TEMPORADA DE MÚSICA CLÀSSICA. Anna Tobella, mezzosoprano. Roger Padullés, tenor. Laia Armengol i Joan Bagés, pianos. Morphosis Ensemble. Marta Cardona, concertino. Àlex Sansó, director. J. Bagés: Mozart reload. AUDITORI DE TERRASSA. 11 DE FEBRER DE 2024.
El segon cap de setmana d’aquest càlid febrer ha estat una data clau per a la temporada de l’Auditori Municipal de Terrassa, que ha acollit la reestrena de l’obra Mozart reload, del compositor i pianista Joan Bagés. Estrenat a Tortosa el 2022, l’espectacle –que fusiona música contemporània i tradició– va poder gaudir d’una nova edició i bones condicions acústiques, a més de rebre una generosa assistència el vespre de diumenge passat, que inaugurava la temporada de música clàssica a la cocapital del Vallès.
Al particular món de la música “clàssica”, en sentit ampli, pot semblar que aquella sensació de rebuig, o com a mínim equidistància que tota obra musical contemporània –no només experimental– podia generar entre el públic actual s’està perdent. Fins i tot en aquell perfil “sènior”, i especialment a les sales petites i de proximitat, la curiositat anima a trencar els prejudicis i a predisposar l’oïda als nous sons. En altres paraules, l’oient que acudeix a un concert de Mozart sembla que ja no s’escandalitza quan és “reinterpretat” segons un prisma electroacústic, i això és com a mínim un paradigma positiu per entendre el moment en què vivim, amb la privilegiada perspectiva artística de tot l’art i tota la música que ens precedeix.
El Morphosis Ensemble, fundat pel mateix Bagés i el seu director, Àlex Sansó, celebrava desè aniversari amb aquesta reestrena, una dècada de trajectòria compromesa amb la nova creació, tot apostant des del 2019 per les produccions pròpies.
La proposta de Bagés passava per construir tota una aquarel·la sonora amb elements electroacústics, potser amb pinzellades de Pierre Schaeffer –música concreta–, a l’entorn del Concert per a piano i orquestra núm. 27, KV 595, l’últim que va escriure Mozart.
Coherentment, Bagés especula lliurement sobre la continuació o, millor dit, l’adequació d’aquesta obra amb els mitjans actuals i en una societat tecnològicament convulsa i complexa. Un discurs nodrit de freqüents passatges dissonants i sorollosos, alternats amb altres de contemplació i, naturalment, passatges i seccions del propi Concert. Saxofon, acordió i les veus d’Anna Tobella i Roger Padullés formaven quatre punts d’abstracció sonora convenientment utilitzats per construir una sèrie d’atmosferes creades per Bagés, que controlava els seus equips des de l’escenari. El resultat d’aquesta revisió depèn en bona mesura de com els materials del Concert són reutilitzats en els passatges abstractes i de com l’electrònica s’integra en el conjunt, la qual cosa és especialment important en una obra de Mozart que té una forta cohesió temàtica al llarg dels seus tres moviments.
L’“obligat” joc de llums que normalment acompanya aquests espectacles també va resultar molt útil per guarnir la funció. Un petit bust de Mozart contemplava l’escena des del piano de Laia Armengol quan la batuta d’Àlex Sansó donava pas a un preludi eclèctic i misteriós. Les vocalitzacions aviat es sumaren a l’amalgama sonora mentre el discurs musical discorria entre moments de gran tensió a distensió, un passatge adornat amb diverses textures i partícules sonores circumdants amb què, si bé la sensació 3D no era total, sí que feien l’efecte de moviment.
Sansó conduïa bé els seus per fer una transició natural de les ressonàncies del Si bemoll –tònica del Concert de Mozart– cap a una dimensió purament analògica i orquestral. Una novetat respecte de l’estrena és la presència de la solista en aquest primer acte, que intervenia incidentalment amb tècniques esteses a les entranyes del piano.
El contrast amb l’“Allegro”, que discorria de manera tradicional, va provocar xiuxiuejos i somriures discrets en els assistents. El Morphosis va assolir una sonoritat plena, tot i les dimensions d’aquesta orquestra quasi de cambra, mentre la pianista dibuixava amb habilitat les primeres melodies dels temes principals alternant amb el mateix Bagés, concentrat i polivalent, tot tipus de passatges, ara des de la vessant clàssica.
El diàleg pianístic del primer moviment va deixar pas a un nou interludi de música electrònica abans d’atacar el segon. Amb complicitat, Bagés i Armengol van repartir-se el protagonisme dels compassos següents mentre el compositor incorporava canvis sonors al seu piano i abans que un nou paisatge sonor esbossés reminiscències dels materials de Mozart.
El tercer moviment, ja amb un dels pianos distorsionat, va fluir amb un triomfant virtuosisme dels dos protagonistes i una presència electrònica progressiva, sense sorpreses o ensurts al sector orquestral. Un collage sonor final era l’encarregat de transportar els oients cap una “desconstrucció” del Concert i a retornar al preludi inicial, tot tancant amb la cançó Sehnsucht nach dem Frühling, del propi Mozart, que atorgava una respectuosa coherència.
El públic va avalar amb els seus aplaudiments una bona acollida de Mozart reload, una aposta valenta d’un compositor i d’un conjunt dels quals esperem tornar a sentir a parlar aviat.
Imatge destacada: © Morphosis Ensemble.
