Subscriu-te

L’al·lucinació musical de la política atòmica  

 

Escena de la producció de Doctor Atomic que es va poder veure al Teatro de la Maestranza de Sevilla. Foto: Guillermo Mendo / Teatro Maestranza
Escena de la producció de Doctor Atomic que es va poder veure al Teatro de la Maestranza de Sevilla. Foto: Guillermo Mendo / Teatro Maestranza

Doctor Atomic de John Adams. Llibret de Peter Sellars. Lee Poulis. Jouni Kokora. Beñat Egiarte. Jessica Rivera. Jovita Vaskeviciute. Peter Sidhom. Christopher Robertson. José Manuel Montero. Real Orquesta Sinfónica de Sevilla i Coro de la A. A. del Teatro de la Maestranza. Dir. musical: Pedro Halffter. Dir. d’escena: Yuval Sharon. TEATRO DE LA MAESTRANZA DE SEVILLA. 16 de març de 2015.

Per Mila Rodríguez Medina

Podríem considerar l’òpera com el gènere musical més literari. La ficció hi aconsegueix els cims més alts i totes les accions desenvolupades en un coliseu prenen una certa pàtina de somni. A vegades, però, aquest somni esdevé malson, i quan la ficció es transforma en realitat, el malson esdevé terrorífic. Un exemple ben concret es va materialitzar en l’estrena a Espanya la setmana passada, al Teatro de la Maestranza de Sevilla, de l’òpera Doctor Atomic de John Adams. En una de les cites fonamentals del calendari operístic de la temporada i primordial en les agendes de la programació de la contemporània, el teatre andalús portava a escena per primera vegada a l’Estat aquesta òpera del compositor nord-americà John Adams, estrenada a l’Òpera de San Francisco l’octubre de 2005. Deu anys d’una obra contemporània ja del gran repertori, en la qual tan sols un dels personatges pertany a l’àmbit de la ficció.

Doctor Atomic està estrictament lligada a un fet històric vital de la història mundial més recent i els seus protagonistes: tant és així que l’argument es pot datar amb gran precisió el juny de 1945 i, encara més, el 16 de juliol de 1945 a les dues de la matinada, com mostra el segon acte. Aquesta data es correspon als moments previs al llançament de la primera prova de la bomba atòmica a Los Álamos (Nou Mèxic), en el Projecte Manhattan, a càrrec del físic i pare de la bomba atòmica Robert Oppenheimer, la seva dona Kitty i el seu equip científic i tècnic. Un dels moments definitoris de la història de l’ésser humà, per mitjà d’un poder fins i tot capaç de portar-lo a la seva pròpia autodestrucció massiva. John Adams construeix la seva ficció –o discurs ficcional d’una realitat concreta– a partir d’aquest fet terrorífic i crea una obra tan connectada amb la realitat, que espanta. No ens submergeix en la seva ficció, sinó que la il·lusió de la ficció parla directament de nosaltres, de la nostra naturalesa i dels nostres conflictes morals. Tot això amb una relació indiscutible amb la construcció política nord-americana en la forma de gran superpotència capaç de fer el bé i el mal en qüestió de segons. No obstant això, Adams va un pas més enllà i l’objectivitat del fet històric es desdibuixa a poc a poc en una anàlisi de tot el fet subjectiu de l’home, com són la consciència de la mort, la religió, l’amor, la moral i les ànsies d’eternitat.

Un altre imatge de l'escena dissenyada per Yuval Sharon per a Doctor Atomic d'Adams. Foto: Guillermo Mendo / Teatro Maestranza
Un altre imatge de l’escena dissenyada per Yuval Sharon per a Doctor Atomic d’Adams. Foto: Guillermo Mendo / Teatro Maestranza

Un inici estrictament objectiu, amb un passatge introductori de mostres pregravades i electrònica i un cor cantant el principi de la transformació de la matèria de l’Informe Smith, porta cap a l’al·lucinació d’un món destruït totalment, carregat de lírica i silenci absolut després dels cops d’un rellotge atòmic.

Detall de la tragèdia que narra l'òpera Doctor Atomic de John Adams; estrena estatal a Sevilla. Foto: Guillermo Mendo / Teatro Maestranza
Detall de la tragèdia que narra l’òpera Doctor Atomic de John Adams; estrena estatal a Sevilla. Foto: Guillermo Mendo / Teatro Maestranza

La frontissa entre l’objectivitat i subjectivitat dels dos actes suposa un dels moments àlgids de l’òpera, amb l’emocionant ària “Batter my heart”, que posa música al poema de John Donne que donaria el nom de Trinity al camp de proves del Projecte Manhattan i tot un desafiament vocal per al baríton protagonista. Lee Poulis, gran coneixedor de l’obra d’Adams, va emocionar en el que suposa el primer moment de Robert Oppenheimer davant de l’esmentada pantalla, tot i alguns errors en l’execució, magnífica d’altra banda en la construcció del seu personatge durant les més de tres hores de durada de Doctor Atomic. La balança a l’entorn masculí predominant, bèl·lic i científic, la posa l’antagonista, Kitty Oppenheimer, en la veu aquí de la soprano Jessica Rivera, que precisament va debutar a Europa amb aquest paper en la producció de Peter Sellars, llibretista original de l’òpera, per al coliseu d’Amsterdam. Tota una experta en aquesta barreja de minimalisme i wagnerisme d’Adams combinat amb la composició històrica i poètica de Sellars, la seva aparició en escena amb l’ària “Am I in your light”, amb lletra de la poeta Muriel Rukeyser, va esdevenir el moment més impecable de tota la producció.

Doctor Atomic és una bomba en si mateixa, en aquest cas dirigida amb gran encert per Pedro Halffter, com a arriscat director artístic del Teatro de la Maestranza i també com a director musical d’una Real Orquesta Sinfónica de Sevilla molt correcta en la difícil partitura d’Adams. Després d’una bomba només pot quedar el silenci i així acaba Doctor Atomic, deixant-nos abandonats davant del terror de la nostra mateixa història.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *