Subscriu-te

La primavera arriba a l’OBC

El pianista Saleem Ashkar. © Peter Rigaud (foto d’arxiu)

TEMPORADA OBC. Saleem Ashkar, piano. Dir.: Kazushi Ono. Obres de Debussy, Beethoven i Schumann. L’AUDITORI. 23 DE FEBRER DE 2018.

Per Xavier Pujol

De la mateixa manera que va passar a tants i tants espectacles que van tenir lloc al llarg del cap de setmana, el concert de l’OBC a L’Auditori va anar precedit per la sonora, aïrada i gairebé unànime protesta del públic, dempeus, motivada per l’empresonament de representants polítics catalans que havia tingut lloc aquella mateixa tarda a Madrid. Mentre que a prop, al Teatre Nacional de Catalunya, aquest fet va comportar que se suspengués la representació d’aquella nit, a L’Auditori es va decidir seguir endavant amb el concert previst.

Cal pensar que la presència al programa de dues obres de vocació primaveral la setmana en què entràvem a la primavera obeïa a una finesa espiritual dels programadors de l’OBC més que no pas a l’atzar. Les obres primaverals van ser la suite simfònica Printemps de Debussy i la Simfonia núm. 1, op. 38, “Primavera” de Robert Schumann. Empaquetat entre tanta primavera, el Concert per a piano núm. 5, op. 73 de Beethoven. Com assenyalava molt encertadament Pere Albert Balcells en el brillant text que figurava al programa de mà: “Les impressions primaverals de Schumann, anímiques i emocionals, i les de Debussy, naturalistes i sensitives, contrapesen al programa d’avui la potència expansiva del Beethoven més heroic”.

Vam començar per les impressions “naturalistes i sensitives”, per Debussy. Printemps és una obra de joventut, del 1887, originalment per a orquestra i cor femení que se’ns va oferir en la versió reorquestrada i sense cor feta per Henri Büser el 1912 amb la supervisió de l’autor. Fer sonar les mil subtileses tímbriques que es troben en una partitura de Debussy no és feina fàcil per a cap orquestra; l’OBC se’n va sortir, potser no amb especial brillantor, però sí amb suficiència.

Vam seguir amb l’Emperador de Beethoven; l’acompanyament orquestral del més fulgurant dels Concerts beethovenians va ser bo, potser una mica massa “imperial”, en el sentit d’una excessiva presència dels metalls, però bo i ben subjectat per Kazushi Ono. El solista va ser el pianista israelianopalestí Saleem Ashkar, nascut a Natzaret el 1976, que en va oferir una lectura solvent, canònica, potent però no especialment percussiva i amb cura del fraseig i dels detalls. Tanmateix, potser a l’“Adagio un poco mosso”, el petit moviment central, un minúscul oasi de pau enmig de les tempestes sonores del primer i tercer moviments, hauria pogut ser una mica més subtil i delicat.

A la segona part del concert vam tornar a la primavera amb la Simfonia núm. 1 de Schumann. Aquesta obra, que segons el propi autor va ser creada en un estat de Frühlingsdrang (impuls primaveral), no és gens fàcil de fer perquè costa d’equilibrar i això passa perquè l’autor, que ja dominava del tot el llenguatge del piano, encara no dominava del tot la sonoritat orquestral i és feina dels directors d’orquestra aconseguir aquest equilibri. El primer moviment va anar una mica desgavellat al principi. Massa metall, massa percussió. Kazushi Ono, però, va anar lligant-ho tot i als moviments finals l’orquestra va sonar rodona, segura, sense arestes. El públic ho va ben agrair.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *