LAS GOLONDRINAS, òpera espanyola en tres actes. Música dels germans José María i Ramón Usandizaga, basada en l’obra de teatre Saltimbanquis de Gregorio Martínez Sierra i María de la O Lejárraga. Raquel Lojendio. Ana Ibarra. José Antonio López. Jorge Rodríguez-Norton. Felipe Bou. Mario Villoria. Cor i orquestra titulars del Teatro de la Zarzuela. Direcció escènica: Giancarlo del Monaco. Direcció musical: Óliver Díaz. Nova producció del Teatro de la Zarzuela. TEATRO DE LA ZARZUELA (MADRID). 22 D’OCTUBRE DE 2016.
Per Roberto Benito
Hi ha títols que esdevenen un pas més enllà en l’evolució d’un gènere i l’obra escollida per Daniel Bianco, director del coliseu del carrer de Jovellanos, per estrenar la temporada 2016-17, primera programada per ell, és una d’aquestes partitures que obren un nou paisatge dramatúrgic i musical. Vagi, doncs, per davant la nostra felicitació per aquesta brillant aposta. Amb una ocupació pràcticament al complet, el públic –d’edats i presències variades– es va deixar embadalir per aquesta sarsuela convertida en òpera verista en plantejament dramatúrgic i musical.
Un altre dels encerts de la proposta va ser la magnífica direcció d’escena de Giancarlo del Monaco, que va subratllar els aspectes més simbolistes i expressionistes d’aquesta partitura ambientada en aquest locus poètic i tràgic que és el circ.
Originàriament, els llibretistes Martínez-Lejárraga van escriure l’obra Saltimbanquis, que va entusiasmar tant Rusiñol, que la va traduir al català com a Aucells de pas, estrenada el 1907 i collint en aquesta llengua l’èxit que no va rebre en l’original.
Saltimbanquis es va convertir en la inspiració de José María Usandizaga per a Las golondrinas, estrenada com a sarsuela el 1914 al teatre Circo Price de Madrid i amb gran èxit de públic i crítica. Aquesta impressió positiva s’ha repetit les vegades que aquesta obra ha pujat als escenaris per la seva superació del costumisme tan repetit en el gènere líric. I quinze anys més tard el germà del compositor, Ramón Usandizaga, va completar-la a partir de música nova i de temes reelaborats de la inspiració del seu germà José María, tot convertint la sarsuela en l’òpera que s’estrenaria al Gran Teatre del Liceu el 14 de desembre de 1929; donava així un nou impuls a la partitura. Aquesta versió operística és la que més s’ha representat en la seva dilatada trajectòria i és la que actualment ha recuperat el Teatro de la Zarzuela després d’un parèntesi de gairebé dues dècades en aquest mateix escenari.
L’escenografia minimalista d’Orlandi i l’esplèndid vestuari de Jesús Ruiz, amb una gamma de blancs, grisos i negres, ens situen en una estètica de cinema mut ben pròpia de la història de Candilejas i fent-hi l’ullet amb el personatge de Juanito caracteritzat de Charlot.
Las golondrinas és una partitura exigent que beu de diferents fonts musicals, de l’escola francesa de principi de segle, amb aires impressionistes, però sense oblidar la tradició operística del XIX, així com de la vena verista italiana i l’aire germànic amb construcció de leitmotiv permanents en orquestra i cantants, que tan acuradament va anar desgranant Óliver Díaz, director titular del Teatro de la Zarzuela. El seu treball al capdavant de l’Orquesta de la Comunidad de Madrid va ser irreprotxable, i en va treure moments veritablement màgics, tant en la introducció com en l’extensa i coneguda Pantomima.
La soprano de Tenerife formada al Conservatori del Liceu Raquel Lojendio va ser una Lina absolutament rica en matisos, que com les grans heroïnes puccinianes maduren de la innocència infantil del primer acte a les dones desesperades per l’amor traït al final de l’obra. La seva veu va sonar equilibrada en els diversos registres que ha de salvar amb una massa orquestral generosa i amb un convenciment teatral i fins i tot de dansa reconegut pel públic al final de la representació. Ana Ibarra en la seva nova tessitura de mezzo va funcionar perfectament com a malvada Cecilia, però amb un valor afegit, ja que la reggia de Del Monaco va subratllar la dona maltractada que hi ha darrere d’aquest personatge tan complex i que els Usandizaga van desenvolupar en unes línies melòdiques veritablement tibants i no gens còmodes de cantar, de les quals la cantant valenciana va fer una veritable recreació. Escoltar ambdues va ser un privilegi, amb el punt culminant en el duet.
Si a l’òpera Pagliacci el protagonista és Canio, un assassí tenor gelós, aquí el matrimoni Martínez-Lejárraga fa un pas més i converteixen Puck en un baríton maltractador i manipulador que en la seva demència arrossega Cecilia a la mort i que comença el mateix suplici amb Lina. El baríton José Antonio López va encarnar aquest rol difícil musicalment i sobretot dramatúrgicament bo i sorprenent pel seu lliurament, encara que els resultats vocals no aconseguissin l’excel·lència que han tingut d’altres de les seves recents intervencions operístiques, si bé intuïm que va tenir més a veure amb una indisposició vocal passatgera en la funció presenciada.
Els comprimaris es van moure en una discreta correcció, ja que l’obra veritablement recau en el trio ja esmentat. La participació del cor, encara que breu va ser efectiva, però seria injust no destacar l’aportació de tots els acròbates, pallassos i equilibristes que juntament amb els protagonistes formaven part de la troupe de circ que enriquien en tot moment l’acció dramàtica.
Hauria estat interessant poder comparar la versió operística que vam veure amb la versió del format sarsuela, encara que només hagués estat en un dels articles del programa de mà, magníficament elaborat, si s’hagués ofert juntament amb els altres interessantíssims articles de contextualització.
Tant de bo aquesta gran producció que ret homenatge a un dels títols d’òpera espanyola del segle XIX pugui rodar per altres teatres espanyols i del món, per mostrar un patrimoni que està a l’altura d’altres obres del repertori estàndard de la lírica.
