Subscriu-te

“L’élégance” de Savall al servei de Couperin

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

PALAU 100 CONSTEL·LACIÓ. Le Concert des Nations. Jordi Savall, director i viola da gamba. Obres de François Couperin i Monsieur de Sainte-Colombe. PALAU DE LA MÚSICA. 18 DE GENER DE 2016.

Per Lluís Trullén

El mateix Jordi Savall defineix la música dels Concerts Royaux i Les Nations de François Couperin com “una mescla equilibrada de tendresa i elegància, de virtuosisme i emoció”. És la música del Bach francès, com Savall qualifica François Couperin, representativa de l’élégance, del refinament i del bon gust, en què la dolcesa i la naturalitat de les seves danses ens fan reviure els concerts reials a la cort del Rei Sol. Jordi Savall encapçalant el conjunt Le Concert des Nations (integrat per a l’ocasió per una selecció de sis instrumentistes de màxim renom internacional) van recrear obres de Couperin que emmarcaven dues delicadeses per a dues violes de gamba de Monsieur de Sainte-Colombe com són Le Retour i la sublim Le Tombeau. Va ser el concert de l’elegància i el refinament, de l’equilibri i l’ordre, d’una musicalitat exquisida transmesa amb una delicadesa tan representativa de les composicions de Couperin, que era anomenat, com recordava Manuel Forcano en els extraordinaris comentaris que acompanyaven el concert, “el músic poeta”.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

La primera part era dedicada al segon i tercer dels Concerts Royaux, escrits entre el 1714 i el 1715, peces per ser interpretades per un nombre reduït de músics, en què la melangia, la delicadesa, aquella tendresa a què feia referència Jordi Savall, s’amaga entre cadascuna de les parts, fos la “Sarabanda”, la “Chaconne” o els “Echos”. Exquisit treball al violí de Manfredo Kraemer, del flautista Marc Hantai i del violagambista Philippe Pierlot, amb el suport del clavicèmbal i la tiorba proporcionat per Michael Behringer i Xavier Díaz-Latorre. Savall, a la viola da gamba, dirigia aquestes dues obres en les quals s’amaga un virtuosisme de gran exigència en tot el que afecta les ornamentacions, però que en cap moment va aflorar de manera evident, a fi d’aconseguir que un equilibri elegant regnés en la interpretació. Tal com va succeir amb la interpretació de la “Sonade” de La Françoise de 1726 i en L’Impériale, ambdues pertanyents a Les Nations, la naturalitat i l’equilibri instrumental de les interpretacions, tot i allunyar-se de falsos jocs d’artifici, estaven basades en un rigor absolut en les qüestions estilístiques. Amb la presència del violinista David Plantier, que es va afegir al conjunt, aquesta música d’un colorisme més rellevant respecte dels Concerts Royauxs i que ha estat considerada com un dels cims de les obres per a cambra del Barroc, va assolir un altre grau de sublimitat per acostar-nos a aquella música d’elegància versallesca. La gran sonata amb trio a la italiana que inicia les suites paradigma de la música francesa barroca confegeixen una unió de gustos musicals, de colors matisats i de melodies elegants que van aflorar en tot moment amb versions d’un òptim grau de perfecció. Obres, doncs, en què Savall, des de la seva viola, va fer sonar amb un nivell d’equilibri i sobrietat en què mai va deixar de banda, però, el punt just de color i de virtuosisme.

Intercalades entre les pàgines de Couperin, dues joies llegades per Monsieur de Sainte-Colombe com són Le Retour i Le Tombeau, en què els diàlegs instrumentals establerts entre Savall i Pierlot van assolir uns moments d’un alt grau d’intimitat. Com a cloenda, la Bourrée d’Avignonez i les “Danses dels mariners” de l’òpera Alcyone de Marin Marais, estrenada l’any 1706 a l’Académie Royal de Musique del Palais Royal de París.