Subscriu-te

La recepta de l’OCM

Concert_OCM El doble de Brahms 1 (2)

ORQUESTRA CAMERA MUSICAE. Joel Bardolet, violí. Daniel Claret, violoncel. Dir.: Jordi Mora. Obres de Johannes Brahms. CENTRE CULTURAL INFANT PERE (l’Hospitalet de l’Infant). 9 DE MAIG DE 2015.

Per Marta Trill

La magnitud d’una obra es pot albirar a través de l’escolta detinguda. Fer el mateix exercici abandonant-se a l’espectacle del directe esdevé una oportunitat per prendre consciència de la seva dimensió real. El darrer programa d’aquesta temporada de l’Orquestra Camera Musicae, “El doble de Brahms”, va posar de manifest l’incommensurable empatia que requereix l’ofici de músic.

La formació tarragonina va encetar la nit amb el Doble concert per a violí, violoncel i orquestra, op. 102 del compositor alemany. Qualsevol dels assistents que hagués fet recerca o hagués escoltat un enregistrament d’aquesta obra de Brahms abans d’anar al concert, hauria quedat torbat davant l’esplèndida interpretació de Joel Bardolet (violí) i Daniel Claret (violoncel). La sinceritat amb què van executar-la va revelar una nova dimensió de la composició, de manera que es va facilitar la descoberta dels petits detalls que en una primera audició podien passar desapercebuts.

Més enllà de reproduir la partitura, aquests dos joves músics van explorar els límits de la comunicació i van reivindicar tots els elements que participen en el procés, des de la respiració fins al silenci. Des del pati de butaques, la percepció era la de presenciar un diàleg marcat per la franquesa, com quan es testimonia una conversa privada en un vagó de metro i, sense voler-ho, l’oient fortuït acaba simpatitzant amb els interlocutors. La naturalitat amb què els confidents Bardolet i Claret van presentar els “afers” musicals, va transformar l’observació crítica en contemplació atenta.

L’“Allegro”, l’“Andante” i el “Vivace non troppo” van permetre als dos solistes lliurar-se a la peça. Lluny de l’empatx, Bardolet i Claret van saber atribuir a cada nota el caràcter i la força necessaris. De la mateixa manera que l’aigua i l’oli, van experimentar la fusió circumstancial quan la composició ho requeria, i van recuperar la individualitat quan l’obra ho distingia, separant-se com aquests dos líquids en estat d’equilibri.

Per la seva banda, Jordi Mora va saber exercir de mestre de cerimònies. A la primera part, el director convidat va capitanejar l’Orquestra Camera Musicae deixant el timó de la nau sota la responsabilitat del violí i el violoncel. En la Serenata núm. 1, en Re major, op. 11 va recuperar la batuta i va comandar una síntesi perfecta entre vents i corda.

L’estructura cíclica dels moviments que configuren la composició va permetre que la seva posada en escena avancés com ho fa una espiral: de manera orgànica. El joc establert entre els diferents instruments va esdevenir una juguesca amistosa entre les diverses famílies, especialment entre els vents.

A tall d’anècdota cal destacar que en aquesta ocasió el planter d’intèrprets de l’Orquestra Camera Musicae va actuar amb una imatge més desenfadada de l’habitual, adaptant-se a l’aire modest –però no gens menyspreable– de l’equipament del Centre Cultural Infant Pere. Llàstima que el concert es va regir estrictament pel repertori programat i es va desproveir el públic d’un bis que hauria estat ben rebut.

A punt de celebrar el seu 10è aniversari, la formació tarragonina continua apostant per una fórmula basada en la combinació d’obres de tradició universal i propostes més innovadores i amb el segell de garantia de grans noms catalans. Enguany la formació ha produït un total de vuit programes. Caldrà esperar que l’Orquestra Camera Musicae concreti les propostes que encapçalaran l’any de celebració de la seva primera dècada d’existència, que, de ben segur, permetrà posar de manifest el valor dels músics que teixeixen la companyia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *