Subscriu-te

Lang Lang in Paris

Lang Lang in Paris

Chopin, Txaikovski

Obres de Frédéric Chopin i P. I. Txaikovski. Lang Lang, piano. Sony Classical, 2015

Aventuro que els promotors d’aquest doble enregistrament no tenien com a objectiu primordial oferir un producte de pes, aspirant a premis de gran prestigi; més aviat m’inclino per una voluntat de base comercial, aprofitant, o apurant, la capacitat glamurosa de què gaudeix el jove pianista xinès, per mèrits musicals estrictes i per d’altres espuris afegits.

Tot apunta en aquesta direcció, començant per l’èmfasi en allò més tòpicament pompier i glamurós –insisteixo en aquest terme– de la ciutat francesa. La “parisinitat” –si se’m permet el neologisme– en el sentit que acabo d’apuntar ho impregna tot. Impregna un discurs com a motor del producte que en aquesta submissió fins i tot arriba a forçar uns mínims de coherència i credibilitat del discurs. Si bé es pot defensar la relació intensa de Chopin amb la capital francesa, discutible és fer un mínim d’èmfasi amb la del compositor rus; i menys amb l’esperit del conjunt de la seva obra.

A través de dos CD de curta durada, amb prou feines arriben als vuitanta minuts d’enregistrament en total, s’ofereixen sengles mostres de l’obra dels dos compositors esmentats. De Chopin, el cabdal aplec dels quatre Scherzi, una obra una mica a part del conjunt formal de la seva producció. Compostos entre el 1831 –poc més de vint anys– i el 1842, mostren un Chopin enèrgic i vital, menys susceptible de ser adscrit a la imatge més tòpica del conjunt de la seva producció. Excepte el número 2 –molt divulgat–, aquest aplec no figura entre les seves composicions més popularitzades. El músic polonès ens apareix en un discurs d’una expressivitat intensa i en una vena d’un lirisme que va molt enllà en la creació de climes dramàtics.

Txaikovski, ben altrament que Chopin, va dedicar una relativa atenció a la composició pianística. Adscrit fonamentalment a les formes grans, aquí tanmateix se’ns mostra en un aplec de dotze composicions breus, gairebé miniatures que segueixen el curs de l’any, cadascuna dedicada a un mes, en un recorregut amable i lluminós. Curiosament, algunes d’aquestes composicions tenen un cert regust del Chopin més líric, més edulcorat i més tòpic. És el cas especialment de la número 6, Juny, i de la número 12, Desembre, que han assolit una notable divulgació. És música de saló, amable i lleugera, còmodament digestiva, si se’ns permet l’expressió.

Lang Lang serveix unes versions d’una gran correcció, d’una perfecció absoluta, brillants per descomptat, però tanmateix sense que hi trobem la guspira del geni, de la recreació original i personal. És un treball d’una gran solidesa però en el qual no s’aparta d’una claredat i d’una ortodòxia consistent, però absent de misteri. Hi manca un pèl d’introspecció, o d’extraversió –tant li fa– intel·lectual que individualitzi un treball, que essent important, no resulta explícitament genial.

El conjunt es completa amb un breu DVD en el qual el pianista oriental es passeja pel París més de postal i s’instal·la en un enlluernador saló del Palau de Versalles per oferir-hi una petita mostra del conjunt dels dos CD; en total, amb prou feines cinc minuts. A la fi, un producte per al gran mercat, d’un encant indiscutible, no cal dir-ho, però sense que calgui cercar-hi res més.