TEMPORADA MÚSICA ANTIGA. Ensemble Pygmalion. Dir.: Raphaël Pichon. Obres de J. S. Bach, Gabrieli i Praetorius. L’AUDITORI. 11 DE DESEMBRE DE 2018.
Quan l’any 2006 Raphaël Pichon va fundar l’Ensemble Pygmalion, creava la gènesi d’un dels conjunts que en el decurs dels anys ha estat més llorejat i aclamat en el camp de la música antiga. Amb residència a l’Òpera Nacional de Bordeus, la trentena de veus i el seu conjunt instrumental han guanyat cada cop més adeptes, meravellats per la qualitat tècnica que posseeix cadascun dels integrants. Pichon ha construït un bloc sense fissures, perfectament arborat, en què l’equilibri entre les seccions i la vàlua individual confegeixen un equip sòlid sense lloc per a l’especulació ni molt menys per a qualsevol símptoma de mediocritat.
Amb un programa tremendament exigent, l’Ensemble Pygmalion actuava a L’Auditori amb un programa pràcticament dedicat de manera monogràfica a Bach i concretament als seus Motets. Obres d’una tremenda complexitat tècnica interpretativa i, per descomptat, expressiva, la seva escriptura a vuit veus, els dobles cors, les fugues, la rapidesa de tempi i inclús el Motet “L’esperit ajuda la nostra noblesa”, construït formalment com un concert instrumental malgrat tractar-se d’una pàgina vocal, poden posar en evidència qualsevol cor que s’atreveixi a afrontar-les. Però el Pygmalion, simètricament disposat damunt l’escenari en dos grups de set cantants a banda i banda i dues fileres de sis veus a la part central, agombolats per quatre instrumentistes i el director van cantar la música de Bach amb una claredat diàfana. Vestits impecablement de negre, sense fer cap moviment corporal, concentrant la mirada en la direcció de Pichon i la partitura posada sobre els faristols, les veus congeniaven en un detallista joc d’equilibri de volums, i es podien destriar amb claredat les diferents tessitures i permetien que l’oient pogués copsar tota la qualitat individual que atresoren els seus cantants. Davant seu, però, a més de la tècnica que requereix afrontar aquests Motets, la vessant expressiva juga un paper del tot determinant.
Obres com Lloeu el Senyor totes les nacions, d’un caràcter jovial; la reflexiva invocació que inspira el text i la música de Veniu, Jesús veniu; el celebèrrim motet Jesús, joia meva –una de les obres més reeixides del catàleg del Kantor de Leipzig i d’una complexitat constructiva plena de matisos– o la vivacitat de tempi i majestuosa sonoritat que ha de recaure en el Motet “L’Esperit ajuda la nostra feblesa”, requereixen un equip de veus camaleònic per afrontar tanta disparitat de caràcters i matisos. Acuradament, amb coherència en el discurs, amb una sensibilitat refinada, Pichon aposta per teixir un discurs ple de filigranes però defugint una grandiloqüència buida de contingut. Les veus s’han de moure amb naturalitat, manifestant no només el sentit de les paraules dels textos, sinó les articulacions melòdiques disposades per Bach. Paraula i música, expressió i tècnica han de formar un tot indissoluble en el qual les vint-i-sis veus han de funcionar com un sol ens però en què cada individualitat ha de jugar idènticament un paper primordial per a l’esdevenir de la interpretació.
Al final, bravos i més bravos van tenir com a recompensa música de Mendelssohn, contrapunt romàntic als Motets de Bach que, acompanyats per dues delicioses composicions de Gabrieli i Praetorius, van integrar un programa meravellosament interpretat per l’Ensemble Pygmalion.
Imatge destacada: Raphaël Pichon. © Piergab (foto d’arxiu)
Estic molt content d’haver gaudit d’aquest concert, i molt d’acord a la crítica. En xavier cester també en va fer una de molt positiva sobre aquest concert.