Subscriu-te

La prova del cotó

© www.facebook.com/cormadrigalbarcelona
© www.facebook.com/cormadrigalbarcelona

CICLE CORAL ORFEÓ CATALÀ. Cor Madrigal. Juan de la Rubia, orgue. Dir.: Mireia Barrera. Obres de Pärt, Vivancos, Praetorius i Britten. PALAU DE LA MÚSICA. 9 D’ABRIL DE 2015.

Per Josep Barcons

A risc de ser barroer (i fins i tot sacríleg), es podria dir que Arvo Pärt és als cors el que el majordom de Tenn és a les cuines. Cantar Arvo Pärt, amb la seva transparència en els acords i les seves textures prístines, és com fer la prova del cotó (i “el algodón no engaña”) a la netedat, l’equilibri, l’afinació i la tècnica dels cors.

Però no cal dir que aquell cèlebre anunci era una ficció televisiva i que no hi ha cap cuina en la qual, si s’hi cuina (perquè n’hi ha que no s’hi cuina!), el cotó pugui sortir incòlume. Igualment (i salvant lloables excepcions), seria gairebé una ficció que qualsevol cor pogués ser immaculat. I si ens hem fet a la idea que ho són o que ho poden ser, és en gran mesura pels majordoms d’estudi que –cotonet i taula de mescles en mà– saben polir i dissimular les petites brutícies derivades de qualsevol cocció.

Valgui el preàmbul per dir que, de la prova del cotó, el Cor Madrigal no va sortir-ne incòlume en el seu últim concert al Palau de la Música. La seva interpretació d’Arvo Pärt va evidenciar que els homes del Madrigal estan en molt bona forma (amb qualitat tímbrica, d’atac i d’afinació), mentre que les dones –sobretot les sopranos– van tenir algunes punxes en l’atac de diversos aguts difícils (particularment en certs divisi) i alguns desajustaments d’afinació.

Però cal no oblidar que –tot i que és bo que estiguin netes– la funció de les cuines no és la de mantenir una netedat inversemblant, sinó permetre l’elaboració de plats com més suculents millor. Al capdavall, en comptes de ser territori de majordoms, les cuines són, fonamentalment, l’espai dels xefs, que han de ser capaços d’oferir menús coherents i ben cuinats. Per això, més que la netedat “majordomaire”, el que val la pena de valorar és la proposta del xef. I Mireia Barrera, com a xef del Madrigal, va complir amb escreix les expectatives presentant una proposta coherent, ben elaborada i ben servida de cap a peus.

A la primera part, un monogràfic amb la interpretació de quatre obres d’Arvo Pärt permetia veure les lleus variacions lèxiques que el compositor letó ha anat configurant en les últimes dècades i gaudir del seu llenguatge particular. Això sí: el timbre mediterrani de les veus del Madrigal donava una corporeïtat a les obres de Pärt que s’allunyava dels cànons interpretatius més gèlids i gairebé vitris a què ens tenen acostumats les versions de referència de cors més septentrionals. The Deer’s Cry va ser l’única de les quatre obres interpretada a cappella, mentre que les tres restants (Salve Regina, Littlemore Tractus i The Beatitudes) van comptar amb el bon concurs de Juan de la Rubia en un orgue que Pärt tracta des de l’escassetat de recursos i la reiteració de materials.

A la segona part, el repertori escollit permetia que el Cor Madrigal s’esplaiés en un territori que li és molt més propi i que fa més justícia a la naturalesa de les seves veus. La magnífica A Child is born de Bernat Vivancos (amb textures molt més travades que les de l’homofonia militant de Pärt) donava al cor la possibilitat de desplegar una gamma dinàmica que –en el meravellós pianississimo final– esdevenia deliciosa. I permetia també que Mireia Barrera fes volar les veus en un fraseig plantejat amb gust. De Vivancos també es va poder escoltar l’arranjament de la cançó Es ist ein Ros entsprungen de Michael Praetorius. Però el veritable plat fort del vespre va ser la cantata Rejoice in the Lamb de Benjamin Britten, en què tant cor, com orgue, com solistes (encisadora la veu i la serenor d’Adriana Aranda!) van estar magnífics de cap a peus.

Majordoms a banda, doncs, el del Cor Madrigal va ser un bon concert que va posar un toc mediterrani als sabors transparents de Pärt, que va trobar el punt ideal de cocció en la peça original de Vivancos i que va fer la boca aigua del públic en la suculent i imaginativa cantata de Benjamin Britten.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *