Subscriu-te

L’elegància de Jeremy Irons al servei de Beethoven

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

TEMPORADA DEL LICEU. Orchester Wiener Akademie. Kerstin Avemo, soprano. Jeremy Irons, narrador. Dir.: Martin Hasselböck. Obres de Beethoven. LICEU. 23 DE GENER DE 2016.

Per Jacobo Zabalo

El títol del concert no podia ser més explícit: “Beethoven i Irons”. Un duo desigual per diversos motius, però en qualsevol cas potent, atractiu per a molts melòmans i tants d’altres amants del cinema. No és habitual comptar amb la presència d’un actor oscaritzat a l’escenari del Gran Teatre del Liceu (ni en la majoria d’escenaris, ja que no sempre freqüenten els teatres, i menys les sales de concerts), per la qual cosa l’ocasió tenia quelcom d’irrepetible. Per al melòman no van faltar ni de bon tros al·licients, com escoltar una magnífica simfonia amb instruments d’època a càrrec de l’Orchester Wiener Akademie, a més d’una peça rarament interpretada més enllà de la seva sensacional obertura, la música incidental Egmont, op. 84, basada en el drama de Johann Wolfgang von Goethe que el Beethoven més idealista va crear com a celebració de la llibertat humana, en la línia de la seva gran obra escènica, Fidelio. La sorpresa de la nit, deixant per un moment de banda la (in)esperada intervenció d’Irons, la va protagonitzar la soprano sueca Kerstin Avemo, en una deliciosa interpretació de l’ària “Ah, perfido!”, que Beethoven va compondre per a una comtessa el 1796. La cantant va intervenir juntament amb Irons en la música incidental, essent tan ressenyable la seva prestació musical en les dues àries, com la mateixa caracterització del personatge (impagable el joc de mirades entre tots dos, perfectament adaptats als rols respectius).

Si bé no tan excepcional en termes de programació, la Simfonia núm. 7, en La major, op. 92 és una obra trepidant, conté passatges que alternen la celebració més manifesta –per exemple en l’“Allegro amb brio” final– amb altres de contemplació o recés, si bé no mancats de dinamisme –el cas del segon moviment, indicat “Allegretto”. En la versió de la Wiener Akademie, orquestra dirigida amb atenció i èmfasi per Martin Hasselböck (que la va fundar el 1985), es van poder percebre detalls que en general passen desapercebuts. Més que no pas una versió vehement o furiosa –d’acord amb modes interpretatius romàntics, fins i tot postromàntics–, el conjunt vienès va oferir-ne una lectura transparent, de gran claredat. Ja des del moviment inicial (moviment contrastat, que s’inicia “Poco sostenuto” per modular-se en “Vivace”, amb nou tema i desenvolupament més vibrant) les cordes van demostrar una sincronia i entesa poc habituals, fet especialment obvi en el cas dels primers violins. La flexibilitat de l’orquestra, la puntualitat dels atacs i la delicadesa en moments de distensió van permetre revelar matisos poc freqüents. La pulcritud del conjunt d’època va patir, com a contrapartida, d’una evident manca de contundència en passatges del primer i últim moviments, en què l’etiqueta wagneriana a aquesta Setena Simfonia, “apoteosi de la dansa” semblà hiperbòlica. No s’hi va trobar a faltar vivacitat, però sí un cert punch, una rotunditat que justificadament es fa palesa en algunes de les millors versions de les simfonies de Beethoven (incloent-hi les interpretades amb criteris historicistes, com ara les de Harnoncourt, Gardiner o, més recentment, Immerseel).

La claredat i l’equilibri del conjunt convidat, amb un gust efectivament més vienès que no alemany –més schubertià que no prebrahmsià–, tot just s’alterà a la segona part, en el curs de la interpretació d’una ària per a soprano que va permetre el lluïment de Kerstin Avemo. Conscient potser del rol de secundària davant les expectatives generades per l’actor convidat, va explotar al màxim els dots com a cantant, però sense oblidar la necessitat de contextualitzar –mitjançant una actuació fascinant, rica en matisos– la desolació implícita a la seva realitat d’amant abandonada en l’ària “Ah, perfido!”. Va ser una carta de presentació inigualable –per primer cop cantava al Liceu–, si bé no del tot necessària, atès que la soprano ja ha col·laborat amb directors de la categoria de René Jacobs, William Christie o Daniele Gatti. El públic, agraït pel compromís de la cantant, va poder gaudir-ne de nou en les dues àries incloses en la música incidental del drama de Goethe, en què el protagonisme va correspondre –fet completament nou– al narrador. Després de la genial obertura, el passatge més conegut d’aquest Egmont (amb un crescendo de llibre, victoriós esclat al final, que així mateix fou interpretat a l’acabament d’aquesta obra escènica), per fi va intervenir Jeremy Irons. Amb un tarannà exquisit, adequat a les circumstàncies i a l’època però de look casual –encisador, segons els xiuxiueigs–, va defugir tota traça de divisme i va buscar en canvi l’entesa amb el director d’orquestra i la complicitat de la cantant. Ella representa l’enamorada de l’heroi patri Egmont, a punt de ser ajusticiat per l’exèrcit invasor i la mort del qual ha de servir per atiar les ànsies de llibertat del poble. Ell, narrador dels fets, amb una dicció subtil però poderosa, se’ns transforma progressivament en aquell alter ego tangible d’Egmont i lliurat a la seva causa, proper a l’espectador, convincent tot i l’invisible micròfon. Sembla que a priori John Malkovich havia d’encarregar-se d’aquesta adaptació de la història d’Egmont; sens dubte, ens hauria revelat un narrador més esquiu, fins i tot inquietant; però no per això menys pertinent en el marc de la reivindicació beethoveniana.