Subscriu-te

Les adventícies fonts d’Israel

PALAU BACH. Collegium Vocale Gent. Dir. Philippe Herreweghe. Johann Hermann Schein: Les fonts d’Israel. Johannes Hieronymus Kapsberger: Tocatta II i IX. ESGLÉSIA SANTA MARIA DEL PI. 3 DE DESEMBRE DE 2018.

No hi podia haver millor escenari que l’església del Pi, engalanada d’Advent, per acollir Les fonts d’Israel de J. H. Schein, en l’excel·lent interpretació que en va fer Philippe Herreweghe al capdavant del Collegium Vocale Gent. L’Advent és temps d’espera (i d’esperança). I –llegits des d’una òptica luterana, com és la de Schein– els textos veterotestamentaris emprats majoritàriament a l’obra són adventicis, en sentit teològic: el d’aquell que espera la vinguda del Jesucrist Salvador (la Paraula encarnada), que apareix exclusivament en el vint-i-tresè dels vint-i-sis madrigals del recull, amb text del propi Schein.

Des de la seva posició de Kantor a la Thomaskirche de Leipzig (cent anys abans que ho fos J. S. Bach), l’obra de Schein és també adventícia del Barroc alemany; i no seria agosarat dir –sense moure’ns de dins de l’església de Leipzig– que Schein situa els fonaments d’una estètica que Bach rubricaria amb la clau de volta.

© Antoni Bofill

La versió de Herreweghe (que va gravar l’obra per a Harmonia Mundi fa vint-i-dos anys, en un enregistrament de referència) va ser d’aquelles que eixampla l’ànima, amb un equilibri perfecte entre les veus i una delicadesa meravellosa en cada un dels paràmetres musicals. Fins al punt que els timbres de l’extraordinari quintet vocal del Collegium arribaven a fusionar-se no sols entre ells, sinó amb els del no menys sensacional quartet emprat per a la realització del baix continu (orgue, violó, violoncel i tiorba).

Els efectius vocals i instrumentals eren, doncs, pràcticament els mateixos que els de l’enregistrament d’Harmonia Mundi. I, igual que al compacte, Herreweghe no va interpretar íntegrament la partitura, sinó que va desestimar els números 8, 9, 15, 22, 24 i 26, que haurien allargat la vetllada fins a les dues hores de concert sense pausa, cosa que –d’altra banda– no hauria estat pas problemàtic, atesa la pulcritud i saviesa amb què Herreweghe dissipava qualsevol mena de monotonia estètica en explorar atentament cada matís del madrigalisme germànic de Schein.

© Antoni Bofill

En resum: un concert extraordiari per inaugurar el temps (més enllà de cap confessionalisme) d’advent. Un advent que més que no al Nadal del consum, hauria de portar-nos al Nadal de la Paraula. Aquella paraula que –amb el neologisme emparaular– el gran Lluís Duch (lamentablement traspassat fa pocs dies) veia tan necessària per habitar l’aquí i ara del món amb sentit. Si l’Advent és espera i esperança, esperem que així sigui i que, entre altres actes de sentit, puguem tornar a gaudir de la paraula salvífica de Herreweghe ben aviat.

Imatge destacada: © Antoni Bofill

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *