Subscriu-te

La senzillesa insondable

Evgeni Koroliov (foto d’arxiu)
Evgeni Koroliov (foto d’arxiu)

PALAU 100 BACH. Evgeni Koroliov, piano. J. S. Bach: L’art de la fuga, BWV 1080. PALAU DE LA MÚSICA. 17 DE FEBRER DE 2016.

Per Pep Gorgori

Johann Sebastian Bach va voler bastir una de les seves obres més monumentals, L’art de la fuga, sobre una de les melodies més senzilles que s’han escrit mai. El tema, en efecte, és insultantment simple. Primer presenta les notes de la tríada de Re menor: Re, La, Fa, Re. Tot seguit, la sensible: Do#. Llavors puja el primer tetracord de l’escala: Re, Mi, Fa, Sol. I finalment, el baixa: Fa, Mi, Re. Ja està. Res més. Després d’aquests deu segons, ve una hora i vint minuts de música amb majúscules: d’aquella que porta sons però també matemàtiques, emocions, història, ciència, religió i filosofia al mateix temps.

Evgeni Koroliov, pianista de sòlida formació intel·lectual, ho entén així, i els seus dits són capaços de traduir-ho sobre el teclat amb una precisió astoradora. Corprenedor des de la primera nota, l’exposició del tema va posar en relleu la senzillesa d’aquesta música amb un atac precís i delicat: un picat-lligat mezzopiano gairebé propi d’un nen que comença a tocar. Aquesta melodia podria ser perfectament un exercici de preliminar de piano: no cal guarnir-la ni posar-se més transcendent del que toca. Simplement, cal deixar que la música flueixi. Això és el que va aconseguir Koroliov des del primer moment.

La saviesa d’aquest pianista es va demostrar per la seva capacitat de deixar que la música de Bach s’expliqués ella mateixa, sense aquesta obsessió per marcar cada entrada del tema que trobem en molts pianistes. Al capdavall, quan Bach va escriure, els clavicèmbals i els orgues amb prou feines permetien destacar una nota sobre la resta en obres com aquesta. El tema hi és sempre present, i sempre s’ha de poder escoltar. Però si el deixem en un segon terme de tant en tant, com va fer Koroliov, de sobte les branques dels arbres s’aparten i podem gaudir del panorama complet d’aquest bosc dens que és la música de Bach.

En les mans de Koroliov, és l’harmonia la que marca les dinàmiques, sense forçar res. Tot flueix amb aquesta senzillesa aparent per arribar a una profunditat que pocs compositors han assolit. Enmig de tanta inversió, retrogradació i variació de la melodia original, de vegades amb ritmes veritablement diabòlics, Koroliov va exhibir una enorme musicalitat, tot mostrant nua la riquesa d’aquesta partitura, dels moments més subtils als moments més àlgids, com és el clímax en què retrobem la melodia original en el novè contrapunctus, just abans de la pausa. Un detall que fàcilment passa desapercebut però que mereix atenció és el treball amb els pedals del piano. La senzillesa i l’expressivitat no només les va aconseguir amb els dits, sinó també amb un precís ús dels peus, ajudant sempre l’harmonia sense destorbar-la i buscant el matís en els passatges més delicats. A Koroliov no se li escapa ni un sol detall.

Dominant l’obra amb el cap i amb els dits, és significatiu que el pianista toqués de memòria però amb la partitura tancada al costat del piano: fa molt que interpreta aquesta obra en concert, però davant una senzillesa tan insondable com aquesta, val més anar segur i tenir els papers a mà. El fet de fer mitja part potser és qüestionable des del punt de vista musical: suposa un tall en una obra que, en realitat, no és unitària, però que exigeix una concentració que es perd amb les converses dels passadissos. D’altra banda, també és cert que l’esforç que requereix tant de l’intèrpret com del públic bé mereix un petit recés per poder gaudir en òptimes condicions de la magnificència d’aquesta música. Una hora i vint minuts seguits no són tants, però s’entén que es vulgui fer aquest descans.

El Palau de la Música, tot i no estar completament ple i tenir força públic forà, feia goig. I això que fa només dues setmanes que hi vam poder escoltar les Variacions Goldberg en la versió de Benjamin Alard: definitivament, Bach té un exèrcit de fans a Barcelona. I darrerament, tot sigui dit, s’ho estan (ens ho estem) passant d’allò més bé.