Subscriu-te

La ‘Passió’ de Jordi Savall

© Lorenzo di Nozzi
© Lorenzo di Nozzi

PALAU 100. La Capella Reial de Catalunya. Le Concert des Nations. Cor Infantil Amics de la Unió. Solistes vocals. Dir.: Jordi Savall. Passió segons sant Mateu de J. S. Bach. PALAU DE LA MÚSICA. 15 DE MARÇ DE 2015.

Per Xavier Chavarria

La Passió segons sant Mateu de Johann Sebastian Bach és una obra colossal, un bellíssim monument musical de gran complexitat, descomunal i alhora detallista i minuciós, i requereix tot un exèrcit d’intèrprets de gran categoria, una visió profunda i madura, i una comprensió que va més enllà de la partitura. Jordi Savall l’afrontava per primera vegada en la seva carrera, i l’experiència i la saviesa del músic igualadí van surar en aquesta versió amb una lectura reflexiva i continguda que no va assolir, però, el segell personal i inconfusible que imprimeix a altres repertoris més propers. Una Passió amb moments brillants i emotius, però que no va acabar de ser rodona per petits detalls que la van enterbolir.

Intervenció de la soprano Marta Mathéu. © Lorenzo di Nozzi
Intervenció de la soprano Marta Mathéu. © Lorenzo di Nozzi

La Capella Reial de Catalunya es presentava amb una formació inèdita i força heterogènia, amb una trentena d’efectius i amb molta presència de veus joves i amb talent, algunes provinents de l’Acadèmia que impulsa la fundació que lidera Savall. El cor va sonar en tot moment compacte i precís, però amb una discreta homogeneïtat tímbrica que es va palesar especialment als corals. Un altre element peculiar: no eren quatre sinó vuit els solistes que es repartien les àries –i que també cantaven amb al cor–, i certament n’hi havia d’excel·lents, però també d’altres que no van estar a l’alçada. Aquesta multiplicació de solistes –alguns dels quals van cantar una sola ària– va dispersar gratuïtament la coherència estilística i la solidesa discursiva de la versió. No obstant això, van ser alguns solistes els que ens van regalar els moments màgics d’aquesta versió de la Passió: la dolorosa emoció de l’ària “Erbarme dich”, que va brodar el contratenor Maarten Engeltjes, amb una veu refinada i càlida, en diàleg amb el violí eloqüent de Manfredo Kraemer; el tenor Thomas Hobbs, formidable en totes les seves intervencions i especialment en l’ària “Geduld!”, en què va estar magistralment acompanyat a la viola de gamba pel mateix Jordi Savall; o l’ària “Aus Liebe”, en què la soprano Marta Mathéu, fonent-se amb les flautes, va crear un clima eteri, oníric i molt emotiu, amb una veu sedosa i sinuosa, bandejant del tot certa afectació mostrada en les àries anteriors. Els dos baixos també van tenir una actuació magnífica: Stephen McLeod un pèl fred, però impecable tècnicament, molt lluït en l’ària “Mache dich”; i Matthew Brook, amb un cant poderós, robust i molt expressiu, que vam poder degustar en tot el seu esplendor en les àries “Gerne will” i “Komm süsses Kreuz”.

El d’evangelista és un paper crucial i molt exigent en aquesta obra, un narrador omnipresent, que parla de tu a tu a l’oient amb agilitat i alhora dramatisme, i que el tenor Jörg Dürmüller va defensar amb molta dignitat i en clara progressió a mesura que avançava l’obra: després d’un inici fred i distant, amb episodis poc convincents dramàticament i algun passatge d’afinació borrosa, va anar de menys a més, amb una veu irregular però eloqüent, i amb una implicació (i seguretat) creixent que va culminar en l’emotiva narració del decés de Jesús a la creu i el posterior terratrèmol. En canvi, el baríton Matthias Winckler va fer un Jesús tendre i humà, de gran noblesa i amb una veu rodona, molsuda i de timbre bellíssim. Le Concert des Nations va proveir un coixí sonor òptim, amb intervencions solistes molt inspirades, un eficaç baix continu i una secció de fusta envejable. I cal destacar també l’aportació excel·lent de les veus del Cor Infantil Amics de la Unió de Granollers en els cors inicial i final de la primera part, amb una actuació segura, precisa i perfectament projectada.

© Lorenzo di Nozzi
© Lorenzo di Nozzi

Aquesta Passió segons sant Mateu que Jordi Savall ha mostrat a Palau 100 ha estat òptima però no pas de luxe, lluny encara de les versions memorables, de referència absoluta, que han passat per aquest mateix escenari els últims vint anys, i que els privilegiats que n’hem pogut gaudir conservem a la memòria com un tresor. Estem segurs que Savall encara la pot fer créixer més, que hi pot imprimir un segell més personal, i hi pot donar major profunditat; seria desitjable, doncs, que aquesta primera experiència tingués continuïtat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Twitter feed is not available at the moment.
Segueix-nos a Twitter