltar en el segon concert d’aquesta integral de cantates. Afortunadament encara hi ha temps per rectificar.

Partint de la base que a Catalunya hi ha molts grups i solistes de música antiga de gran solvència, la idea d’escollir els intèrprets per a aquesta integral entre aquest col·lectiu no només és bona, sinó lloable. Ara bé, això no és excusa per obviar la necessitat d’una aproximació seriosa i responsable a un repertori per se delicat i compromès com pocs. No es pot desaprofitar l’ocasió de demostrar la vàlua dels nostres músics amb interpretacions superficials i, encara menys, sense estil o mancades de segell personal. I menys encara tractant-se de J. S. Bach. I això és el que es va posar de manifest amb l’actuació del grup Vespres d’Arnadí, sobretot en la primera part del concert, amb un atac dubitatiu i sense esma de la primera cantata (BWV, 165, “O heilges Geist und Wasserbad”) –sobretot per part de la corda– que va evidenciar una manca més que evident d’assajos. Manca de direcció, de comprensió o assimilació musical del discurs, del text –tan important en obres com aquestes, concebudes per a la litúrgia–, van ser la tònica general de la interpretació de la ja esmentada cantata i la posterior, la BWV 176. La cosa va millorar, afortunadament, en la segona part: si bé no en l’aprofundiment del discurs, com a mínim sí en la coordinació musical.

En l’àmbit vocal, els resultats foren irregulars, però es van poder entreveure més llums que no pas foscors. Si bé les dues primeres cantates no oferien números de gran compromís, destacà l’ària per a soprano “Dein sonst hell beliebter Schein” (Cantata BWV 176), cantada amb delicadesa per María Hinojosa, la qual, si bé no té un instrument adequat per a aquest repertori, sap modelar-lo de forma molt intel·ligent per aconseguir introduir-se en l’estil i la musicalitat requerida per Bach. El contratenor Jordi Domènech manifestà evidents problemes en l’emissió de la veu que afectaren el resultat final de les seves intervencions, mancades d’estil i de control vocal. El tenor Pablo Larraz, en canvi, mostrà una adequació més que notable a l’estil clar i directe que demana Bach als seus solistes.

En la segona part lluïren sobremanera les interpretacions de Josep-Ramon Olivé com a baix, en les compromeses intervencions farcides de Sol de la Cantata BWV 194, que posen de manifest, que més que un baix, Bach demana aquí un baríton o fins i tot un tenor. Nitidesa en l’emissió i un estil impecable constaten la bona feina que el jove baríton està duent a terme en els estudis a la Guildhall de Londres.

L’actuació del Cor Madrigal, que dirigeix Mireia Barrera, constatà el bon estat de forma de la formació coral, amb una bona corda de sopranos i un so global homogeni i empastat. Mancà, això sí, una certa flexibilitat dinàmica que comporta la mateixa música de Bach i a la qual tants cors professionals britànics i germànics ens tenen tan capriciosament acostumats.